Potser com a directiu o directiva de l’escola et toca aprovar o fer rectificar treballs creatius. Criticar, en aquest cas, és indispensable. Tingues en compte que la crítica normalment molesta a qui ha fet una feina, sobretot quan és creativa i comporta molta entrega. Cap pare es queda indiferent quan li diuen que el seu fill és curt de gambals; l’afecte que té qui se sent tocat del do de crear cap a la seva obra no és gaire diferent. Qualsevol mirada o comentari l’afectarà d’una manera que els altres no percebran fàcilment.

1. Prepara l’expressió del teu rostre.
La persona que et presenta el disseny potser ho fa amb il·lusió o potser amb neguit: “Li agradarà?”. El primer que farà, doncs, és escanejar el teu rostre. Observarà cada moviment de les celles, dels llavis… I tu faràs una ganyota i no te n’adonaràs. Para, doncs, atenció al llenguatge no verbal: mirada, boca, gestos… Tant si el que veus t’agrada com si no, es mereix un somrís no forçat. Tens la possibilitat de demostrar confiança i aconseguir que l’autor se superi, o bé de generar frustració. Tria.

2. Agraeix el treball.
Sempre. I quan hi ha hores de dedicació i molt d’interès, seria imperdonable no agrair-lo. A més a més esdevindria un perjudici per a l’escola: la nostra reacció entusiasta farà que una persona estigui disposada a entregar més temps, interès i esforç, molt pel damunt del que és laboralment o contractualment exigible. Si pots felicitar, fes-ho! No hi ha res que motivi tant com el reconeixement sincer.

3. Pren-te temps. No et precipitis.
No hi ha necessitat de respondre immediatament. De vegades és millor no fer-ho. Potser ens haurem fet ja una idea exacta de què ens agrada i què no, però ens falten encara les paraules justes per expressar-ho sense ferir. O potser en tenim només una intuïció i necessitem meditar-ho. Deixem-ho reposar una mica. “No tinc encara una opinió formada. Et fa res que m’ho miri amb més calma? En parlem demà.” Després, no t’oblidis de parlar-ne al moment convingut. No fer-ho semblaria desinterès.

4. Mostra’t pròxim: comença sempre pels aspectes positius.
Si valores el treball d’un subordinat, no oblidis que la mateixa jerarquia ja confereix més contundència a les teves paraules. Fins i tot els comentaris més inofensius poden formular-se de manera que fereixin l’autor del disseny. I si ja s’han atrinxerat emocionalment per defensar-se dels atacs, no demanis que siguin receptius a cap suggeriment. Obre abans les barreres, crea un clima cordial, mostra confiança, felicita el que està bé i, després, serà més fructífera la correcció.

5. Separa els judicis del gust personal.
Potser t’agrada molt el color taronja, perquè la segona equipació del teu equip de futbol aquest any és així i –potser no te n’has adonat– quan veus cap cosa de color taronja entres en trepidació. L’altra és molt tradicionalista, clàssica i li costa el canvi. Sempre vesteix de gris, granat i blau marí. Aquests són els colors que posaria arreu. Això no té res a veure amb la qualitat d’un disseny, ni la seva adequació. Si no aprenem a distingir el gust de la conveniència, ens convertim en un destorb per a un bon disseny.

6. No fonamentis la crítica en la jerarquia.
Segurament, si heu delegat aquella feina a aquesta persona, és perquè té prou destreses per fer-la, potser fins i tot en sap molt perquè és la seva especialitat. Serà, doncs, bo que no hi hagi molt per corregir. Confia en la gent. No cal que et sentis en l’obligació de corregir sempre algun detall. No et confereix més autoritat. Fes-ho només quan realment sigui necessari. Això no impedeix que, si un disseny objectivament no l’has d’aprovar, tinguis la valentia de parlar clar, encara que comporti un disgust.

7. No facis judicis generals, que no permetin orientar la millora.
Les generalitzacions són sempre contraproduents. Hem d’aplicar-ho també a la crítica positiva. Rebre una admiració cega pot omplir de satisfacció, però tampoc no ajuda a millorar. Més encara amb la crítica negativa: “Uf! Ho trobo pobre”. Posa-hi una mica més d’esforç per concretar què és el que fa pobre el disseny.

8. Utilitza la primera persona. No pontifiquis.
“Sens dubte li falta força”, “és un disseny confús”, “no lliga amb l’estil general”. Encara que hem dit que cal evitar el subjectivisme i hem de basar la crítica en dades objectives, no deixa de ser cert que moltes coses en aquest camp són opinables, canviables i subjectes a les modes o a variacions generacionals. Empra expressions com “al meu entendre, li falta força”, “em costa fixar la vista en algun punt, em confon”, “no hi sé trobar la connexió amb l’estil gràfic de la resta de l’elements”…

9. Evita etiquetar les persones.
“Combinant colors ets força dolent. No veus que no lliguen?”. “Maquetar no és per a tu. Et surt malament sempre.” Ara et toca judicar només el treball fet. Deixa les valoracions generals per a un altre moment. Ni tan sols és el moment de treure a col·lació els errors de la revista de l’any passat. És aigua passada i recordar-los només contribueix a crear un mal ambient innecessari.

10. Sigues pràctic. Si és millor que l’anterior, ja n’hi ha prou.
Tot és sempre millorable. El que hem de decidir és si val la pena insistir-hi. Un full imprès amb fotocopiadora i repartit a les famílies d’una sola classe no es mereix moltes hores de disseny. Una plantilla per a tots els documents de l’escola, en canvi, sí. Ens cal aplicar l’eficiència (el mínim esforç per al màxim resultat). Com que no hi ha res que no es pugui fer millor, caldrà parar en algun moment. Un criteri pràctic és conformar-se que sigui millor que la versió anterior i no tolerar, en canvi, que sigui pitjor.

Aquest decàleg i el següent tenen el seu origen en la lectura de Psicología para creativos, de Franz Berzbach.