Els infants desenvolupen hàbits positius de projecció personal o, simplement, els nens milloren?
Redactar un projecte de centre, un ideari o senzillament un fullet de l’escola és un exercici complex, per al qual ordinàriament no estem tècnicament preparats. La dificultat es troba tant en el contingut com en la forma. No perquè sigui difícil, sinó perquè som nosaltres qui ho fem difícil.
Deixem-ho clar: massa “rotllo”
D’una banda, costa molt arribar a la síntesi d’allò que ens defineix respecte als altres centres. Sempre serà més fàcil afegir característiques que no treure’n. Es tracta d’expressar una realitat rica i, com més gent hi intervingui, més matisos semblaran importants de ressaltar. Però, si tot és important, res no és important. Volem exposar tantes coses que no ens adonem que amb cada línia que afegim perdem una mica més de claredat. Com més paraules calen, menys captivador resultarà el text i, en realitat, menys estarem definint com som. Al final, el que aconseguirem és que la gent ni ens entendrà ni ens llegirà. Val la pena? Escrivim per ser llegits! Així, doncs, hem de preguntar-nos contínuament: Aquesta idea és fonamental? Què passaria si la suprimim? Ens costa d’utilitzar les tisores. En canvi, en publicitat, la inevitable brevetat aconsegueix que un eslògan arribi a evocar tant! Just do it!
És obvi que a totes les escoles, els alumnes i les alumnes aprenen matemàtiques, anglès, ciències naturals, etc., el professorat s’esforça a educar-los en el respecte als altres i a l’entorn, els pares compten amb canals de participació, es fomenta la lectura, es procura que tots l’alumnat adquireixi les competències bàsiques… Només en la mesura que siguem capaços de demostrar que ho fem de forma excel·lent hem de citar trets que no són exclusius.
No pots dir-ho d’una altra manera?
Però, a més a més de limitar les idees a les mínimes imprescindibles, convé posar un esforç encara més gran en la simplificació expressiva. És sorprenent la capacitat de les persones per complicar el llenguatge –tot per salvar la precisió terminològica–, fins al punt d’aconseguir no ser compresos. Els docents tenim una notable tendència a fer-ho. A l’hora de redactar els textos de la identitat corporativa cal estar especialment alerta contra aquesta tendència. Perquè, com parlem de principis molt generals, acostumem a redactar-los amb un grau d’abstracció altíssim.
La solució és cercar la senzillesa. En una reunió per redactar la missió d’una entitat educativa, no fa gaire temps, una persona llegia el text que havia escrit. Era una frase endiabladament complicada. Un altre li preguntà què significava. La primera respongué: “Vull dir que…”i a continuació n’exposà la idea amb una frase senzilla i clara. És justament això: diguem allò que volem dir i res més.
A més de dissenyador gràfic, sóc filòleg. He intentat trobar on es troba el nucli de la nostra tendència a la complicació expressiva. He arribat a tres principis bàsics, que comparteixo:
- Ens llegeixen per entendre. Els textos corporatius s’haurien de redactar perquè fossin compresos per a la major part de la comunitat educativa, no només per a especialistes. Qualsevol pare o mare amb un nivell d’instrucció elemental hauria d’entendre’n com a mínim l’essència. Els textos d’identificació institucional no són textos acadèmics. Han de ser redactats, doncs, amb un registre estàndard, amb un nivell de formalitat mitjà, evitant les expressions cultes, els tecnicismes i les construccions sintàcticament complexes.
- Les categories gramaticals són importants. Ordinàriament, els noms designen persones i coses (alumne, professor, pupitre); els adjectius, qualitats d’aquestes coses (gran, jove, àgil); els verbs, accions (aprendre, tractar, explicar); i els adverbis modifiquen els verbs (molt, poc, sovint, fàcilment).
– Persones i coses -> Noms
– Qualitats -> Adjectius
– Accions -> Verbs
– Matisos -> Adeverbis
La gramàtica ens permet convertir totes les accions en substantius (l’aprenentatge, el tracte, l’explicació), i també les qualitats (la grandesa, la joventut, la importància). Fent-ho contínuament, tanmateix, elevem el grau de formalitat del text. És el pas perfecte per perdre la meitat dels lectors, perquè automàticament es produirà una conseqüència inevitable: inundarem el redactat de verbs copulatius, passius o de significat difús (ser percebut, promocionar, desenvolupar, etc.) i generarem una successió de sintagmes preposicionals i nominals, que es complementaran en una cadena interminable. Estem pervertint la comunicació. Hem de parar atenció en tot moment a evitar l’abús dels noms abstractes.
– Qualitats -/- > Noms
La utilitat d’una experiència > Una experiència útil
– Accions -/- > Noms
L’aprenentage infantil > El nen aprèn - Altres vegades, ens adonarem que una oració és difícil d’entendre perquè és composta, amb tota mena de subordinacions i coordinacions. Bastarà col·locar-hi uns quants punts més. L’oració simple és simple i la composta és complexa. No es tracta que totes les oracions siguin sintàcticament simples. Cal alternar les oracions simples amb les compostes. I no exigir un grau de concentració altíssim per reconèixer quin era el subjecte del verb que apareixia dues línies més amunt.
Després d’escriure qualsevol text corporatiu, ens hem d’imaginar que ho està llegint un pare o una mare sense estudis superiors. Ho entendria? No? Quan un text resulti abstracte o complex, ordinàriament n’hi haurà prou de convertir les accions en verbs, les qualitats en adjectius, i escurçar algunes subordinades.
Apliquem el sentit comú i el sentit gramatical. Subjecte i predicat. Els nens i les nenes juguen, creixen, aprenen, riuen, escriuen. No desenvolupen hàbits, adquireixen competències, etc. Deixem aquesta mena d’expressions per a àmbits pedagògics tècnics: Mitjançant el foment d’activitats lúdiques grupals, aconseguim que el nen desenvolupi hàbits de socialització. No era tan difícil de dir: Jugant en grup, el nen aprèn a conviure amb els altres. Oi que ens entendrà més gent?
Deixeu un comentari