Un equip de futbol està format per 11 jugadors de camp i els seus suplents. Pot tenir un bon president i un gran entrenador i que planifiquin bé les estratègies de temporada i les tàctiques de cada partit. Però els que hauran de guanyar el rival són els jugadors. Això, l’entrenador i el president ho saben molt bé. Tots dos no ompliran l’estadi d’aficionats ni portaran els trofeus a la vitrina. Si el davanter no fica la pilota a la porteria o el porter no la para, no tindran res a fer.

De la mateixa manera, qualsevol directiu escolar hauria de ser conscient que els qui fan que l’alumnat progressi i que les famílies estiguin satisfetes són també els professors. Comparar l’escola amb un equip de futbol és encertat, perquè cal partir de la convicció que la marca d’una escola –en definitiva, la seva reputació– no és res més que la suma de les marques personals de cadascun dels seus docents ( i del PAS, que també compta). Es té un gran equip amb grans resultats, certament quan està ben posicionat al camp gràcies a les indicacions de l’entrenador, però és indispensable comptar amb bons jugadors que xutin bé.

Més del 80% de les incorporacions que es produeixen en una escola vénen a través del boca-orella, és a dir, gràcies al fet que hi ha famílies que estan satisfetes amb la tasca dels docents. Estan contentes i ho comenten als seus coneguts. No hi ha màrqueting més eficaç que aquesta recomanació. Ho podem dir amb altres paraules més comprometedores: el 80% de les noves famílies d’una escola dependran de com el professorat estigui fent la seva feina. La reputació individual del professor incideix directament a la reputació del centre.

Suma de les marques personals

Una escola formada per professors excel·lents és com un equip que té onze jugadors titulars estel·lars i una jove banqueta amb projecció. És un equip il·lusionat que il·lusiona. Obtindrà sens dubte grans resultats al final de la temporada. Guanyarà la lliga, la copa i es classificarà per als trofeus continentals. Segurament gràcies a les victòries obtingudes, seran més tolerants amb qualsevol error que cometin. I, com passa amb l’equip de futbol, ​​els professors seran admirats i estimats entre els seguidors.

Estem fent, evidentment, una metàfora. En el nostre cas, els gols són aquelles experiències que els alumnes i les famílies tenen al centre que no esperaven i que els fan exclamar: “Guau!”. Les parades a la porteria són aquelles ocasions en què hi ha hagut un motiu d’insatisfacció: heu comès l’error de castigar una alumna equivocadament i, en adonar-vos, us heu demanat disculpes. O potser no heu comès vosaltres l’error, ha estat una mala circumstància, com el malestar d’un nen perquè els seus companys li han amagat la cartera, i heu aconseguit que aparegués, conscienciant la classe de la manca de companyonia i aconseguint que es corregís la mala broma.

Això vol dir que sempre es podrà fer tot bé? Què passa quan el campió perd un partit i, fins i tot, ho fa per golejada? Per un mal partit no passa res. El públic sap tenir paciència si s’esforcen a corregir ràpidament els errors. Heu vist com, en canvi, es critiquen els errors quan els jugadors han perdut el crèdit? No se’ls deixa passar ni una. Igual amb els professors amb mala reputació, oi? Per exemple, si un professor s’equivoca en la correcció d’un exercici a classe, tots els nens xiuxiuejen ràpidament que no en sap res. El mateix error, depenent de qui l’hagués comès, s’hauria valorat de manera molt diferent. Els professors no han de pretendre ser herois de Marvel, sinó persones que escolten, fan bé la seva feina, treballen en equip i no defugen els problemes.

És a dir, tot acaba depenent de la reputació de cada professor. Per tenir un gran equip, cal comptar amb alguns cracs, aquells que saben portar l’equip a l’esquena quan la cosa es posa difícil: n’hi haurà prou que hi hagi uns quants docents amb lideratge per aconseguir que la resta de l’equip jugui bé. Fins i tot el més lent pot semblar un bon lateral! Que important que els joves se sentin acompanyats pels més experimentats.

Quan vaig publicar el llibre El secreto del marketing educativo. El profesorado es la marca de la escuela, vaig demanar que a la portada em posessin un grup de docents posats com un equip de futbol. Desgraciadament la indicació no va arribar a l’il·lustrador Javirroyo i la portada va ser diferent. Per sort, sí que va posar la il·lustració a les pàgines interiors. És el dibuix que acompanya aquest article.

