Som als inicis de 1999. Encara que són les sis de la tarda, al carrer ja és ben fosc. Per l’esplanada que hi ha davant del convent de Notre-Dame s’hi acosta una figura humana. Camina resseguint les roderes per evitar la neu que ha anat caient aquests darrers dies de gener. A mesura que s’acosta a la porta, es distingeix que és un home. Es protegeix de la humitat dins del seu abric fosc; el riu Minnesota és pràcticament a tocar i l’aire hi ve ben humit.
Quan arriba a la porta, es treu el barret i el reconeixem: és el doctor David Snowdon.
Obre una monja anciana, somrient.
—Hola, bon dia, germana! Com estem?
—Molt bé, doctor. Som gent afortunada, nosaltres, oi? Quina sort que tinc d’estar bé amb més de cent anys, oi?
–Quina persona més extraordinària –pensa el doctor.
Snowdon ha vingut al convent a buscar un paquet de documents que recullen escrits de les monges. Aprofitarà per parlar amb algunes d’elles per tal d’acabar els seus estudis. Des de l’any 1986, gairebé tres lustres, un total de 678 monges de l’orde han donat el seu cervell per a la investigació científica (després de mortes, és clar). I no només això: han posat a disposició del doctor Snowdon els arxius complets del convent. Hi ha, per exemple, l’autobiografia que havien escrit totes elles quan van demanar d’entrar a l’orde. A més a més, cada any de la seva vida, a partir dels setanta-cinc anys, aquestes monges s’han sotmès a tota mena de proves. No hi ha dubte que es tracta d’un estudi amb moltíssima fiabilitat!
La conclusió a què està arribant Snowdon és molt rellevant: aquelles persones que al llarg de la seva vida han utilitzat un llenguatge més positiu i mantenen una actitud més optimista viuen, de mitjana, set anys més.
Set anys! Poca broma. No et sembla que ho hauríem de tenir més en compte:
—Voleu fer el favor de callar! Caram!!
Dos dies menys de vida.
—Sou la pitjor classe que he tingut mai!!
Quatre dies…
Així que ja pots vigilar com és el teu llenguatge. Perquè l’estudi també diu que no només han viscut més temps, sinó que fins i tot són menys propenses a patir Alzheimer o altres malalties mentals.
I tu? Com és el teu llenguatge? T’hi has parat a pensar? Compte, que els professors tenim facilíssim acabar sent moooolt negatius. Et dic algunes frases que he sentit i que no et xocaran?
—Quanta feina que tinc per corregir exàmens durant l’avaluació!
—Aquests de 4t es porten fatal quan surten d’excursió. Jo anul·laria les sortides culturals!
—Ha vingut la família de la Montse Farrera per parlar de la filla… quantes exigències! No t’ho pots creure. Es deuen pensar que són els amos…
—S’ha eliminat una línia de 1r i ara la directora vol que faci les Socials de 2n! Clar, com si no en tingués prou amb les assignatures que ja faig. I m’ho diu quan falten només dos mesos! Aquesta escola és un caos.
El Dr. Snowdon afirmava d’algunes de les monges de Notre-Dame que “tenien una presència inoblidable”. Poc després d’escriure Profes que marquen, vaig topar a la xarxa X amb un comentari (sense poder dir qui el signava) que deia: “Has tingut ben bé un centenar de professors en la teva vida… i quants t’han deixat marca? Caben en els dits d’una mà.”
Si no vols ser una presència que s’oblida, si vols deixar empremta positiva en els teus alumnes, procura ser més positiu. Esforça’t a dir coses maques!
– Sou una classe fantàstica. M’encanta ser el vostre tutor, però us heu d’esforçar a estar callats a classe, perquè així aprendreu més…
Aquesta anècdota del cervell de les monges la vaig trobar al llibre de Pablo Castellano La ciencia del lenguaje positivo. L’autor et proposa que anotis allò que et dius a tu mateix, a tu mateixa, i allò que respons als altres i que t’esforcis per ser una persona positiva. Mai no et parlis a tu com no faries a les persones a qui estimes.
Seràs una persona positiva:
- perquè tens un somriure meravellós i sempre preparat,
- perquè mires als ulls quan parles,
- perquè dones la mà amb calidesa i abraces
- perquè t’apassiona ajudar els altres
- i els tractes amb afecte i respecte, amb senzillesa,
- i per això generes molta confiança,
- que celebra les coses bones,
- perquè tens un cor alegre i agraït,
- perquè t’apassiona allò que fas
- i també saber com se senten els que tens al voltant
Esforçat a parlar així i acabaràs sent així. Actua així i tindràs tu també una presència inoblidable, perquè hauràs deixat una marca extraordinària en el teu alumnat. Seràs uns dels dits de la mà.
Deixeu un comentari