Branding escolar

“L’escola no s’està acostant amb prou valentia al fet que és marca. No n’hi ha prou de rentar-se la cara el dia de portes obertes”

ENTREVISTA A GREGORIO LURI

Fins ara havíem entrevistat experts en marques parlant de l’escola. Per què no havíem d’entrevistar experts en escoles parlant de la marca? Gregorio Luri ens demostra que val la pena de fer-ho, que hi tenen molt a dir. Gregorio Luri és nascut a Azagra (Navarra) l’any 1955. Està casat i té dos fills i dos néts. És llicenciat en Ciències de l’Educació, i doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona. Coneix el món educatiu, des de dins, a tots els seus nivells: ha estat mestre a primària, professor al batxillerat i a la universitat. És autor d’una quinzena de llibres de filosofia, pedagogia i història, entre els quals destaquem L’escola contra el món (2010) i Val més educar (2014).

Des de 1979 viu al Masnou. Allí l’hem entrevistat, en l’encantadora plaça d’Ocata. A mesura que entrem en matèria, malgrat que l’argumentació es demostra profundament raonada, no pot evitar parlar apassionadament. Viu amb intensitat tot el que afecta el món educatiu. El resultat n’és una substanciosa entrevista.

Gregorio Luri m’accepta com a elogi que en la lectura d’aquest llibre no hi trobi res que cridi l’atenció. Però el sentit comú ja ho té això. Ara que el món educatiu és ple de profetes d’ignotes terres promeses, ens cal qui ens orienti en els viaranys del món real.

Hi ha una tensió preocupant en la vivència de la paternitat. “Com que no hem comprat el nostre fill a Ikea, –afirma– ens manca el manual d’instruccions del seu muntatge”. Gregorio Luri aposta abandonar la utopia del “pare perfecte”, per recuperar el sentit comú i valorar la saviesa pràctica de les famílies. Es tracta d’aprendre dels encerts i dels fracassos, i sobretot es tracta de tenir la seguretat que, passi el que passi, no hi ha res més important que l’amor recíproc.

Gregorio Luri evita aconsellar i alliçonar. Amb un punt d’humor i d’ironia, pretén convidar a la reflexió sobre l’art d’educar, des dels petits hàbits fins als principis morals. Encara que la reflexió del llibre s’adreci a pares i mares, tot el que s’hi reflecteix té a veure amb els models educatius i també amb l’escola, a la qual també dedica una secció.

A Branding Escolar, intentem cooperar amb les escoles perquè aprenguin a construir la seva marca. Què opina del fet que considerem les escoles com a marques? 

Primer de tot hem d’acceptar que les escoles són, de fet, una marca. La marca no és solament un desig, ni una sospita, ni un caprici, ni una moda. És un fet, que és manifesta d’una manera molt clara, perquè en els darrers cinc anys els pares, a l’hora de triar escola, han deixat de prioritzar la proximitat, per cercar cada vegada amb més decisió definicions clares del centre. Demanen un perfil ben definit.

Com que l’autonomia escolar és imparable, porta incorporada de manera lògica i necessària –així ho crec– dues coses: primerament, la definició del centre, per correspondre amb un projecte propi a aquesta autonomia, i en segon lloc, llibertat d’elecció. Una autonomia sense llibertat d’elecció no és autonomia, és una imposició al barri d’un projecte d’un grup de professors, per molt benintencionat que sigui.

Això crea un marc conceptual nou, al qual les escoles no s’estan acostant amb prou valentia, precisament perquè no acaben d’entendre que és un fet. No n’hi ha prou amb rentar-se la cara el dia de les portes obertes.

No s’adonen que també són vistes com a marca pels seus públics…

I ho seran cada vegada més. Podria citar molts centres que tenen ja aquesta marca. Per exemple, Montessori, o Decroly o aquells centres que s’han guanyat un prestigi al llarg dels anys. Avui la definició nítida del projecte és molt més atractiva que mai.

Fins no fa gaire, moltes famílies confiaven cegament en els propietaris de l’escola (religiosos o laics). Ara demanen un projecte, una idea, un concepte clar.

No és gens casual que les escoles cristianes cada vegada difuminin més les seves conviccions religioses i optin per formulacions genèriques del tipus “escola basada en principis cristians” o “en valors cristians”, que no vol dir res, i, alhora, miren de dotar-se d’una imatge innovadora, disruptiva, moderna.