Necessitem comptar amb un gran equip per tenir una gran escola. Però això no vol dir fer fitxatges: per al centre, serà més fàcil que el professorat canviï que canviar de professorat. És més eficaç i més just. I també és un deure de l’escola ajudar a millorar professionalment les persones que hi treballen. D’altra banda, a tots ens convé ajudar-nos els uns als altres.

És evident, doncs, que la suma de grans marques personals donarà una millor marca col·lectiva. Però és que, a més, el camí més ràpid per fer efectiva la participació del professorat a la marca de l’escola és justament el potenciament de la seva marca personal; perquè qui treballa la seva pròpia marca és qui està més capacitat per valorar i sostenir la de l’escola. El treball en equip ben entès potencia cada individualitat.

Desenvolupar la pròpia marca personal

Recentment he publicat el llibre Profes que marcan. Cómo construir una reputacion de docente que deja huella. L’he escrit justament per la convicció que cal que cada docent treballi la seva reputació personal. Al juny, amb el llibre acabat de sortir del forn, havia concertat una formació per al professorat d’una escola a València. Parlant amb la directora, vaig suggerir-li la possibilitat de centrar-la en el desenvolupament de la marca personal de cada professor. Em va tallar de manera contundent:

–Ni parlar-ne! L’última cosa que em faltava. Ja em costa prou que facin seves les necessitats de l’escola. No vull estrelles egoistes…

Vaig comprendre perfectament aquesta directora, tot i lamentar que estigués tan equivocada. No era culpa seva. Sovint s’ha transmès que la marca personal consisteix a convertir-se en una mena de vedettes egoistes i influencers vanitosos, com si l’única cosa important fos fer-se famosos i tenir una gran presència a internet. Això sí que seria com tenir un equip ple d’estrelles egoistes que no passen la pilota, preocupats per marcar ells mateixos els gols.

Al 1996 el Barça havia tingut, amb Cruyff com a entrenador, els vuit millors anys de la història fins aquell moment. L’equip es movia com una sola peça pel camp i es passaven la pilota a gran velocitat. Aquest estil de joc tan admirat contagiava també els nens. Es veia al pati de les escoles. Pim pam, pim pam. S’anaven passant la pilota com el Dream Team. Les desavinences entre Cruyff i el president Núñez van acabar amb un canvi d’entrenador i també d?estil de joc. Va arribar l’anglès Robson i va portar Ronaldo (no Cristiano, l’altre). Quan Ronaldo agafava la pilota no la deixava anar fins que no la ficava a la porteria. Era un portent. El dia següent del seu primer gol, al pati de moltes escoles ja no hi havia qui es passés la pilota. Tots volien fer-s’ho sols. És clar, però, que així no es guanya. M’agrada molt el neologisme que fa molts anys va encunyar Alfons Cornella: teamdividualism. Es tracta de fer un equip de grans individualitats que saben que treballant en equip juntament amb la de l’escola faran més gran la seva marca.

Convé que cada docent pari i pensi en ell mateix: “Per què he triat ser professor? Què vull que passi cada dia quan arribo al centre?”. Ha de conèixer les seves febleses i fortaleses i s’hauria d’atrevir a preguntar a algú a qui apreciï en què pot millorar. Ha de saber distingir el que és important del que és urgent i blindar temps per al que és important no urgent. En tota aquesta reflexió hi ha un canvi de mira molt gran. Perquè l’important és el bé que pot fer en els altres. Com diu Guillem Recolons, la marca no va d’egoismes; la marca, de fet, no es té, es deixa. El que ha de comptar de veritat per a cada professor és el valor que aporta a la resta de l’equip docent i al seu alumnat.

Justament quan un professor ha fet una reflexió profunda sobre la seva marca personal, es torna més capaç de donar suport a la de l’escola. Tot al contrari del que pensava aquesta bona directora. Per sort, es va poder realitzar la formació prevista al seu centre i va quedar molt satisfeta: el que fa créixer més la reputació d’una escola és que fomenti el creixement de cadascun dels seus professors.