Com sortir dels tòpics i crear un relat que posiciona

Vaig escriure en el post anterior que la immensa majoria de les escoles diuen el mateix i no es diferencien prou, perquè no tenen un posicionament clar. Totes parlen de personalització, innovació, valors, multilingüisme, excel·lència… Els textos de molts centres competidors serien intercanviables i ningú no se n’adonaria.  

“Si no pots parlar de cap d’aquests temes, ja em diràs què hem de fer…”, em va escriure una lectora, preocupada. Vaig prometre que avui n’oferiria la solució.

Aclarim això primerament: no és que no es pugui parlar d’aquests temes. És que comptar amb un bon posicionament no comença per redactar un text persuasiu, sinó perquè en la realitat ja demostreu que us diferencieu de les altres escoles perquè oferiu a les famílies una cosa ben gran, que val molt la pena, que determina totes les vostres actuacions i que ja està donant resultats demostrables.

I quan allò que us diferencia és real i valuós, en parlareu amb tanta convicció, que no us costarà gens convertir-ho en un text persuasiu. Llavors, ni tan sols us caldrà preocupar-vos de diferenciar-vos. Sereu els millors en allò que us importa i ja us estareu diferenciant. Sigueu, doncs, els millors: és l’únic nínxol de mercat on no trobareu ningú més. La sortida no demana pas inventar temes nous, sinó convertir els tòpics en decisions concretes que defineixen la identitat del centre i es demostren amb fets.

Teniu ja clar quin és el vostre posicionament? Heu comptat amb el professorat a l’hora de definir-lo? No? Torneu enrere. La marca de l’escola és el professorat. Si el posicionament no arriba a esdevenir la vostra cultura, és fictici.

El 99% de les escoles no estan posicionant-se bé. És normal que passi, perquè totes comparteixen bones intencions i reptes semblants… Això no vol dir que no n’hi hagi que ho estiguin aconseguint de manera exitosa. Però no en posaré exemples concrets. I no perquè no estigui bé citar la gent que ho fa bé, sinó perquè semblarà que aquells que no cito no ho fan bé.

Recullo els bons exemples que he vist, sense dir-ne el nom, i n’afegeixo d’altres inventats. No es tracta que els copieu. Justament busquem que sigueu distints dels altres. Cada escola té el seu propòsit i les seves circumstàncies. Vegem-ho per temes.

Ens diferenciem dels altres perquè personalitzem…

Quan una escola afirma que ofereix educació personalitzada o acompanyament, ningú no s’hi pot oposar; és un tret “obligatori”, no una decisió identitària del centre. I com ho proclamen totes les escoles, el missatge és indiferenciable en la pràctica, si no es concreta.

Com escapar del tòpic (sense renunciar a la idea)?

a) No parlar de personalització, sinó de decisions que afecten directament l’alumnat.

Quan substituïu la declaració (“acompanyem”) per l’evidència (com funciona la tutoria, el feedback, l’avaluació, els horaris, la gestió dels mals resultats…), el relat deixa de ser tòpic. No afirmeu que personalitzeu, com fa tothom, concreteu quins són els vostres compromisos:

• ✔︎  “Ens comprometem a reunir-nos amb les famílies no només trimestralment: sempre que el seguiment ho exigeix.”

b) Especifiqueu què significa l’acompanyament en conseqüències organitzatives.

• “✔︎  Treballem amb grups de màxim 18 alumnes perquè el seguiment no depengui de la bona voluntat”
• ✔︎  “1 hora mensual de tutoria individual real, no col·lectiva”
• ✔︎  “No hi ha exàmens comuns: cada alumne té un recorregut definit”
• ✔︎  “Disposem d’un equip psicopedagògic propi integrat a l’aula, no extern.”

Aquests exemples sí que posicionen.

c) Fer-lo visible a través d’una narració.

• ✔︎ “La Montse va arribar a l’escola a 4t d’ESO. Portava un endarreriment en les àrees científiques. La seva tutora, a través de les converses setmanals, es va centrar des del primer dia que no es desanimés amb exàmens suspesos i que es preocupés només de millorar cada nota. A Nadal ja havia arribat al sis.”

Quan l’escola tria un d’aquests camins, ja no cal proclamar el tòpic: queda implícit en la proposta.

Però innovem o no innovem?

No digueu que innoveu, demostreu què feu diferent dels altres i quins en són els resultats. Quan una escola diu que és innovadora, no està dient res perquè cap escola es presenta directament com a tradicional o rutinària. Aleshores, no hi ha criteris compartits per validar què és innovació i què no ho és. Això comporta, d’altra banda, que escoles que de fet podrien diferenciar-se per decisions pedagògiques específiques acaben sonant exactament igual que les que només han canviat la pissarra per una pantalla. El concepte s’ha buidat per sobreús i s’ha convertit en “etiqueta moral”: si no innoves, ets dolent.

Com sortim del tòpic de la innovació?

El primer que heu de fer, per tant, és evitar totes aquelles frases que, de tant repetir-se, s’han buidat de significat:

• ✘ “Posem l’alumne al centre.”
• ✘ “Apostem per metodologies actives.”
• ✘ “Treballem amb projectes interdisciplinaris.”
• ✘ “L’aprenentatge és significatiu i competencial.”
• ✘ “Aprendre a aprendre.”
• ✘ “Fem treball cooperatiu.”
• ✘ “Robòtica, STEAM i aules del futur.”
• ✘ “Eduquem per als reptes del segle XXI.”