“Si revisem els idearis, tots semblen clònics, tots recullen les mateixes grans idees. Ho feien fa deu anys amb conceptes trets de la metodologia constructivista i ho fan ara amb conceptes trets de la ideologia innovadora”

Precisament perquè la marca “escola” d’entrada té un valor de servei més gran del que podria donar-se, per exemple, en una marca de sabates, com s’hauria de concretar el paper de la família en l’escola?

L’escola en general, però especialment l’escola catalana, té un vici molt arrelat: la tradició d’avaluar-se ella mateixa més en funció dels seus grans ideals, que dels seus resultats. Si revisem els idearis, tots semblen clònics, tots recullen les mateixes grans idees. Ho feien fa deu anys amb conceptes trets de la metodologia constructivista i ho fan ara amb conceptes trets de la ideologia innovadora. Però el que cal és la valentia de gosar passar de la formulació de principis teòrics al compromís dels resultats. L’únic lloc en què es manifesta de manera diàfana el que és l’escola és en el comportament de l’alumne (comportament entès d’una manera àmplia). La marca de l’escola ha d’expressar exactament quins són els comportaments específics que es compromet a estimular en l’alumne.

Hi ha un fenomen que cada cop es produeix més: pares i mares visiten cinc , set, deu escoles… en el moment de fer la tria. Abans, si la primera convencia, ja s’hi quedaven. Això provoca molta competència. La competència beneficia o perjudica les escoles? Caldria evitar-la?

És inevitable. Quan sents que els temps avancen més ràpidament que la teva capacitat per conceptualitzar-los, ets trobes insegur, perquè et manquen els conceptes clars que podrien donar nom al teu neguit. Els pares visiten escoles amb l’esperança de trobar les conviccions que a ells els manquen.

Es parla molt dels canvis tecnològics, però els canvis importants no són els de les tecnologies, sinó els de les mentalitats, i les famílies joves senten que els manquen les certeses que tenien els seus pares i viuen la seva relació amb els fills d’una manera diferent. Jo diria que, fins i tot, un punt neuròtica. A més, com que hi ha una cultura tecnològica que els està dient contínuament que existeix una resposta adient per a cada problema, estan buscant aquell centre que els ofereix respostes concretes. Crec que davant aquesta situació, les escoles no haurien de limitar-se a jugar la carta del màrqueting. Necessiten conviccions, transparència i una cultura de l’autoavaluació permanent.

Si afegim la minva del creixement demogràfic i que a Catalunya, aquest curs, s’ha tancat un nombre considerable d’aules de P3, tenim el còctel que ens explica bona part del nostre neguit pedagògic col·lectiu i les precipitacions que han acompanyat en els darrers tres anys la innovació educativa, especialment en els centres concertats religiosos.

L’escola pública ha d’entrar també a competir per al nou alumnat? El Mundo, per exemple, publica cada any un rànquing d’escoles. No em consta que hi hagi escoles públiques. Hi haurien de ser? Com valora aquests rànquings?

Aquest rànquing em mereix molt poca credibilitat. No em sembla un exemple de transparència i rigor científic. Entre altres coses, perquè si la funció de l’escola és educar els alumnes presents per a un futur absent, caldria seguir l’evolució i la trajectòria postescolar dels exalumnes. Aquest seria un bon criteri per avaluar la qualitat d’un centre. També em sembla que un bon criteri a seguir seria veure quin percentatge de famílies abandonen el centre i per quines raons.

Les escoles públiques no són conscients encara que la realitat les obligarà a competir, encara que no tant pels resultats com per la seva definició.

Les escoles públiques també competeixen entre elles.

Evidentment també. Catalunya es troba en una situació que està marcant tot el debat educatiu –encara que no de manera prou explícita– que és, com ja hem comentat, la minva de la natalitat, que està afectant de manera selectiva la demanda. Em fa l’efecte que a l’escola pública, encara no li passa pel cap la necessitat de fer visibles els seus projectes i especialment els seus resultats. Té, òbviament, més marge de maniobra per fer-ho que l’escola concertada. Però ja es comença a veure com les mateixes famílies estan exigint aquesta definició.

“El que em sembla important no són les experiències noves que s’introdueixen en les pràctiques escolars, sinó la definició nítida de la trajectòria d’un centre, perquè només si tens una trajectòria podràs canviar de rumb amb coneixement de causa”

Amb aquest descens demogràfic, que hem esmentat, costa cada vegada més aconseguir alumnes i només les escoles que tinguin molt bona reputació no en perdran. Alguns pensen que la solució amb futur implica convertir-se en escoles innovadores. A L’escola contra el món despulla les limitacions del mite de la innovació. Quin és el missatge poderós que podria fer-se seu l’escola?

