El curs 2016-17 tot just passat he tingut l’oportunitat de visitar, en la plena activitat d’un dia lectiu, el King‘s School de Canterbury, l’escola fundada l’any 1541 pel mateix rei Enric VIII. Al King‘s, tot traspua història. Deu ser un condicionant innegable per als alumnes –els rebesavis dels rebesavis dels quals ja n’havien estat alumnes– desplaçar-se d’una lliçó a l’altra sota arcs gòtics, o que la capella de l’escola sigui la majestuosa catedral de Canterbury, seu de l’Església d’Anglaterra.
Si haguéssim de triar dues etiquetes per al King‘s, penso que les que més s’hi escaurien són ‘elitista’ i ‘tradicionalista’. Potser compartireu amb mi la preferència per un model d’educació més inclusiu. Però, precisament perquè aquesta escola ens resulta llunyana (i tan anglesa), ens permetrà observar amb perspectiva les conseqüències, per a la identitat de qualsevol escola, de les decisions que pren.
Cada decisió traça un solc en la identitat
Després de participar amb alumnes de la meva escola en una lliçó a l’aula, vaig estar dialogant uns minuts amb dues professores de King‘s sobre els reptes que tenia en aquests moments el centre. Em van explicar que, en els anys de crisi econòmica, han hagut d’admetre molts estudiants estrangers. Famílies dels Emirats, de Rússia o de la Xina estan disposades a pagar el que no està escrit per tal que els seus plançons s’eduquin en aquesta tradicional i prestigiosa escola anglesa. La qual cosa esdevé, d’altra banda, una contradicció forta amb el model que representa: una certa internacionalització de l’escola és bona, però ens podríem imaginar l’escola anglicana de referència amb una minoria d’alumnes anglesos? En no pocs casos, d’altra banda, aquests alumnes forans (amb les dificultats afegides de viure l’adolescència allunyats del seu marc familiar i en un món culturalment tan diferent) resten més que no pas sumen.
Una escola no pot prendre alegrement decisions que afectin el moll de l’os de la promesa de la marca. Quin és el límit d’elasticitat del King‘s en aquest punt? És possible entrar en barrina? Fins a quants estrangers es poden admetre? Una decisió d’aquest tipus no és només una qüestió de gestió organitzativa. En depèn directament la mateixa identitat de l’escola. És que la identitat no és en absolut una mena de constitució escrita i inamovible. Es configura també amb allò que es va vivint i es va fent. Al King‘s la solució decidida per la direcció per evitar contradir el seu tarannà, segons van manifestar-nos, va consistir a establir un llindar de 30% estrangers com a màxim.
Parlant amb aquestes professores en un marc tan singular, em va venir al cap l’entrevista que havia realitzat quinze dies abans a Gregorio Luri (us n’aconsello molt la lectura). Quan Luri argumentava la conveniència que els centres educatius prenguessin les decisions de renovació d’acord amb la seva identitat, va emprar l’expressió ‘trajectòria’. Em va semblar una paraula molt il·lustradora: “Només si tens una trajectòria –afirmà– podràs canviar de rumb amb coneixement de causa”.
Trajectòria o deriva?
Qualsevol trajectòria és:
- una línia traçada
- entre un punt d’origen
- i un d’arribada.
Comptem doncs, en la trajectòria d’una escola, amb aquests tres elements: la seva història, el seu present (allò que succeeix i cada decisió que es pren) i la meta cap a on es vol dirigir.
La trajectòria apunta necessàriament cap a un objectiu. És cert que no sempre és fàcil saber on cal anar. Per això, no poques vegades, convindrà virar i redreçar el rumb equivocat. El problema és que sovint ni tan sols hi ha una meta clara. El contrari d’una trajectòria és una deriva: navegar sense rumb.
