Recordo encara ara una entrevista amb els pares d’un alumne de 15 anys, al meu primer curs com a tutor. Jo l’havia preparada bé, l’alumne no era conflictiu i em va sorprendre la ganyota que em va semblar que es feien entre ells de desaprovació d’un comentari meu. Esperava unes paraules que acabessin de palesar els meus temors. Com que no van dir res, vaig continuar endavant, intentant convèncer-los al màxim possible dels meus arguments, confusos des d’aquell moment. La conversa va acabar correctament i freda uns minuts més tard. Mai no vaig saber què era el que no els havia agradat.
La comunicació humana és verbal només en una petita part. Tralladant-hi a grans trets el resultat d’una la investigació científica d’Albert Mehrabian en determinats contextos, podríem concloure que el 55% de la comunicació personal es fa amb gests, mirades, manera de seure, etc., el 38% correspon al llenguatge paraverbal, és a dir, el que acompanya la parla: entonació, volum de veu, pauses…, i només un 7% correspondrà a la paraula. No era, doncs, necessari que em diguessin res! Havia hagut de tenir prou amb aquells gests per interrompre el meu discurs i preguntar-los el motiu de la seva desaprovació.
Aprendre a observar
Efectivament, ens adonem que caldria tenir present que el llenguatge corporal compta molt més en la comunicació que les paraules amb què ens expressem. En canvi, curiosament, només considerem missatges emesos els textos orals o escrits. Ben sovint ens oblidem, per exemple, d’observar les emocions amb què els acompanyem, les quals parlen molt més palesament de nosaltres i de les nostres reaccions.
Educar exigeix comunicació. Si aprenem a llegir el llenguatge no verbal de l’alumnat –i també dels pares i mares, en entrevistes, en tutories- millorarà granment la qualitat de la nostra labor educativa. D’una banda, perquè sabrem què pensen, més enllà del que són capaços d’expressar i, de l’altra, perquè aprendrem a controlar la nostra comunicació no verbal, per fer-la adequada a l’objectiu que ens proposem: comprendre’ls i ajudar-los (no pas per manipular la comunicació ni dominar-los, i molt menys encara, enganyar-los).
Segurament que tot plegat no us sorprèn ni us resulta completament nou. Estem habituats a llegir els estats anímics de les persones que estimem. Sabem, per exemple, interpretar la mirada sorruda de la filla quan ha tingut un mal dia a l’escola o el gest del pare, que intenta esvair una preocupació de la feina. Ho considerem només una intuïció, perquè no hem tingut ocasió d’aprendre més sobre el comportament humà i la seva relació amb la comunicació no verbal. Si adquiríssim aquests coneixements, seríem capaços d’analitzar amb més precisió les reaccions dels altres.
No pretenc ara fer un estudi profund ni un elenc dels missatges inconscients dels nostres interlocutors. Caldria un llibre sencer i aquest llibre ja existeix i l’aconsello: La gran guia del lenguaje no verbal, de Teresa Baró. Em limitaré a extreure’n alguns exemples, per evidenciar la utilitat que el tema té per a la comunicació interpersonal del professorat amb alumnes i amb pares i mares.
Tipus de gests
La majoria de gests que fem no tenen cap significació: caminant, movem, alternadament braços i cames, per mantenir l’equilibri i res més. Altres gests, en canvi, encara que no tinguin cap objectiu conscient, expressen un pensament o una emoció. Ekman i Friesen van classificar els moviments en cinc tipus:
- Hi ha, d’una banda, els que fem amb intenció netament comunicativa i els altres reconeixeran perquè pertanyen a convencions clares: per exemple, quan fem una pinça amb els dits per tapar-nos el nas, indiquem que fa pudor o, quan aixequem el polze amb el puny tancat, manifestem acord. Existeixen cultures plenes de gests, com ara la italiana.
- Altres gests complementen allò que expressem amb les paraules, emfatitzant-ne el significat. Manifesten l’estat emocional de qui parla, per exemple, perquè mou els braços com els d’un director d’orquestra, al ritme pausat o violent de les paraules. Aquests moviments es poden fer de forma conscient o inconscient, i també es poden controlar: un conferenciant experimentat serà capaç de triar-los davant del públic amb naturalitat. Algunes persones són més gesticuladores, potser per ser més nervioses.
- El flux de la conversa comporta també un seguit de gests: saludar inclinant el cap, fer un senyal d’escolta atenta, manifestar la voluntat d’intervenir, donar per acabat el diàleg… S’anomenen gests reguladors, ja que contribueixen a establir l’intercanvi en la conversa. Conèixer aquestes regles automàtiques ens ajudarà a mantenir un diàleg fluid i amable amb els pares i mares de l’escola. Detectarem per exemple:
- quan inclina el cap en senyal d’atenció,
- augmenta el volum de veu, perquè no vol ser interromput,
- obre lleugerament la boca o aixeca el dit indicant que vol parlar,
- assenteix amb el cap, potser manifestant l’acord o potser el desig que s’acabi la intervenció,
- etc.
