Necessitem connectar amb la gent. Entre nosaltres i amb l’alumnat, amb pares i mares i també amb les famílies que vindran a visitar l’escola. Amb ells, no ens servirà de res tenir preparats grans argumentaris, discursos amb bellíssimes paraules, per més amables que siguin, si no es dona aquesta connexió. Això significa que parlar bé és important, però ho és encara molt més una altra cosa: aprendre a escoltar.
Necessitem, en primer lloc, escoltar per poder educar. Si no escoltem els nostres alumnes, no podrem fer-nos càrrec de quins són els sentiments d’aquella noia o aquell nen, què és el que passa pel seu cap quan actua d’aquella manera que volem recriminar-li, per què adopta un posat que no voldríem que tingués… En canvi, que sovint ens posem a sermonejar-los llargament. No ens convindria primer assegurar que es troben en condicions d’aprofitar alguna cosa del nostre sermó?
Necessitem també escoltar els pares i les mares que venen a veure’ns per parlar dels fills. Els seus fills, que són allò que més estimen al món i ens els han confiat. De seguida, ens posem a xerrar per informar-los de tantes coses, de les assignatures, de les dificultats en l’aprenentatge, de les seves faltes de disciplina, d’alguns incidents que han passat entre els companys… I ens oblidem que un pare o una mare no estan contents quan entenen allò que els expliquem, sinó quan veuen que entenem el que ens diuen i fem nostres els seus sentiments.
Necessitem, per descomptat, escoltar-nos entre els companys. Quan al llibre El secreto del marketing educativo vaig dividir les converses en una escola en converses de bronze, argent i or, vaig dir que les converses d’or eren les que es tenia entre el professorat i amb la direcció. I deia que eren d’or sobretot perquè eren molt cares de tenir. Si no dialoguem entre nosaltres, com es farà realitat cap gran projecte educatiu?
Finalment, necessitem escoltar les famílies que venen a visitar l’escola en portes obertes o en visites individuals. Pensem que en el temps de què disposem per convèncer-les, hem de transmetre tantíssimes característiques del nostre centre, les nostres qualitats més significatives, les bondats del nostre projecte educatiu, perquè el triïn entre els diversos centres que sabem que acabaran visitant. I els cobrim d’arguments solidíssims que esdevenen una paret per a la connexió humana amb ells. Cada argument en el qual no estaven interessats és una pedra més d’aquest mur. No ens hauríem d’haver interessat, en primer lloc, en què és allò que estan cercant i quines són les seves necessitats? Si no coneixem les seves expectatives, serà molt difícil de satisfer-les.
Així doncs, l’escolta és un tema molt important. Per això ja n’hem parlat altres vegades. Però ara ens centrarem en una acció clau, imprescindible, per generar el tipus de conversa adequat per a l’escolta: les preguntes que fem.
Parlarem, doncs, de les preguntes i ho farem de la mà de Paolo Pugni, un podcaster italià especialitzat en la venda de valor. Em va entrevistar fa uns quants mesos: podeu trobar l’entrevista tant al podcast com al canal de YouTube. Paolo Pugni ha publicat aquest any un llibre justament sobre les preguntes. L’arte della domanda, l’art de la pregunta.
El nucli de l’argumentari dels pròxims episodis es troba en una frase que en italià es formula amb rima: CHI DOMANDA, COMANDA. Qui pregunta, mana. Qui fa preguntes, dirigeix la conversa. I semblaria que no és així. El que no sap pregunta i és, en canvi, el que en sap les respostes qui va omplint l’espai de les converses. Però això no és pas així. Qui controla la situació, en realitat, és qui sap fer les preguntes en el moment adequat i de la forma adequada.
