Les teves expectatives influeixen en els resultats dels alumnes

El que ara t’explicaré és una història de fa molts molts anys. És molt possible que ja la coneguis, però te l’explico perquè mirem quina lliçó en podem treure per la petjada que deixem en els nostres alumnes, que és això en definitiva la nostra marca personal.

A setembre de 1964, als inicis de curs escolar, Robert Rosenthal, professor de psicologia de la Universitat de Hardvard, es presentà en una escola pública de Primària del sud de San Francisco (Califòrnia) per fer-hi uns tests d’intel·ligència a l’alumnat. Era un centre modest, amb un alumnat molt divers; un 17% era d’origen mexicà. La directora Lenore Jacobson volia explorar fins a quin punt les expectatives dels professors podien estar influint en el rendiment escolar.

El pla va ser el següent: tots els alumnes farien el test d’intel·ligència i després, Rosenthal i Jacobson triarien un de cada cinc alumnes i els etiquetarien com a “Intellectual bloomers”, alumnes amb una gran capacitat de creixement intel·lectual. La qüestió és que aquesta tria es faria purament a l’atzar, sense cap fonament real.

Així, els mestres van rebre un llistat amb els noms dels alumnes “prodigiosos”, però no els resultats de les proves. No se’ls va dir que aquell potencial era fictici. Rosenthal i Jacobson volien respondre aquesta pregunta radical: què passa quan un mestre creu fermament que un alumne aprendrà?

L’estudi va posar al descobert com la mirada del docent pot convertir-se en profecia. Al final del curs, es van repetir els tests. Els alumnes suposadament bloomers havien experimentat millores més grans en les puntuacions que la resta. El que havia passat és que el professorat els havia tractat de manera diferent. Conscientment o no, els havien dedicat més calidesa, més suport, més oportunitats de participació, més estímuls positius. I, clar. Això havia contribuït al seu progrés.

L’optimisme del docent respecte als alumnes –ingenu en aquest cas– es traduïa en comportaments molt concrets: més temps d’espera, més feedback qualitatiu i més oportunitats de participació. Aquests petits comportaments creaven en els nens un entorn de seguretat psicològica que afavoria l’aprenentatge. 

Vols aconseguir millors resultats amb el teu alumnat? Fes-ho sense ingenuïtat, però igualment sigues més pacient, ofereix-los més oportunitats de participar, parla’ls amb més confiança…

Els resultats de l’experiment es van publicar en el llibre de Rosenthal i Jacobson Pygmalion in the Classroom (1968), que es va fer molt famós. Val a dir que posteriorment també han aparegut altres estudis que, com a mínim, en matisen la validesa.

Des del punt de vista ètic i amb mentalitat actual, aquest experiment és clarament problemàtic. Hi havia un engany deliberat al professorat i a l’alumnat i no n’hi havia un consentiment informat. A més, les expectatives positives sobre alguns infants perjudicaven clarament els altres, que quedaven implícitament relegats a expectatives més baixes. 

Algunes recerques posen en dubte que el professorat acceptés acríticament el llistat, malgrat la seva experiència diària contradictòria.

Però, aprofitem el que té de bo per a nosaltres l’experiment: LES EXPECTATIVES DEL PROFESSORAT INFLUEIXEN EN ELS RESULTATS DEL ALUMNES.

O sigui, la confiança que tinguis en cadascun dels alumnes de classe els ajudarà a arribar més lluny. Per pensar-hi, no? 

Evidentment, això no vol dir que amb una expectativa alta n’hi ha prou perquè un noi aconsegueixi tot el que es proposi. 

–Tu pots!

Doncs, no. No sempre es pot qualsevol objectiu.

Però sí que es cert que amb expectatives més altes posaràs més mitjans perquè es compleixin. I això fa més possible no qualsevol meta, però sí un objectiu raonable al qual no s’estava arribant.

T’explico una anècdota personal, amb no gaire mèrit per part meva. Van canviat de classe un alumne intel·ligent però molt conflictiu a la segona setmana de 3r d’ESO perquè la tutora de l’A era més veterana que el del B i sabria gestionar millor els conflictes. Així vaig deixar de tenir-lo a Llengua Catalana.

Quan me’l vaig creuar pel passadís li vaig dir:

–Òscar! Quina pena, ja no et tindré més a classe…

No sé si vaig ser del tot sincer, com a mínim vaig procurar ser amable. Llavors li vaig fer una profecia gratuïta:

–Quan arribis a a 2n de Batxillerat (vaig assenyar cap a les aules), et tornaré a fer classe i seràs un alumne brillant.

Jo em vaig oblidar del tot d’aquesta conversa. Me la va recordar amb gratitud la seva mare en el dia de graduació, abans d’anar a la universitat. Aquella frase va conscienciar-lo en plena adolescència que havia de fer un bon batxillerat i així va ser. Des de llavors penso sovint en el potencial que té allò que diem als alumnes. I comença, és clar, per ser més conscients de què en pensem.

Per contra, també el pessimisme pedagògic pot esdevenir una profecia autocomplerta negativa. Recordo, en aquest sentit, una mare que repetia constantment al fill, perquè rectifiqués i es posés a estudiar: 

–Fill meu, és que no tens voluntat!

Amb tanta insistència va aconseguir que, que s’ho cregués. Si li quedava una mica de confiança en ell mateix, la va perdre definitivament.

Si com a docent penses que tot és un desastre, que les coses estan pitjor que mai, que aquest curs és el pitjor que has tingut a la teva vida, passes a ser una part important del problema. Acabaràs tractant malament el teu alumnat i no t’adonaràs del teu pes en la seva desmotivació. 

Tinc uns veïns que  contínuament es barallen cridant i se sent de tot. La mare no para d’esbroncar els fills. Un dia l’adolescent es va queixar:

–A mi ningú no em respecta en aquesta casa!

La mare va reaccionar immediatament:

– A tu sí que se’t respecta, imbècil!

Si et proposes petites metes optimistes, convençut que els alumnes són capaços d’arribar-hi, estaràs fent una gran aportació a la seva educació. No et sembla que és millor equivocar-se en les expectatives per excés que per defecte?

En una reunió d’avaluació final de l’ESO vam aprovar un alumne amb una assignatura suspesa. El professor de la matèria va pontificar:

–Molt bé. Ara l’aprovem. Però aquest noi no acabarà el batxillerat.

Aquell noi que no havia d’acabar el batxillerat va estudiar magisteri, va fer el màster i avui és el director d’una escola.

Insisteixo: no afirmo que  hi ha prou amb les expectatives per aconseguir qualsevol meta. Però soc profundament optimista des del punt de vista educatiu. Quan els pares i els professors es posen d’acord per aconseguir que un nen o una nena millori –que tingui més ordre o més capacitat de treball, que superi unes mancances en el caràcter que l’allunyen dels altres, que no menteixi…– i van d’acord a aconseguir-ho, aquella meta s’assoleix sempre, si es manté amb constància. Cal confiar-hi. Els nens i les nenes són com esponges i tenen una gran maleabilitat.

És clar, necessitaràs abans convèncer els pares, perquè al capdavall són els primers educadors. Però segur que, amb la teva reputació, ho faràs molt bé.

Sigues optimista, amb un optimisme eficient, pares i escola junts. Tens l’aula plena de directors d’escola.