- Trobem encara uns gests que aparentment no tenen cap significat, però justament perquè els realitzem especialment quan estem incòmodes i inquiets, ens sentim observats o temem que ens descobreixin una mentida, podran ser molt reveladors: rascar-se, posar-se bé les ulleres, tapar-se la boca…
- Finalment, hi ha les mostres del nostre estat d’ànim, de la disposició per a la conversa, de la seguretat en l’actuació… Poden reflectir o benestar (serenitat, alegria, pau, confiança…) o malestar (inquietud, ansietat, por, ira…), tant si no hi ha cap intenció d’amagar-ho, com sí (gests delators). Mentre que podem controlar les paraules –fins i tot l’entonació– el llenguatge no verbal s’escapa del domini racional, per això és una font d’informació molt eficaç, quan se sap observar.
De la imatge general al detall
Una sola llambregada ens pot ser prou per escanejar l’estat anímic d’algú i fins i tot intuir-ne el caràcter. L’actitud corporal, és a dir la forma amb què presentem el cos –apagat o encès– manifesta si algú se sent còmode interpretant el seu paper, amb elegància, però també és senyal d’optimisme, de compromís, d’empatia… O mostra un aire autoritari, segur, irrespectuós, confiat. És en definitiva un reflex de la personalitat, l’estat emocional, de l’educació rebuda i del grau de formalitat de la situació. Per això, reconeixem fàcilment quan una persona està contenta, per la postura desimbolta, pel to de veu jovial; o si està cansada, perquè sembla que estigui carregant un pes a l’esquena i arrossega els peus. Només ens cal fixar-nos-hi més.
Es diu que el rostre és el mirall de l’ànima, perquè és on es concentren més senyals externs de l’interior de les persones. Començant per la mirada: que diferent quan busca amb interès el contacte visual o, en canvi, quan el defuig cap a terra en un senyal evident de timidesa, inseguretat o falsedat, o aquella altra escrutadora i intimidadora en què podem caure com ens fixem massa en tots aquests detalls. D’altra banda, la brillantor dels ulls o la dilatació de la pupil·la són indicadors d’emoció. Seguint encara en el rostre, podríem parlar llargament de la multitud d’expressions dels llavis i la boca: crispada, badoca, jovial…
Les mans i els braços tenen molt protagonisme en la comunicació. Ens adverteix Teresa Baró que per interpretar-ho correctament, cal tenir present que el gest precedeix la paraula en l’acte de comunicació. Com que el gest és més sincer que la parla, delatarà fàcilment qualsevol engany.
Hem de distingir també els gests que es fan parlant, que indicaran les intencions de l’emissor, i els que es fan escoltant, senyal de l’efecte de les paraules.
En general, els gests oberts (mans obertes, braços endavant, apropant-se a l’interlocutor, gests alts, polze alçat, peus separats en angle, mirada recta…) indiquen benestar, confiança, mentre que els gests tancats (braços creuats, punys tancats, rascar-se el coll amb la mà del costat contrari, cordar-se, moure un objecte, mans a la butxaca) malestar i necessitat d’autoprotecció. Són gests d’autoritat les mans a l’esquena, mans alçades amb el palmell cap avall, dit índex, i de submissió, mirada baixa i braços a l’esquena, donar la mà amb el palmell cap amunt…
La postura dels peus ens informa del que es desitja amagar. No són capaços de dissimular la inquietud com la resta del cos. Els peus junts esperen reconeixement o ordres; les cames separades, indiquen fortalesa i virilitat; una cama avançada i lleument flexionada, inestabilitat; cames creuades, autorepressió i incomoditat; un peu assenyalant cap a la sortida, tensió…
Lògicament, per més que es domini la interpretació dels gests, no s’aconsegueix de cap manera llegir la ment dels altres i, per tant, no podem considerar unívoc cap indici. Per això ens fiarem de la suma de senyals que anirem observant, tindrem en compte el context en que s’emeten els gests i serem prudents en el diagnòstic. En fi, si cal acudirem a una gran facultat comunicativa: preguntar. Potser, ben mirat, podria haver passat en aquella conversa de fa anys, que el pare havia fet una ganyota perquè tenia ciàtica i la dona havia respost amb un somriure d’ànims.
Si et sembla que gestionar i interpretar els gests et complica i et resulta feixuc, potser és que ho necessites molt. Per ajudar-te deixa’m que et doni un consell per fer el primer pas: el millor recurs de la comunicació no verbal és el somriure franc. Fes-lo anar tant com puguis.
Molt interessant per adonar-nos del que fem i transmetem. Gràcies.