Entrem en un trimestre decisiu per al màrqueting de l’escola. Som novament en dates pròximes a la preinscripció. En moltíssims casos, la necessitat d’omplir les aules –dissortament no neixen prou nens– us ha empès a millorar de debò l’escola, a dissenyar un nou projecte, que és realment un gran projecte. Alguns dels vostres plans, com a mínim sobre el paper, són fantàstics. No són vendre fum, sense més. Hi ha una voluntat clara de fer-lo realitat. El problema és que en molts casos es queden a mig camí o no arriben a esdevenir una realitat palpable i perllongada en el temps.

Xavier Oliver, en l’entrevista que vaig fer-li ja fa uns quants anys, però que és un punt de referència que cito moltíssimes vegades en xarrades i conferències, ens parlava de la importància de compartir un somni. En lloc dels textos de missió, visió i valors, que considera obsolets, un somni pot esdevenir un factor de cohesió: el desig de fer una cosa gran en benefici de l’alumnat. Fàcilment, el somni és aquest gran projecte vostre del que hem parlat.

En una conversa en la presentació del llibre El secreto del marketing educativo, Oliver em comparava el somni a un gran roc caigut en un llac que en remou tota l’aigua amb onades concèntriques. 

Ara bé, veient el que passa en la realitat, m’imagino aquest roc en el moment de sortir de dalt de la muntanya, enorme. I a mesura que va rodolant pel pendent cap al llac –al contrari del que succeeix amb una bola de neu– es va fent cada cop més petit. La gran idea extraordinària després d’anar topant-se amb les parets l’escola acaba esdevenint pràcticament una acció més, que no arriba a transcendir. No estic parlant dels casos, que també n’hi ha, de projectes que eren només aparença, màrqueting de cartó pedra. M’estic referint a projectes de qualitat. I estic comptant que l’escola disposa de les persones adequades per treure’l endavant. El professorat és la marca de l’escola. No ho direm prou.

Per què moltes vegades grans projectes (penso que potser en són la majoria) es queden a mig camí? Em faig aquesta pregunta, perquè ho he vist amb els meus ulls, ho he viscut en grups escolars amb els quals col·laboro: Han planificat un canvi poderós, potser amb unes noves metodologies didàctiques o amb un enfoc innovador en la manera de fer el que sempre ja han fet bé. Han reestructurat l’organització, han redissenyat els sistemes d’avaluació, han fet canvis en la concepció arquitectònica per afavorir l’aprenentatge… En tantes coses, tants esforços i en un moment tan decisiu com l’actual! Però, passat un temps, en queda només un resultat superficial.

Per què ha passat? El roc que podria haver estat molt gran i haver marcat la diferència, acaba sent no res en pocs mesos. Què caldria haver fet diferent? No tinc la vareta màgica, però hi he reflexionat força. Us exposo les que parer meu són les set causes per les quals fracassen més projectes:

  1. Mala comunicació.
    Ens ve la il·luminació d’un gran projecte i ens entra la fal·lera de fer-la saber de seguida. Ens hem emocionat amb la idea que ens farà millorar com a escola i no hem preparat gaire la manera com la transmetrem. Mai no hauríem de tenir tanta pressa per comunicar que no permeti primer aturar-nos a mirar com comunicar millor. Si el que volem compartir és molt important, amb més motiu encara. Les coses extraordinàries s’han de comunicar de manera extraordinària: un gran canvi no pot exposar-se com si fos la sortida que han fet els de 2n de Primària a olorar pinassa al bosc. Sovint, pensar com comunicar una cosa ens pot exigir més temps que fer-la. 
  2. Falta d’unitat.
    La Direcció té molt d’interès en el projecte… però no és secundada (quan no hi ha unitat a la Direcció, ja no es dona el primer pas). Un gran projecte necessita un equip molt cohesionat. Ningú tot sol no tira endavant res de qualitat. Ets el directiu que ho pateix? No esperis que hi hagi unitat, mentre no percebin que confies en ells. Fes-los veure aquesta confiança deu, cent cops, abans de transmetre’ls el projecte. La unitat vindrà quan els comparteixis no les accions, sinó el somni i el facin seu. Tinc per a tu una bona notícia: el mateix projecte és l’oportunitat i el mitjà per a canviar les coses. Ho deia Ortega i Gasset: la unitat no és una altra cosa que tenir un projecte comú.
  3. Poc marge de participació.
    El projecte era fantàstic! Estava concebut del tot des del fonament fins al darrer detall, amb gran perfecció. Per això, ningú no s’hi va emocionar. Només podien executar-lo. Compartir és permetre cocrear. Una característica per la qual es reconeixen els grans líders és que saben sacrificar els detalls, sempre en benefici de la consecució dels objectius. Per assolir un gran projecte el més necessaris són els cors dels col·laboradors.
  4. Escàs sentit d’urgència.
    Joseph Kotter –autor del llibre Al frente del cambio, el referent per saber com cal realitzar un canvi cultural– assenyala com a primera condició que transmetem una certa inquietud. D’altra manera no podrem convèncer de la importància del canvi. Per exemple, aliant-nos amb les males notícies: dificultats en captació d’alumnes, insatisfacció de les famílies amb alguna cosa… No amb totes les males notícies, només amb aquelles que ens veurem capaços de canviar. Es tracta d’aprofitar una mala notícia, convertint-la en una oportunitat.
  5. La inevitable resistència al canvi.
    Qualsevol gran idea està vinculada a modificar la nostra manera de fer, comporta un canvi en la cultura. Altrament no deu ser una gran idea. Em deia Toni Segarra, quan li vaig lliurar El secreto del marketing educativo. El profesorado es la marca de la escuela: “M’agrada el títol, sobretot pel subtítol. Acostumo a dir que la marca no és el que diem, és el que fem”. El gran roc del  nostre projecte sobretot es materialitzarà en les actuacions, en el canvi d’hàbits. I cap canvi cultural no és fàcil de dur a terme. D’una banda, cal ajudar la gent a superar els seus temors (M’adaptaré als nous plantejaments? Sabré estar a l’altura?). I d’una altra, cal mantenir la constància per arribar a assolir un hàbit. Una cosa és començar i una altra ben diferent és anar seguint amb continuïtat en la direcció del que volem aconseguir.
  6. Prioritzar els alumnes que encara no són a l’escola.
    Quan ens passa –i és una situació molt comuna ara mateix– que necessitem més alumnes en un curs determinat, fàcilment tendim a imaginar millores que es puguin vendre, que puguin ser un instrument de captació de nous alumnes. Però sempre qui ha de sortir primerament beneficiat de qualsevol canvi han de ser els qui són a l’escola. És que a més a més és el camí natural del màrqueting: la majoria d’incorporacions venen a través de la referència de les famílies que ja hi són. Aquestes en parlaran bé, si estan contentes. No pot succeir, per exemple, que es venguin grans millores per al curs que ve (una hora més d’anglès, un nou laboratori, personal de reforç en matemàtiques…) i no se n’estiguin beneficiant ja els nois i les noies del centre. A més, la manera de comprovar que la idea és excel·lent, és comunicar-la, en primer lloc, a dins. Si no aconsegueixes agradar l’alumnat actual i les seves famílies, ben segur que allò que estàs oferint no és tan gran com vols fer veure. Compte de no generar expectatives que després es vegin frustrades.
  7. Intangibilitat. No materialitzar el projecte.
    “Oh, però és que el que oferim, ja ho és d’intangible!” Cert. Però ens caldrà fer tangible l’intangible. Si som capaços que la idea tingui més visibilitat, és molt més fàcil que arribi a ser realitat. Allò que veiem, que toquem, se’ns fa molt més viu que un concepte. Una campanya, quan té un logo o un eslògan, s’entén millor, es fa més present en l’imaginari col·lectiu, que si no en té. Per exemple, si ens proposem l’objectiu que a les aules no hi hagi papers per terra, podem aconseguir-ho o no, però si aquest objectiu va unit a una mascota, com a mínim la campanya tindrà un abast més gran. Les millors idees necessiten una plasmació física, s’han de materialitzar, a través d’uns objectes, d’espai o d’un temps. Una escola reconeguda per ser puntera en innovació va construir a l’entrada del seu edifici, una aula de creativitat. Potser no era necessària, perquè podrien fer aquestes activitats en qualsevol altra aula, però d’aquesta manera tots els metres quadrats de l’edifici estan dient com amb lletres ben grosses: “Aquí s’innova”.

Aquests són, per a mi, els set motius principals perquè grans idees no arriben a ser grans realitats . M’agradaria molt saber què en penseu vosaltres i quines experiències n’heu tingut. Potser uns ajudarem als altres que no repeteixin els nostres errors.