Cada any, especialment a principi de curs, convoqueu mares i pares a l’escola per transmetre’ls informacions que considereu importants. Fa cinc anys vaig publicar en el llibre La teva escola, una gran marca, un article sobre les reunions amb pares i mares. L’acabo de rellegir i penso que val la pena que us comparteixi aquestes idees, perquè us poden ser útils. Parlaré pensant especialment en els professors i les professores, tots els tutors i tutores que en algun moment o altre us heu d’enfrontar a aquesta audiència, diferent de l’habitual. 

Els docents som, en general, bons comunicadors. Estem acostumats a parlar cada dia en públic a infants o adolescents (encara que potser ens sobren lliçons magistrals). Però la comunicació amb les famílies ens exigeix més. El dia que hem de parlar a pares i mares és molt especial, ja que el resultat tindrà una repercussió molt duradora.

Hi ha dos aspectes que caldria tenir molt presents en aquestes reunions:

  1. La imatge que mentalment es construeixen les famílies de l’escola es forma a través d’impactes aïllats que es van sumant un a un. Cada nova informació confirma o reestructura la imatge que se’n tenia. Aquestes dades mentals –per tant, subjectives– no es basen només en la racionalitat (en judicis argumentats); les impressions i les emocions –també quan són inconscients– tenen possiblement més importància. A més a més, són més rellevants com més pròxima sigui la font: tendim a creure més la veïna que un fullet (“Aquí diu que el col·legi té grans serveis per a l’esport, però la piscina és sempre tancada i el gimnàs ple de màquines rovellades”); la germana més encara que la veïna; i la nostra pròpia experiència per damunt de tot.
    Per tant, quan es té l’oportunitat d’oferir experiències personals directes, cal aprofitar-la perquè són capitals. Una mare i un pare satisfets per la manera com han estat tractats el dia que van acudir a l’escola a conèixer la tutora tindran un coixí mental que esmortirà durant molt de temps qualsevol impressió negativa que pugui arribar-los mitjançant opinions d’altres pares, rumors o males notícies.
  2. En el món de les marques està cobrant cada cop més rellevància el servei d’atenció al client i la proximitat. En el cas de les empreses comercials és molt complex,  perquè, ara que fins i tot comprem per internet, el tracte es limita bàsicament al moment de la reclamació. El nivell de relació d’una escola és immensament més gran!
    Has de tenir present que cadascun dels teus alumnes i les teves alumnes tenen un pare i una mare que els estimen pel damunt de tot. Encara que en una escola hi hagi directors, caps d’estudis, caps de comunicació, secretàries atenent el telèfon, etc., la relació que més els importa és la que els ofereixi el seu professor o professora. La impressió, doncs, que més els afectarà, tant positivament com negativa és la que tu els transmetis. Per tant, les expectatives que se’n fan i el resultat que després n’obtenen, tant de les entrevistes singulars com de les reunions amb la resta de pares i mares, esdevenen capitals per a la seva satisfacció. I no pensem que serà només durant uns dies, sinó que potser es mantindrà latent al llarg de tot el curs.

Ambdós punts ens palesen què ens juguem en cada reunió de pares i mares. Val la pena que surti molt bé. No estic dient que hagis de passar dies i dies preparant-la, ni que hi inverteixis recursos impensables. És més una qüestió de cap i cor que de mitjans.

La manera com els comuniquem la convocatòria pot semblar un tema menor, però no ho és tant com sembla. Ho fem de forma engrescadora? No cal gaire empatia per imaginar-nos la mandra que fa buscar un cangur per la canalla, perdre’s el partit de la Champions, preparar a mitja tarda el sopar dels fills, sortir de casa un vespre plujós… Quina expectativa generem? Ens limitem al comunicat fred de cada curs? Caldria que ho féssim d’una altra manera? Ajudarà això a aconseguir que vinguin més pares i mares i amb una actitud més oberta, més positiva? Fa poc vaig veure un tuit d’un institut que era realment engrescador: a la foto es veia l’equip de tutors de 1r d’ESO mostrant contents el material que havien fet per al mural. El text deia: “Mares i pares de primer, tot preparat. Avui ens coneixerem!!”. Em venien ganes d’anar-hi.