Deriva és, en el món educatiu, deixar-se dur del vent que bufa. Si ens hi deixem empènyer, el futur podrà ser bo o dolent, però no l’haurem pas triat. Una escola va a la deriva, per exemple, quan viu sota la pressió de les accions tàctiques de la competència: un centre allarga els horaris de permanència fins a les set del vespre, nosaltres també ho fem; els altres fan estades d’anglès a Londres, ho copiem, que no fos cas… En la deriva no hi ha cap altre destí que allò que s’albira immediatament. Es viu només del present. Perquè en la deriva no compta tampoc el punt de partida. I això és justament el més trist: oblidar d’on es ve. Escoles que han tingut un caràcter propi netament diferenciador, amb valors que els semblen que entren en crisi, perden l’orientació quan deixen de confiar en allò que era el seu nord. En un moment on la “cultura de l’esforç” no impera, una escola amb voluntat d’excel·lència acadèmica ha de triar entre renunciar a l’exigència i la disciplina i optar per la gamificació, per exemple, o, en canvi, esforçar-se a fer atractiu el benefici del rigor. El que no pot fer és pensar que la tria li resultarà indiferent.
Deia que m’agrada la paraula ‘trajectòria’ perquè manifesta la consciència que es va marcant un trajecte, que es deixa rastre: el conjunt de totes les posicions per les quals passa un cos en moviment. Per això cada decisió marca. Per exemple, als anys 60, el King‘s School va esdevenir una escola mixta. Eton– que diuen que és número u en tots els rànquings a la Gran Bretanya– s’ha mantingut, en canvi, com a escola diferenciada només per a nois. Com ha fet això, sabent que és un model de poques escoles i que perd popularitat? Perquè un líder no depèn mai d’allò que faci la majoria. Justament, perquè li importa només que la trajectòria solqui el seu destí, li està bé diferenciar-se de la resta.
Arquitectura normanda amb cablejat de xarxa?
Un altre repte que es presenta al King’s –aquest ja ens resulta més pròxim– és la manera com l’escola afronta la innovació pedagògica. Es fan servir tauletes? S’organitzen les lliçons en assignatures o per projectes? Una escola que basa la seva reputació precisament en els centenars d’anys d’història, pot canviar radicalment les metodologies didàctiques? Es pot renunciar a les tradicions multiseculars del centre en benefici de ser l’avantguarda pedagògica? És el que n’esperen les famílies dels King’s?
En un altre moment hem emprat el nom d’innovacionisme per referir-nos a la deriva que estan vivint actualment moltes escoles que, empeses per necessitats de màrqueting, repliquen mimèticament les innovacions educatives que més venen. S’apliquen metodologies no perquè realment s’hi cregui, sinó perquè són tendència. De manera que tots canten la mateixa cançó, “il tormentone dell’estate” que en diuen els italians; una mena de ‘Despasito’ metodològic que sona contínuament als seus gadgets teconològics.
Al King’s s’adapten amb prudència a les tecnologies de l’aprenentatge, i és evident que no ho fan per un problema de pressupost. Penso que tots, en el seu lloc, hi hauríem pres una decisió similar: adequar els canvis a l’estil propi del centre. Només quan una tecnologia demostra contrastadament la seva utilitat, s’afegeix a les seves tradicions metodològiques multiseculars. En una altra escola, però, caldria fer-ho d’una manera ben diferent. Sempre amb consciència de trajectòria.
En aquest moment, en la vostra escola quines decisions esteu prenent que modifiquin el vostre posicionament, el vostre rumb i impliquin un canvi en la identitat? Es prenen conscients d’això? Apunten cap a una meta de diferenciació respecte a les altres escoles o es fan per mera mimesi?
Pensant en les escoles que he anat, no crec que cap s’hagi aturat a pensar en la seva visió. Què les fa direrents i úniques. El mateix ho podria aplicar a les universitats. El fet que predominin les escoles públiques i concertades potser condiciona que només hi hagi una diferenciació geogràfica i que totes s’assemblin?
Moltes gràcies pel comentari, Narcís. Efectivament tens raó que massa sovint es troben a faltar estratègies clares en els centres docents. És obvi que totes les escoles han d’educar (altrament no ho serien), però això no significa que ho hagin de fer totes de la mateixa manera i que no puguin aspirar a fer-ho de manera genuïna. La diferència molt sovint no la veurem en el QUÈ, sinó en el COM. Personalment penso que també les escoles públiques haurien de ser marques diferenciades. Això vindria pel fet de compartir un projecte educatiu, de participar col·lectivament en la il·lusió d’estar fent quelcom que val la pena.
Excel.lent reflexió!!