És l’hora del pati. A la sala de professors, un docent d’una tretena d’anys deixa el cafè a mig beure, s’acosta a un company i parlam amb la veu baixa:

—Escolta, m’han dit que a la Laura l’altre dia se li’n va anar de les mans la classe de 5è i va haver de venir un altre profe a ajudar-la. No sé, amb la poca experiència que té… Diuen que la direcció no n’estan gaire contents i que no la renovaran.

L’altre s’hi interessa de seguida. «Vés, pobra criatura». I la conversa continua uns minuts: qui ho ha dit, si és veritat, què haurà de fer si deixa l’escola… Ningú ho sap del cert. Ningú els ha demanat, tampoc, que se n’ocupin ells. Però la informació ja ha entrat a la sala, i d’aquí a poc, sense que ningú ho hagi decidit conscientment, la coneixeran mig claustre.

Fa 2.400 anys, algú ja sabia molt bé com aturar això abans que comenci. Un dia, un conegut es va acostar corrents a Sòcrates:

—Sòcrates, t’he d’explicar el que acabo de sentir sobre un amic teu!
—Espera —el va aturar Sòcrates—. Abans de contar-m’ho, passem-ho pel sedàs de les tres preguntes.
–Com? Tres preguntes?
–Primer, el sedàs de la veritat: n’estàs completament segur que és cert?
—No… ho he sentit dir.
—Bé, doncs no ho saps del cert. Provem el segon sedàs, el de la bondat: és una cosa bona el que em vols explicar?
—No, al contrari…
—Així que em vols explicar una cosa dolenta d’ell, i ni tan sols n’estàs segur que sigui certa. Provem l’últim sedàs, el de la necessitat: em serà útil, d’alguna manera, saber-ho?
—No, la veritat, no.
—Doncs bé —va concloure Sòcrates—, si el que em vols dir ni és cert, ni és bo, ni és necessari, per què me n’has de parlar?

Sòcrates no va estar mai en una sala de professors. Però penso que molt sovint ens caldria tenir algun Sòcrates al nostre costat.

Tornem a la Laura d’abans i passem-la pel mateix sedàs. És cert, del cert, o és una informació que ha anat passant de boca en boca fins arribar-nos de tercera o quarta mà? És bo, per a la Laura que això es digui en aquest moment i en aquest lloc, sense que ningú ho hagi confirmat? I, sobretot: em serà útil, com a docent, saber-ho per fer millor la meva feina? Cap de les tres preguntes hi sobreviu.

Aquí convé fer un matís important, perquè que no sembli que dic que mai s’ha de parlar de la situació d’un alumne o un company: hi ha una diferència real entre compartir una informació necessària i compartir-la per pur desfogament o afany de tenir novetats. Que un tutor expliqui a un altre docent una situació familiar delicada d’una nena perquè entengui per què l’alumna està especialment sensible aquesta setmana, és informació necessària, i passa el tercer sedàs sense problema. Que es comenti a la sala de professors, sense cap propòsit més enllà de la curiositat o el cotilleig, és exactament el que Sòcrates aturava.

Al tercer sedàs, el de la necessitat, és on es juga tota la diferència. No és casualitat que ens costi. Hi ha investigacions, com les de l’antropòleg Robin Dunbar, que apunten que bona part de la conversa humana espontània és, de fet, xafarderia social: parlar de terceres persones és una manera molt antiga i molt humana de crear vincle amb qui tenim al davant. No som pitjors persones per sentir-ne la temptació. Però conèixer aquest mecanisme ens ajuda a no confondre’l amb una necessitat professional real. Val la pena girar la mirada i preguntar-nos també què hi guanyem, nosaltres, quan decidim callar.

Perquè la discreció no és només una manera d’evitar mal a un company, un alumne o una família: és, ella mateixa, una peça central de la marca personal d’un docent. Pensa en algun company o companya de qui, amb tota naturalitat, diries «amb ell pots parlar tranquil, no ho escamparà». Aquesta fama no s’assoleix en un dia, i no s’aconsegueix dient-ho: s’aconsegueix exactament callant moltes vegades on un altre no hauria callat.

És una cosa contraintuïtiva que val la pena remarcar: on tot sovint es valora qui parla més, qui opina de tot, qui té sempre alguna cosa a dir, la prudència sembla, d’entrada, un actiu discret, gairebé invisible. Però és exactament el contrari: és un dels actius que més triguen a construir-se i que, un cop es tenen, més difícils són de perdre. Una família que sap que la seva confidència no sortirà d’aquella conversa, confiarà molt més la propera vegada. Un company que sap que no parles d’ell quan no hi és, et parlarà amb més obertura quan hi sigui.

La reputació que dona explicar coses interessants es construeix ràpid i es pot esfondrar en un dia. La que dona la prudència es construeix a poc a poc, i és, de totes, la que triga més a trencar-se.

Et proposo, per aquesta vegada, un exercici senzill. No cal que apliquis les tres preguntes de cop, cada vegada: tria’n una, la que et costi més de complir, i posa-la a prova conscientment cada cop que estiguis a punt de comentar alguna cosa sobre un company, alumne o família:

  • Si el que et costa és el sedàs de la veritat: pregunta’t abans de parlar si ho saps del cert o només ho has sentit dir.
  • Si és el de la bondat: pregunta’t si allò que estàs a punt de dir suma alguna cosa positiva, o només fereix.
  • Si és el de la necessitat: pregunta’t si aquella informació els fa falta de debò per fer millor la seva feina, o només satisfà la curiositat del moment.

La informació que rep un tutor no és seva per compartir-la com li plagui: li ha estat confiada. Sòcrates fa 2.400 anys tenia ben clar què convenia dir i què no. I això sense haver estat mai en cap sala de professors. Nosaltres, avui, ja sabem on aplicar-ho, perquè hi fa molta falta.