Ara ja no trobaràs animals als circs.  Diuen que quan hi havia elefants, una escena passava desapercebuda per a la majoria del públic: aquest animal de gairebé quatre tones, capaç d’arrencar un arbre de socarrel o de tombar un camió d’una empenta, restava perfectament quiet al costat de la carpa, sense fugir mai, amb una sola pota lligada per una corda prima i una simple estaca clavada a terra. Cap reixa. Cap cadena gruixuda. Només una corda que, físicament, no li hauria costat gens de trencar.

Quan l’elefant encara era una cria —feble, insegura sobre les seves potes, sense la força que tindria de gran—, els seus ensinistradors l’havien lligat amb aquella mateixa corda a la mateixa estaca. La cria estirava, s’hi resistia amb totes les seves forces, xisclava, provava d’arrencar l’estaca del terra. No se’n sortia mai: encara no tenia prou força. Potser ho tornava a provar l’endemà. I l’endemà de l’endemà. Fins que, un dia, deixava de provar-ho. No perquè ja no pogués —cada dia que passava, de fet, era una mica més fort— sinó perquè havia après, a base de fracassos repetits, una conclusió que ja no tornaria a qüestionar mai més: «contra aquesta corda, jo no puc».

Anys després, convertit en un animal enorme, capaç de trencar aquella corda sense ni adonar-se’n, l’elefant ja no ho tornava a intentar. No calia ni vigilar-lo de prop. La corda no el retenia: el retenia el record de quan, de petit, sí que el va retenir.

És el que els psicòlegs anomenen «indefensió apresa», el mateix mecanisme que Martin Seligman va documentar als anys 60 en uns experiments amb gossos. Després de rebre descàrregues de les quals no es podien escapar, deixaven de provar d’escapar-se’n fins i tot quan després sí que podien fer-ho fàcilment. 

De vegades ens comportem com aquests animals. Quantes coses ens creiem incapaços de fer avui, no perquè realment ho siguem, sinó perquè fa anys —quan encara érem la cria, no l’adult que som ara— ho vam provar un cop, no ens en vam sortir, i vam decidir, sense adonar-nos-en, que allò «no era per a nosaltres»? 

Per això val molt la pena que dediquis una estona a reflexionar sobre la teva visió. La teva visió és com t’imagines el futur que t’espera, detallant-lo com si ja l’haguessis aconseguit. No un somni irrealitzable. Una meta difícil, però que saps que podràs arribar-hi si t’hi esforces.

Es tracta que descriguis com vols que siguin les coses d’aquí a mil dies. Per què mil dies? Perquè el fet que vegis clar quines metes vols proposar-te i com hauràs d’actuar per aconseguir-les, no significa que les aconsegueixis en un tres i no res. Et caldrà esforç, constància, paciència i sobretot temps. 

La teva visió –la de la teva marca personal– és un castell que construiràs pedra a pedra. Cada èxit serà un carreu que aniràs posant al mur. Aquest castell no té res a veure amb aquests inflables de festa major. Hi ha qui pensa que construeix la seva marca a base de gestos i declaracions, de continguts cridaners a les seves xarxes socials, però així que deixen de bufar, tot desapareix. Era aire, fum.

Imagina el futur d’aquí a mil dies amb el realisme i el pragmatisme que prové de tot l’esforç que posis a conèixer-te tu i les teves circumstàncies. Però que el coneixement de les teves limitacions no et dugui a deixar de somiar, com al pobre elefant.

Com a exemple, t’explico alguna cosa sobre la meva visió. Per mi va tenir molta força emocional explicar en una sessió formativa en una escola de Medellín, que havia redactat la meva declaració de visió feia tres anys. La vaig llegir en veu alta: «Estaré ajudant col·legis de diferents parts del món a través de la formació de directius i professorat i l’assessoria alguns». En aquell mateix moment quedava palès que ho havia aconseguit. Convenia, doncs, que concretés una nova visió. 

Com vols que siguin les coses d’aquí a mil dies? Redacta una frase clara i breu orientada a un futur concret que descrigui una cosa que puguis aconseguir, si tens uns objectius. No cal que l’omplis de detalls. Només cal que hi hagi el més important que vols aconseguir.