 

Tu ets l’estrella

No pretenc adular-te, però el cert és que és així i ho saps: per més que hi hàgiu convidat algun conferenciant abans d’anar cap a les aules o que parli primer la directora, els pares, a qui volen conèixer, a qui volen sentir, és a tu, la persona a càrrec de la qual hi haurà qui més estimen. Tot l’èxit passa per les teves mans. Afirma Arturo Gómez Quijano, “la realitat no existeix, només existeixen les percepcions”. La manera com ens percebin determinarà què consideraran real sobre nosaltres. Han sentit parlar de tu a la filla, però ara arriba l’examen de debò. No ho oblidis: vindran per verificar si allò que el fill o la filla els ha dit de tu és veritat o no, i si poden confiar que amb tu la cosa anirà bé.

Mostra’t, doncs, optimista. Més encara, entusiasta. En el món educatiu vencen els qui n’estan convençuts. L’actitud té un efecte multiplicador: transmetràs confiança i entusiasme als pares. Així, somriu, com qui ho té tot controlat. El somrís és molt poderós. Creuran que estàs en condicions de superar qualsevol adversitat que es presenti al llarg del curs. I com que ho creuran, serà més real. Tingues cura també del teu aspecte una mica millor de com ho fas habitualment, sense exageració.

Potser et consideres una persona poc simpàtica o poc agraciada, una mica massa seca i seriosa. A molts pares els passa el mateix. No cal ser un model, un crac; és millor ser senzillament una persona pròxima. Sigues tu mateix, sigues tu mateixa, com ets. Però dona-ho tot i te’n sortiràs.

Us heu de guanyar cada pare i cada mare, d’un a un. Això implica dedicació. La teva missió no s’acaba, doncs, en l’exposició oral pública dels continguts que vols comunicar. No pots pensar que l’únic que et correspon a tu és l’estona de xerrada a classe. Abans i després tindràs molt a guanyar cercant el tracte amb els pares i les mares del curs.

Aquest fet obre diferents interrogants i potser caldrà que fixeu un protocol: On espereu l’arribada dels pares? Us interessa presentar-vos a tants com sigui possible. Demana’ls també que se’t presentin. Evita fer-ho massa formalment, sense mirar a la cara. En moments d’atabalament podem ser molt maleducats sense adonar-nos-en.

Per això, convé preparar amb temps tot el material necessari: fotocòpies, projector, micròfon… Que no et vegin encara ocupat en això. Quan hi ha els pares i les mares, només has d’estar pendent d’ells.

Intenta recordar-ne els noms a més dels cognoms. Després –sense que sigui forçat– els faràs servir quan parleu amb ells. No és el mateix dir: “Sr. Puig, el lloc de la seva filla és aquest”, que haver arribat a la confiança de dir: “Manel, la Rosa seu aquí”.

Molts pares tenen preguntes privades sobre els seus fills i buscaran qualsevol moment per fer-les. Tanmateix, de vegades no és una sinó moltes o molt llargues. Cal pensar maneres elegants d’emplaçar-los a una conversa individual un altre dia.

Com els faciliteu que sàpiguen on han d’anar? Molts no saben de quina classe és el seu fill. Podeu preveure una forma d’orientar-los còmoda per a tots?

El moment estel·lar

En la preparació de la reunió –que lògicament es fa amb la resta de tutors del curs, però que tampoc no ha de perdre el que és exclusiu de cada classe– convé pensar què interessa a pares i mares i no només allò que els tutors considereu important de comunicar. La finalitat de la reunió no és només transmetre dades. Interessa que en surtin ben contents.

Concreta uns objectius per a la reunió, no només uns continguts. Sovint es confon preparar una sessió amb preparar un powerpoint. Evidentment, si en fas servir, han d’estar ben preparades i amb la identitat corporativa de l’escola o l’institut. Però el més important és que no treguin protagonisme a l’important. Han d’animar la sessió, no pas ensopir-la. I, per cert, de debò cal tornar a repetir allò que “aquest curs és crucial que estudiïn molt i bla, bla, bla”?

Pensa prèviament totes les dificultats que poden sorgir. Assabenta’t dels problemes i els possibles punts de fricció: queixes per la nova tarifa de la cuina, una nova professora de matemàtiques que posa molts deures, optatives on han pogut entrar pocs alumnes… Prepara d’antuvi la resposta a qualsevol pregunta complicada. No val llançar pilotes fora de forma negativa: “Això és un tema de la direcció. Pregunta-ho a ells”. Així es perd autoritat moral davant dels pares. Lògicament no caldrà respondre totes les preguntes: “Ara no puc donar-te’n una resposta. Ho consultaré”. O també: “Això és una qüestió particular. És millor que ho parlem personalment després”.

