Era un matí calorós de juny. Ens trobàvem en l’avaluació de final de curs de 4t d’ESO. Finestres obertes i persianes mig abaixades, perquè hi entrés l’aire, però no el sol. Jo aleshores era el tutor de l’A. Havíem acabat l’avaluació del meu curs i estàvem parlant ja dels resultats dels alumnes del B, on també feia classe. Vam arribar a un noi amb una sola assignatura suspesa i el claustre, amb el vot en contra del professor de la matèria, vam decidir que li havia de quedar aprovada. Ell, acceptant el fet, es va beure en l’obligació de sentenciar: “Molt bé. Ara l’aprovem, però jo ho tinc molt clar: aquest noi no acabarà el batxillerat”. La frase va quedar suspesa a l’aire del claustre. Ningú no va respondre. Tots ens coneixíem i érem conscients que no calia respondre. Passats breus segons, la tutora del B va continuar endavant amb l’alumna següent.

En un post anterior vaig esmentar breument l’anècdota quan vam veure com el punt de vista del docent pot convertir-se en profecia autocomplerta respecte als alumnes. Partíem del famós i controvertit estudi de Robert Rosenthal i l’efecte Pigmalió: les expectatives condicionen els resultats. Per sort, en aquest cas no va ser així, perquè hi havia molts d’altres professors que vèiem el mateix alumne d’una altra manera.

És que aquell alumne va acabar batxillerat, va estudiar magisteri. Va començar a treballar de professor. Al cap d’un parell d’anys el van nomenar coordinador. Actualment, el que noi que mai no havia d’arribar a la universitat és el director d’una escola.

Recordo sovint aquella situació quan em trobo en qualsevol mena de reunió i això m’ajuda a ser més prudent en els meus judicis. Quantes vegades, sense mala fe, fem diagnòstics prematurs sobre persones!

El fet és que amb els nostres judicis, acabem parlant tant de nosaltres mateixos com dels alumnes. Hi ha professors –com aquell– que a l’aula ho fan realment bé. Quan expliquen les subordinades adverbials o les equacions de segon grau són excel·lents. Però quan parlen dels alumnes erosionen la seva mateixa reputació. Pensen que estan parlant d’un alumne i, en realitat, parlen també molt sobre com són ells.

La manera com estiguis a les reunions marcarà la teva vida professional

Vaig sentir aquesta frase a Xavier Marcet, en una entrevista que li vaig fer fa cinc anys. La pots trobar a brandingescolar.com, en la secció d’experts. És una afirmació que m’ha impactat molt: el meu futur professional depèn de com actuo en les reunions. Uau! M’ha ajudat ara i m’hauria agradat haver-la sentit quan encara era jove i poc conscient.

Marcet no es referia exclusivament a la prudència en les valoracions. El que expressava és que totes les nostres intervencions han de tenir sentit i han de contribuir amb la seva concisió a un bon resultat de la reunió. Textualment el que Marcet em va dir és:

“Mira, quan parlo amb alumnes meus d’escoles de negocis d’aquí i de fora sempre els dic: la forma com estigueu a les reunions marcarà la vostra vida professional. Si abans de parlar fas un esquema (la comunicació consisteix que els altres reprodueixin el teu esquema d’una forma fàcil), si no repeteixes mai coses que ja s’han dit innecessàriament (t’hi adhereixes o t’hi mostres en contra) i si parles menys del que la gent espera de tu, tindràs un enorme impacte.”

Al llarg de la teva vida assistiràs a centenars de reunions. També hi pots afegir les converses al menjador: quantes oportunitats perdudes de callar o canviar de tema! Cada vegada que et trobes en un entorn professional, a partir de les teves intervencions, aniràs construint la imatge que forges de tu i la dinàmica que es genera en el vostre grup.

Tots aprenem a distingir:

  • un que només es queixa,
  • un que a tot veu problemes,
  • l’altre que afronta les reunions amb superficialitat
  • una que contínuament fa comentaris cínics,
  • el que, en canvi, sempre aporta solucions,
  • aquell que etiqueta massa ràpid,
  • la que excusa amb excés els alumnes,
  • l’altra que pensa en gran…

Després de qualsevol reunió, val molt la pena que analitzis com han estat les teves frases:

  • “No és responsabilitat meva! Que se’n cuidin els pares”
  • “Aquest alumne ha arribat al seu límit, no dona més de si.”
  • “Això sempre ho he fet així i m’ha funcionat. Ara no canviaré.”
  • “M’agradaria saber què en pensa la Clara. L’any passat en va ser la tutora i no ha pogut intervenir encara…”
  • “I no podem fer-hi una mica més nosaltres?”
  • “Potser no ho hem enfocat bé.”

El teu futur professional no l’estàs construint només a l’aula, també en la sala de professors. En les reunions la gent detectarà el teu criteri professional, la teva maduresa emocional, la capacitat de construir positivament, la teva generositat, la teva mirada educativa, la prudència en els judicis, qualitat indispensable per arribar a ser un bon líder, una bona líder.