Són idees valuoses, però repetides fins a perdre força… Cap d’aquestes formulacions necessita demostració i, justament per això, no posiciona. La clau no és dir-ho de manera diferent, sinó decidir en què sou i en què NO voleu ser innovadors i què implica concretament en la vostra manera d’ensenyar. Vies d’escapament:

a) Deixar de parlar d’innovació i parlar de les vostres decisions.

• No digueu “innovem”, sinó mostreu què feu (o què no feu) que té conseqüència real.
• No digueu que “els alumnes aprenen a aprendre”: expliqueu què feu cada dimarts a l’aula i per què ho feu.

b) Convertir la innovació en la vostra identitat i els vostres límits.

Contradigueu els tòpics. Gireu els arguments gastats:

• ✔︎ “Defensem el text escrit i la memòria com a eines d’intel·ligència.”
• ✔︎ “Fem projectes només quan tenen impacte extern mesurable.”
• ✔︎ “No treballem per racons: treballem per hipòtesis.”
• ✔︎ “L’alumne no és protagonista, és responsable del rigor.”

Insisteixo que no es tracta de posar antònims ni de trobar sinònims, maneres diferents de dir el mateix, sinó de delimitar terrenys on només hi sou vosaltres: no compta què dieu, compta què feu.

c) Substituir el concepte per la conseqüència.

Parleu dels espais que heu redissenyat, el temps que s’atorga a l’activitat, la formació que rep el professorat, que deixeu de fer… Tot ben concret.

I tampoc no podem posar en relleu els nostres valors?

Les famílies us els destaquen com una característica molt positiva de l’escola. Ho sabeu prou bé, perquè ho diuen en les enquestes de satisfacció: “Ens agraden els vostres valors!”. Les famílies poden parlar així. El problema no és parlar de valors, és que ho feu vosaltres usant-los com un argument de venda. Quan una escola diu genèricament que educa en valors, transmet una (falsa) promesa universal que ningú no pot discutir, però tampoc concretar.

Molt sovint, perquè se’n parla abstractament, es converteix una possible singularitat (el carisma, el projecte social, el criteri ètic…) en un compromís buit ple de frases clòniques:

• ✘  “Eduquem persones amb valors.”
• ✘  “Formem ciutadans responsables i compromesos.”
• ✘  “Eduquem en el respecte, la convivència i la solidaritat.”
• ✘  “Acompanyem el creixement integral.”
• ✘  “Una educació humana i socialment compromesa.”

Totes aquestes frases podrien aparèixer en la web de qualsevol escola de Catalunya. Són valors consensuats, no pas escollits. No es vinculen amb cap decisió real, ni de currículum, ni organitzativa. Les famílies no els poden comprovar, perquè no hi ha conseqüències visibles (qui contractes, què elimines, què protegeixes…).

Com sortim del tòpic?

En aquest cas també hi ha tres estratègies útils:

a) Evitar els valors en abstracte.

• No direu que els eduqueu en la solidaritat sinó: ✔︎ “Cada alumne dedica 10 hores a un projecte amb impacte real fora de l’escola”.
• No afirmareu que eduqueu en la fortalesa genèricament, sinó que concretareu que no permeteu cap dispositiu mòbil a primària perquè aprenguin que hi ha límits.
• No parleu en abstracte d’inclusió, sinó que expliqueu que procureu que no hi hagi cap classe sense alumnes amb necessitats educatives especials…

I també s’entén millor de quin valor es parla quan se’n manifesten clarament les conseqüències: horaris, espais, normes de conducta:

• ✔︎  “Treballem sense pantalles fins a 5è de Primària”.

b) No parlar de tots els valors: triar-ne un d’inequívoc

Esforç, lideratge, confiança, coherència, constància, cultura, esperit crític, solidaritat, treball en equip, responsabilitat… Tots estem d’acord que són valors que volem que visquin els alumnes. Però quan en triem un i descartem prioritzar altres, estem posant de manifest la nostra diferència:

• ✔︎ “Basem la nostra educació en la generació de la. confiança i demostrar-la”.

O, per exemple en les escoles de caràcter religiós, és molt vague parlar de “valors cristians”. És justament més eficaç especificar quin és el carisma de l’escola: l’espiritualitat ignasiana o salesiana o carmelita i concretar-ne característiques.

c) Explicar una història

Els valors ens ofereixen una oportunitat per crear un storytelling extraordinari, si detallem l’aprenentatge que representen i ho fem des de l’òptica de l’alumne.

• ✔︎ “Cada trimestre els alumnes col·laboren en un projecte amb impacte real al barri. El Carles va participar en una campanya d’aliments i en va quedar molt impressionat: “No sabia que a prop de casa meva hi hagués gent que passa fam. Des d’ara menjaré el que em posin a casa, sense queixar-me!”

***

Hem abordat els tòpics de la personalització, la innovació i els valors. El mateix camí suggerit és el que haureu de seguir, si voleu destacar el projecte multilingüístic, el compromís social, la identitat cristiana del centre… Concreteu què significa en el vostre cas aquest posicionament, diferenciant-vos amb un compromís específic i conteu-ho a través d’una història captivadora.

En definitiva, eviteu declarar i prometre vaguetats amb paraules repetides per tots els altres i, en canvi, mostreu els fets, les conseqüències i, fins i tot, a allò que renuncieu per tal aconseguir-ho. D’aquesta manera, l’escola deixa de sonar igual que totes i comença a ocupar un lloc clar a la ment de les famílies.

L’únic que cal és que us -atreviu a mostrar el que realment sou i feu, sense por. No cal que digueu que sou diferents: cal demostrar-ho tant que ningú no ho hagi de preguntar.