El problema és que ens costa preguntar. Algunes persones no pregunten, perquè preguntar obliga a escoltar. És tan fàcil portar el discurs preparat, sobretot quan ja l’han repetit moltes vegades i pensen que els funciona. I no és cert, perquè, com no pregunten, tampoc no en coneixen l’eficàcia real. Sense interès pels altres, no hi ha possibilitats veritables de connexió. Però és que tot i buscar aquesta connexió, en molts moments no ens atrevim a fer preguntes. Per què? Pugni n’assenyala tres motius:
- Ens costa fer preguntes personals, perquè tenim por de semblar morbosament curiosos, perquè temem que encara no comptem amb el grau de confiança adequat per demanar-los-ho. Si penséssim, en canvi, en les persones que arriben en molt poc temps i amb facilitat a connectar i a generar un clima de confiança, ens adonaríem que són normalment gent que no es deté a considerar si és el moment adequat o no. Amb molta empatia, sí, però arribant allà on vol arribar. Quan una família ve a fer una entrevista per dur un fill o una filla a mitja etapa educativa, per exemple a 2n de Primària, segur que ho fa perquè ha tingut una experiència frustrant en l’escola anterior o en la necessitat de canviar de ciutat. Disposant d’aquesta informació, l’entrevista seria molt més eficaç. Però no ens atrevim a preguntar “Com és que esteu canviant d’escola?”, perquè tenim por que ens responguin alguna cosa com ara: “Ei, perdó! I per què haig d’explicar-li això?” Quan, en realitat, el que més voldrien –ho sabem– és un clima confiat on poder transmetre’ns-ho. No és una llàstima que no ens atrevim a preguntar, perquè no volem superar la incomoditat nostra i la que presumim en els altres?
- En alguns casos, hi ha la por a mostrar la nostra ignorància, la nostra debilitat. Pot tenir sentit, per exemple, quan ens estan explicant un procés burocràtic o el funcionament d’un programa informàtic… Tot i que tampoc en aquest cas és la reacció adequada és no preguntar. És que ningú no ho sap tot de tot. El cert és que sabem bé que quan algú manifesta amb senzillesa el desconeixement d’algun detall, encara que es tracti d’un assumpte en el qual hauria d’estar versat, aquella persona als altres se’ns humanitza i se’ns fa més pròxima. No tenim recança a explicar-li-ho. Al contrari, ens satisfà explicar-li-ho, si ens escolta amb interès! En canvi, qui intenta dissimular la ignorància –sigui del tema que sigui– acaba fàcilment fent tot un paperot. Ara bé, quan la nostra ignorància es refereix a aspectes que d’entrada no podem saber, perquè pertanyen a l’esfera personal, no té cap sentit la por a mostrar ignorància. “Què voldríeu trobar en la nova escola per a la vostra filla?” Aquesta pregunta no mostra ignorància, mostra interès i és la porta d’entrada a una conversa molt eficaç.
- Hi cabria encara la por a la banalitat, a fer preguntes que l’interlocutor considerés absurdes, parlar per parlar de coses que no tenen sentit en aquella conversa. És un risc que podria donar-se quan no encertem les preguntes, quan volem trencar un silenci incòmode, perquè tenim pànic a aquests silencis i acabem preguntant coses sense sentit, com si estiguéssim en una conversa d’ascensor parlant del temps.
Ens cal aprendre a millorar les nostres preguntes. D’això parlarem en el pròxim posts. No en descobrirem res de nou. És molt vell l’art de preguntar. Podríem remuntar-nos a la Maièutica socràtica, però no ho farem.
Acabo, de moment, amb una anècdota d’Abraham Lincoln que recull el llibre de Pugni i que ens mostra l’eficàcia de preguntar:
Lincoln defensava la necessitat de construir un pont de tren sobre el Mississippí, el riu més gran de Nord Amèrica. Substituir les diligències pel tren per creuar els Estats Units era un projecte determinant per al futur del país. En lloc de defensar-lo amb un llarg argumentari, es va limitar a fer tres preguntes molt més eficaces:
- Els Estats Units són potser l’única nació on totes les llibertats lícites dels ciutadans són permeses?
- Entre les llibertats dels ciutadans americans no hi ha potser la de desplaçar-se?
- Per quina raó qui es desplaça de Nord a Sud hauria de tenir més drets que qui es desplaça de l’Est a l’Oest?
No us sembla que aprendre a fer bones preguntes és important i ens pot canviar molt la qualitat de les nostres converses?
Deixeu un comentari