El que em sembla important no són les experiències noves que s’introdueixen en les pràctiques escolars, sinó la definició nítida de la trajectòria d’un centre, perquè només si tens una trajectòria podràs canviar de rumb amb coneixement de causa. És clar que la trajectòria no pot ser rígida. Ha d’anar acompanyada de pràctiques reflexives i fins i tot d’una pedagogia clínica. Crec que és més innovador guiar-se per pràctiques reflexives, que t’ajuden a aprendre contínuament de l’experiència pròpia, que voler aplicar idees alienes, encara que la seva lluentor sigui gran.

El que està passant amb la innovació és ben estrany: Uns senyors que no tenen cap experiència pedagògica d’èxit contrastable darrere seu, creuen que amb un discurs teòric carregat de prejudicis postmoderns, estan en condicions de dir als centres catalans que s’oblidin de tot el que han fet fins ara, que no aprenguin de la seva experiència, sinó que comprin les idees que ells els venen. Tot això es fa amb el beneplàcit d’unes institucions que tenen por que algú les tracti de conservadores i el beneplàcit de les grans empreses tecnològiques.

L’únic que ens estan demostrant és que si es parteix de determinats prejudicis, es pot arribar a conclusions coherents amb aquests, però no amb la realitat.

Continuo pensant que el nou no és un criteri per avaluar el bo; sinó que el bo és un criteri per avaluar el nou. Hi ha pràctiques abandonades fa trenta anys que poden ser molt útils en aquest moment, especialment pels sectors amb més abandonament escolar. Penso en els centres d’interès.

Insisteixo que les pràctiques que acostumen a presentar-nos com innovadores, no s’estan introduint perquè siguin noves, sinó perquè expressen bé les conviccions pedagògiques postmodernes. Penso en el treball per projectes… No té res d’innovador i si la seva introducció estigués acompanyada del criteri de les pràctiques reflexives, hauria de venir acompanyada d’una reflexió sobre per què en el seu moment va fracassar. Com que aquesta reflexió manca, és legítim pensar que tot això es redueix a un intent ideològic de preparar als alumnes no per al món real, sinó per al món que alguns volguessin que fos real.

Els resultats acadèmics (PISA, competències bàsiques, PAU) són l’indicador de l’excel·lència d’una escola? Es poden utilitzar per prestigiar-la?

En aquest punt, hi ha una hipocresia considerable: tothom critica les proves objectives, però tots els centres amb bons resultats, els exposen a les seves pàgines web d’una manera ben clara a l’època de les matrícules. I fan molt bé. Respecte a les PAU és evident que perjudica de manera notable als centres més exigents. El que els diferents centres consideren necessari per assolir un 8 és molt diferent. A més els més exigents no poden regalar notes sense enfonsar el seu prestigi.

Respecte a l’avaluació en si mateixa, cal dir que no hi ha en educació, ni en general en tot el que està relacionat amb les coses humanes, la possibilitat d’una avaluació absolutament rigorosa, precisa, objectiva i que ens satisfaci completament. Ara bé, la pitjor avaluació és la que no es fa. A més, l’avaluació és un instrument que també ha d’estar sotmès a avaluació. És l’element fonamental de les pràctiques reflexives.

Abans ha esmentat els indicadors “postescolars”. La selectivitat, per exemple, és un indicador. Però després arriben els resultats que tenen a la universitat. És veritat que no tot dependrà del que s’hagi fet a l’escola, tanmateix l’èxit postescolar és un bon reflex que caldria aprofitar. Hi ha alguna escola que estigui fent res per aprofitar-ho?

Comença a haver-hi centres que donen una importància creixent a les matèries STEM i que segueixen a prop el progrés dels seus alumnes en enginyeries, per exemple. D’altres centres es preocupen per tenir una associació d’alumni i miren de saber què fan i què no fan després del batxillerat, però, en conjunt, els centres consideren que la seva feina acaba quan acomiaden els alumnes del seu darrer curs.

