Des que vaig publicar el llibre Profes que marcan. Cómo construir construir una reputación de docente que deja huella en les formacions de docents faig sempre la mateixa pregunta :

Pensa en els professors que t’han deixat petjada. Potser recordes un docent que et va fer sentir optimista amb el teu futur. Potser és una mestra que, gràcies a ella, t’has dedicat a l’educació… Com són aquestes persones? En què us han influït?

Passat un minut, els demano quants noms els han sortit. La resposta, gairebé sempre, és la mateixa: un. Potser dos.

I aquí ve el que hauria de fer-nos aturar un moment: al llarg de tota la vida escolar, des de la llar d’infants fins a l’accés a la universitat, qualsevol de nosaltres pot haver tingut gairebé un centenar de professors diferents —tutors, especialistes, docents d’una assignatura concreta durant un sol curs… De tots aquests cent, en queda a la memòria l’impacte d’un o dos.

És cert que si els donés més temps a la reflexió, en sortirien alguns més. Però la primera resposta, la instintiva, és brutalment escassa. Partim de la base que tots van voler fer una bona tasca amb el seu alumnat, però els que després han estat recordats per això són tan pocs!

Què diu la recerca sobre els «professors memorables»

Hi ha una recerca acadèmica que ha intentat respondre què té un professor que un altre no té, per acabar sent d’aquest grup reduït que algú recorda tota la vida. És un estudi fet a la Universitat Nacional de Rosario, a l’Argentina. Ho va abordar de manera molt directa: es va demanar a 613 alumnes que entraven al professorat de Matemàtica que anomenessin els dos millors professors que recordaven de tota la seva escolaritat, esmentant també tres qualitats que expliquessin per què els havien triat.

Van agrupar les respostes en cinc dimensions. Aquestes són les característiques del professorat que és recordat:

  • Van promoure la motivació de l’estudiant. Eren professors que despertaven l’interès per aprendre.
  • Preparaven bé les classes, destacaven pel domini i la cura amb què s’organitzava el contingut.
  • Tenien una bona gestió de l’aula: el grup d’alumnes, el clima, el ritme…
  • Destacaven en el tracte amb els alumnes per una bona relació personal que feia sentir-se valorat.
  • Més que no pas un judici, el seu procés d’avaluació era un acompanyament.

Com veiem, cap dels cinc eixos és «haver estat molt de temps amb l’alumne» o «portar molts anys dedicant-se a la docència». No n’hi ha prou de ser-hi. Cal alguna cosa més.

És cert, per exemple, que algunes valoracions poden ser injustes. Parlo des d’una intuïció sorgida dels 29 anys a l’aula. Hi ha una franja d’edat especialment injusta amb el professorat: l’adolescència. Els alumnes solen recordar amb afecte mestres de quan eren ben petits i els professors del darrer curs abans d’entrar a la universitat.

Entremig, tot és borrós. Aquella professora que els va tenir als rebels 15 anys, que potser va fer moltíssim per ells en el moment més difícil, sovint desapareix del record. I no és perquè hagi fet menys que els altres —al contrari–. És que, a aquesta edat, l’adolescent està construint el seu propi relat vital amb els iguals al centre, no amb els adults. El professor hi és, i pot estar fent una feina enorme, però no és protagonista de la història que l’alumne s’explica a si mateix en aquell moment. És, potser, el moment on menys reconeixement es rep.

Desconec si això és una només una percepció subjectiva o també seria feina per a un altre estudi. Com també desconec si l’estudi que t’he citat és aplicable a persones que no siguin futurs professors de matemàtiques i de qualsevol latitud del món.

Tampoc no cal. Admeses una cosa i l’altra, no serveixen com a excusa. Hi estàs d’acord?

Un exercici per portar-te’n a casa

La conclusió és incòmoda però necessària: no podem donar per descomptat que deixem una bona empremta en l’alumnat. Ser-hi cada dia, durant hores, durant anys, no és garantia de res. La sola presència no genera record. Alguna altra cosa ho fa.

La pregunta que hauria de fer-se tot docent, que tu t’hauries de fer sovint, és aquesta: si només un o dos entre un centenar de professors que tindrà cada alumne acabaran sent recordats, què estic fent jo, avui, a la meva aula, per ser-hi? La finalitat no és romandre al record dels alumnes. És que, si hi romans, els hauràs fet un gran bé. I això és el que paga de debò la pena.

Imagina que avui ha visitat l’escola un antic alumne . T’ha vingut a saludar afectuosament. I en la conversa et diu: «Em vas ajudar a…»

Com voldries que continués aquesta frase? Escriu la teva resposta. No la pensis, escriu-la de veritat. Aquesta frase —la que tu voldries sentir d’aquí a deu, vint anys— no és un desig abstracte. És, a partir d’ara, allò que hauràs de treballar d’una manera especial a la teva aula, cada dia. Perquè si saps exactament quina empremta vols deixar, ja no depèn de l’atzar: depèn sobretot del que estiguis fent avui.