Condiciona bé l’aula. Ja des d’uns quants dies abans: l’ordre, petites reparacions, pòsters i murals, etc. No és falsejar la realitat, sinó aprofitar la seva presència per millorar l’ordre, l’amabilitat de l’aula, etc. Pots afegir-hi alguna sorpresa agradable. Per exemple, fotos simpàtiques dels nois i les noies. Si els els resulta agradable entrar a classe, hem guanyat molt per crear un clima cordial.

Facilita’ls, per exemple, que s’asseguin en el lloc del fill. Els fa il·lusió. Hi ha cap problema? Tens alguna solució creativa que els ho faciliti? Si per cada nen i nena hi ha un pare i una mare, et caldran moltes més cadires de les que habitualment hi ha a l’aula. He vist tantes vegades pares de peu dret, desitjant que s’acabi d’una vegada la reunió per poder moure’s! No sé si és només una impressió meva, però tinc la sensació que la majoria d’intervencions problemàtiques s’associen a un pare dret al costat dels penja-robes.

És important la puntualitat de començar i també d’acabar. Si la reunió ha d’iniciar-se a les vuit i l’endarreriu perquè hi ha poca gent, esteu sent poc respectuosos amb els presents. Allargar-se més del compte demostra no haver-se preparat bé l’exposició i pot esdevenir també una falta de respecte.

Pensa una bona arrencada, que cridi l’atenció, que generi una bona expectativa. També prepara, si la sessió serà llarga, un parell de moments especials, que recuperin els distrets. Assaja els moments clau, com si fos una obra de teatre.

Parla de peu dret. Mirant endavant. Compte de no girar-te contínuament cap a la projecció, de manera que els donis l’esquena. Amb les mans endavant, obertes: ni a la butxaca, ni braços creuats. No cal explicar-ho a un professor: un to de veu fort i modulat, amb un ritme variat… Has de tenir posat “de guanyador”. No és fatxenderia; és satisfacció de fer bé les coses i desig de satisfer pares i mares. Un gest de seguretat, t’ajudarà a tenir més seguretat.

Conta’ls un parell de bones anècdotes dels seus fills i usa-les per a la teva argumentació. Hi connectaran molt. Pots narrar també alguna cosa que ha sortit malament –evidentment sense criticar ningú–, si expliques que ha servit per millorar.

Un altre consell d’Arturo Gómez Quijano: és millor fer preguntes que acusacions, fer una petició que una ordre. “Voleu dir que no hauríem de ser tots plegats més exigents amb l’hora d’anar a dormir? Penseu la forma que no tinguin el mòbil al llit”. Això és molt més amable i animant que sentir dir: “No sou prou exigents amb l’hora d’anar a dormir. No els deixeu més que tinguin el mòbil al llit!”.

Talla la rumorologia. Si teniu constància que un tema està sent objecte de comentaris i no l’abordeu, n’heu perdut una bona oportunitat. I evita generar-la El que genera més rumorologia són les respostes titubejants, poc convincents, les explicacions difuses i incompletes. Quan senten parlar amb convicció, encara que no hi estiguin del tot d’acord, acabaran acceptant-ho. Si aquesta assertivitat va unida a la comprensió i transmet seguretat, tot surt bé.

Tot el que estic apuntant aquí són suggeriments. Vosaltres, pensant en  les característiques dels pares del vostre alumnat, sabreu trobar altres recursos millor perquè se sentin implicats en l’escola i en surtin contents.

Us heu de proposar que la reunió sigui una mica més curta que el que pares i mares s’esperen. Això sempre agrada. Jo, això no ho he aconseguit amb tu, en aquest article.

Pensa un bon final. És el que recordaran. Has de provocar que t’aplaudeixin. Si ho fan, és que ha sortit molt bé. I d’això et beneficiaràs tu i tota l’escola. No és´una bona manera d’acabar dir: “Bé, això és tot”.

Bé, això és tot. 😉

Si aquest contingut us ha semblat interessant, podeu subscriure-us a Branding Escolar i no us perdreu cap nou article [>]