Relacionada amb aquesta qüestió hi ha una altra que no hem tocat fins ara i és important: l’escola està perdent, a marxes forçades, pes relatiu en la formació d’una persona. A mesura que la complexitat educativa s’incrementa, les possibilitats de formació s’obren a noves variables que l’escola ni pot atendre, ni hauria de pretendre-ho, perquè no hi arribaria. Simplement es dispersaria. Davant aquesta situació, les famílies comencen a assumir la responsabilitat de dissenyar la trajectòria educativa integral dels fills. I dins d’aquesta trajectòria, l’escola ocupa un lloc important, però ja no és “el” lloc. A més de l’escola, hi ha els cursos a Internet d’anglès, de matemàtiques –que estan creixent de forma vertiginosa–, etc. Per molt que es critiquin els deures, les acadèmies d’idiomes i les classes de reforç estan vivint una època daurada. El 50% dels alumnes fa activitats extraescolars. Afegim els cursos d’estiu a l’estranger, etc.

Davant aquesta situació de creixement de la complexitat educativa, l’escola ha de decidir quin paper ha d’assumir respecte a la formació intel·lectual dels alumnes (deixo de banda els projectes de coaching, educació emocional, aprendre a aprendre i d’altres cants de sirena). Ha de concretar nítidament la seva funció.

Precisament perquè l’educació és cada vegada més complexa i el futur sembla més indefinit, cal assentar molt bé els coneixements bàsics, els que fan de fonaments de la resta. Els nord-americans parlen de back to the basic, el retorn a les coses bàsiques, perquè, sigui quin sigui el futur, els nostres alumnes necessitaran parlar, escriure bé, comunicar-se, saber moure’s en diferents àmbits, disposar d’un cert ensinistrament de la seva atenció, saber controlar les seves frustracions, un pensament estratègic… Ens hauríem de plantejar –i ara utilitzaré un criteri que avui està absolutament abandonat, però em sembla molt útil: el de la virtut aristotèlica– què és allò que, si no ho fa l’escola, no ho fa ningú. Si trobem la funció específica de l’escola, la seva virtut o el seu èxit, serà la realització òptima d’aquesta funció.

L’escola s’ha tornat tecnològica? Sempre n’hi havia hagut, de tecnologia: projectors de transparències, vídeos i teles, PowerPoints… Però en aquests moments –amb la informàtica, la Internet i tota mena de gadgets– estem absolutament condicionats per la tecnologia.

El que es pot dir ja d’una manera molt clara és que la societat de la informació no és la societat del coneixement. La il·lusió que es va tenir fa 10 anys que totes dues coses anaven lligades s’ha ensorrat completament. Vivim un increment continu, accelerat i permanent de la informació, però tota aquesta informació que ens envolta pertot arreu només es fa coneixement, quan hom la incorpora amb criteri a la visió pròpia del món. La informació –precisament perquè cada vegada és més gran i més accessible– és cada cop menys valuosa. El que serà cada vegada més rellevant és el més escàs: el criteri per avaluar la informació, per seleccionar-la i per integrar-la a la visió del món. Aquesta capacitat de transformar la informació en coneixement no la dona cap màquina. Això justament és el que permetrà fer un ús més profitós de les màquines.

Però es dona l’aparent paradoxa que per poder identificar el coneixement valuós cal disposar ja de coneixement valuós i d’un domini de l’atenció. L’ignorant no té criteri per avaluar el valor del coneixement i qui no controla la seva atenció, es perd aviat.

Podem dir, doncs, que les noves tecnologies permetran un creixement exponencial dels coneixements de qui ja en té, i un creixement exponencial de les distraccions de qui no domina la seva capacitat atencional. Són pròtesis antropològiques, amplifiquen el que tu ja ets. Totes aquestes teories que les noves tecnologies estan modificant el nostre cervell són romanços, no van enlloc.

Per tant, es tracta d’educar el bàsic, els fonaments i fer-ho amb rigor i ambició. Afegeixo que si es vol ensinistrar l’atenció, l’eina més important és la lectura lenta. Hi insisteixo: lenta. I aquí he d’afegir que a parer meu ens manca una didàctica de la literatura. Tenim didàctiques de la lectura, però la didàctica de la literatura és una altra cosa.

“Abans de parlar de marques cal tenir clar qui som, què fem, com ho fem i cap a on volem anar. La marca no és més que l’expressió sintètica de tot això.”

Un altre aspecte important per a les marques és la comunicació, començant per la comunicació interna. De quina manera influeix el clima intern entre el professorat en la percepció externa d’una escola? Què podem fer per aconseguir que tot el professorat participi d’un projecte comú il·lusionant?

