Tot el que es digui sobre la importància que, per al compliment de la missió educativa d’un centre escolar, té la labor callada i discreta del personal de serveis i administratiu és molt bonic. Perquè no hauríem de considerar el seu treball menys valuós que el que realitza el professorat. Si estem en un entorn d’educació, hauria de ser natural que els alumnes aprenguessin el valor de totes les tasques independentment de la rellevança social que tiguin, sobretot perquè esdevenen una manifestació de disposició de servei, encara que pugui ser en petits detalls.
Però tot podria esdevenir paraules buides, si no tinguessin concreció, si no es manifestessin en el dia a dia de cada escola. Cal, doncs, que en primer lloc estigui present de manera molt concreta en la nostra identitat i conseqüentment en la nostra cultura corporativa.
EDUCA QUI NO ÉS PROFESSOR?
D’altra banda, es dona la coincidència que, per a una marca, per a la seva reputació, el valor de la tasca de tots els seus treballadors ja es troba actualment en la cultura corporativa de moltes empreses capdavanteres. És la culminació d’entendre que, en el segle XXI, les marques les formen sobretot les actuacions coherents de les persones, de totes les persones que en formen part. Moltes empreses estan entenent que és en la cultura corporativa on es juguen realment els seu posicionament, la seva diferenciació. Em sembla que és una cosa en què he insistit molt, sobretot al llibre El secreto del marketing educativo.
Però molt sovint he parlat només del professorat, oblidant que en una escola hi ha també altres treballadors i treballadores. Em sento, doncs, amb l’obligació moral de referir-me ara a ells. Som escoles. El personal administratiu, d’atenció telefònica, de jardineria i reparacions, de neteja pot participar de la missió educativa del centre? No és només que pugui fer-ho. És que ha de fer-ho i ho fa.
D’una banda, els hem de recordar –en alguns casos no ho tenim prou en compte– que la seva feina és imprescindible perquè es pugui realitzar la dels docents: sense neteja, sense administració econòmica, sense manteniment no és possible que els docents realitzin una tasca professional educativa. Això és molt, però no és prou.
El personal no docent pot prendre també consciència que en el contacte humà diari està participant a través del seu exemple, d’una contribuició real a la labor educativa, també quan no pretén comunicar. És convenient, per tant, que conegui bé el fonament educatiu del centre on treballa, allò que hi està aportant i el que hi podria aportar encara.
Cadascú amb el seu paper. Òbviament no educa igual una tutora que un jardiner. El problema és que ens podem pensar que el jardiner no educa. I no. El jardiner educa quan fa bé la seva feina, quan la fa amb professionalitat i també quan explica pacient a una nena perquè no ha de trepitjar la gespa, quan somriu, quan es deixa “ajudar” pels nens de 6 anys a portar les eines, etc.
El personal de cuina coneix els nois i les noies a través de l’amabilitat amb què demanen les coses, copsa els seus capricis i la quantitat de dinar que malbaraten. El personal de neteja –tot i que en molts casos no arriba a veure’s mai amb l’alumnat– coneix la netedat, l’ordre i el respecte pel material de cada curs, fins i tot l’autoritat i la sensiblitat cap a la seva feina dels professors. Recordo que un cop, saludant a mitja tarda la persona que feia la neteja a les aules de Secundària, em va dir:
–Jo no sé quin profe ha tingut classe a darrera hora a 4D, però segur que no té la canalla controlada.
El personal d’administració coneix quins alumnes fan campana sovint o intenten marxar abans de l’hora, quins són tardans a arribar, quins es comporten amb poca educació…
Podríem continuar llargament. Aprofitem prou aquest coneixement?
En la mesura que vegin que els tenim en compte, serà més fàcil que donin passes endavant i siguin més conscients, com qualsevol altre educador, de la col·laboració que poden oferir: advertint l’alumne descurat, ensenyant l’altra a donar les gràcies, informant els professors del desordre habitual en els lavabos, etc.
Una vegada, un encarregat de manteniment em va explicar les seves impressions sobre com s’estava educant en el col·legi en la cura del material de l’escola. Realment la crítica es basava en fets reals i era difícilment rebatible. El problema és que aquesta persona no comptava amb els mecanismes de participació naturals per poder exposar-los i, per tant, no se sentia part de la solució.
En la cultura corporativa d’un centre que valora la tasca del personal d’administració i serveis, es concreta naturalment la manera que tot el personal participi de les propostes, les decisions i les actuacions que ajuden a millorar l’escola, independentment de si són mestres o no.
EL TRACTE AMB ELS COMPANYS
Parteixo de la convicció que una escola que aconsegueix reduir la distància entre el personal docent i el de serveis és forçosament una escola que apunta a l’excel·lència. Aquest és el camí perquè el seu estil educatiu es traslladi a tots els racons més enllà de les quatre parets de l’aula: en el menjador, en l’atenció telefònica, en la netedat dels serveis… Arreu de l’escola s’està educant.
En la tradició d’alguns centres és habitual que entre el professorat, direcció inclosa, el tractament sigui més pròxim que amb els no docents, perquè es tenen més coses en comú. Convé però, que hi reflexionem. En quina mesura considerem companys o companyes de feina –d’estatus diferent però no de dignitat inferior– el personal d’administració i serveis. No haurien de participar amb naturalitat d’un tracte més pròxim? Que es reduís aquesta distància comunicativa no contribuiria a aconseguir una participació real en la missió de l’escola?
La formació sobre què s’espera del personal d’administració i servei –en el canvi cultural que hauríem d’aconseguir– no l’ha de rebre només aquest personal. Cal que arribi també al professorat. I a la vegada, s’ha de concretar en actuacions que esdevinguin simbòliques: participació dels membres del cos de neteja en reunions trimestrals amb els caps d’etapa educativa, una persona de la cuina en l’equip de qualitat del menjador, etc.
EMPRESES SUBCONTRACTADES
En molts casos, una empresa externa cobreix alguns dels serveis de l’escola. És en l’actualitat una manera inevitable de reduir les despeses. És clar que en aquestes circumstàncies, la vinculació afectiva i efectiva amb l’escola és ben diferent. Per tant, també el seu grau d’implicació. No és un fenòmen nou. En aquest tipus de relació amb l’escola s’han trobat sempre els conductors i vigilants d’autocar, per exemple. S’hi troben ara d’altres serveis més novedosos, com els monitors de menjador o d’activitats extraescolars. També es tendeix a buscar aquesta mena de solucions per a serveis que abans feien persones que pertanyien professionalment al centre.
No judicaré la conveniència o no d’externalitzar serveis, però el que sí que no tinc cap dubte és que si fos director d’una escola no deixaria d’assegurar-me que, tant com sigui possible, coneguin la missió del centre, la seva identitat i rebessin algun tipus de formació sobre la cultura corporativa de l’escola, la manera de tractar-se i la d’educar l’alumnat. És, de fet, el que faria una empresa de qualsevol sector que volgués gestionar amb professionalitat la marca corporativa. No tinc cap dubte que això generaria, d’una banda, una col·laboració més gran cap l’educació que ofereix el centre i, de l’altra, una millor reputació de l’escola entre els seus proveïdors.
Espero, amb aquestes ratlles haver acomplert amb el deure de justícia cap al personal d’administració i serveis, a qui he citat poc en articles anteriors. En qualsevol cas, us asseguro que la seva presència era implícita. No és només que ells també eduquin. És que si no els tenim en compte, difícilment ho farem els docents.
Deixeu un comentari