No importa quin sigui el projecte transformador que implantem en l’escola, si l’implantem amb un mínim d’entusiasme, tindrà èxit, però dos o tres anys. D’això tenim molts exemples al llarg de la història de la pedagogia. Ara bé, a partir del tercer any, es comença a perdre el que s’havia guanyat. Així que o es viu en una reforma disruptiva permanent que tornaria bojos a tothom, o es controla el desgast. Els centres educatius sembla que disposen d’una quantitat estable d’energia humana. Si quan s’hi introdueix un projecte transformador, no s’allibera energia, el professorat acaba saturat de feina.

Una manera de posar energia disponible al servei d’un nou projecte, és alliberar-la dels llocs on es consumeix inútilment. Les fuites d’energia acostumen a ser la indisciplina de petita escala, la manca de puntualitat i, molt especialment, els sorolls que distorsionen la circulació d’informació dins del claustre, entre el claustre i els alumnes, entre el centre i les famílies, etc. Normalment donem per fet que els missatges seran transmesos i rebuts d’una manera clara. Però, per raons que seria llarg d’explicar, sempre apareix el soroll pel mig, sempre hi ha alguna distorsió. El control d’aquestes distorsions facilita les relacions i impedeix molts problemes.

La comunicació és un dels problemes essencials de l’escola. Una anècdota que ho il·lustra: A tots els llibres d’història de l’educació es parla de l’escola de Chicago –la de Dewey– com un laboratori educatiu on van experimentar bona part de les idees que han passat després a la Vulgata de la innovació. Val a dir que els alumnes eren fills dels professors de la Universitat de Chicago i hi havia una mitjana de 3-4 alumnes per adult. Però malgrat tot, en un moment determinat hi va haver en el claustre una crítica a una de les professores. Ella ho comentà al seu home, que era Dewey, el creador de l’escola. Aquest es va empipar tant que abandonà Chicago i l’escola. Un dels elements bàsics de la comunicació en una escola és el control de les dinàmiques del claustre, control no en el sentit de supervisió, sinó de dinamització. Que jo sàpiga no tenim cap estudi seriós sobre com funcionen les dinàmiques internes d’un grup de professors. El que si sabem és que no tenen res a veure amb les dinàmiques habituals de les empreses.

Amb la seva llarga experiència en el camp educatiu, com creu que serà en un futur pròxim la marca escola? Quina seria una visió optimista del futur?

És difícil fer d’àugur, especialment a l’educació, perquè acostumem a confondre realitats i desitjos, però em sembla que hi ha debats oberts que no podem obviar. Per exemple: la marca del centre ha de centrar-se en valors abstractes o en virtuts pràctiques? El lema de la Universitat de Harvard és “Truth”; la de Yale, “Light and truth”; la de Chicago: “Let knowledge grow from more to more; and so be human life enriched”; la de Pekín (Tsinghua): “Enfortim contínuament i conreem la virtut per millorar el món”; la de Nanking: “Sigueu sincers i nodriu grans aspiracions, aprengueu amb diligència i practiqueu amb seriositat”.

Em fa l’efecte que el debat pedagògic que tenim pendent és el de la relació de les virtuts intel·lectuals amb els resultats, perquè els països amb millors resultats són els que centren l’acció educativa en el lligam entre coneixement i virtut intel·lectual.

El que vull dir és que abans de parlar de marques cal tenir clar qui som, què fem, com ho fem i cap a on volem anar. La marca no és més que l’expressió sintètica de tot això.

No cal santificar l’escola. En ella mateixa és una tecnologia. De la mateixa manera que va tenir un començament pot tenir un final. No seria cap drama. Cal saber si disposem en aquest moment d’alternatives superiors a la de l’escola. Hi ha que diu que sí i apunta al creixement, que sembla imparable, de l’educació a la llar. Tanmateix aquesta és una alternativa que, en cas de ser bona –i sembla que ho és- no està a l’abast de tothom. Però el que posa de manifest és que la iniciativa pedagògica ja no està exclusivament en mans dels governs (que semblen incapaços de generar consensos amples, i per això promouen l’autonomia dels centres) ni de les facultats de pedagogia, que semblen absolutament desorientades, a remolc de la realitat, sinó de les famílies.

Si l’escola no troba el seu paper i no sap definir-lo de manera clara, estarà accelerant la seva caducitat.

Sóc optimista? Voldria ser-ho, però sóc conscient que estem vivim una situació d’interinatge en la qual no és sempre fàcil distingir les anècdotes i les categories.

 

One thought on ““L’escola no s’està acostant amb prou valentia al fet que és marca. No n’hi ha prou de rentar-se la cara el dia de portes obertes”

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *