Des de principi d’any 2021 he publicat tres entrevistes que han aportat reflexions que considero utilíssimes i penso que la majoria dels seguidors del podcast, del canal de YouTube o dels qui les han llegides al web brandingescolar.com, també n’han tret profit.

Richard Gerver ha ofert la seva experiència com a director d’una escola prestigiosa anglesa amb una visió humanista; Víctor Küppers ha fet consideracions molt realistes sobre el control dels estats anímics, que en aquests moments ens calen molt; i Xavier Marcet ha explicat la importància d’un lideratge directiu autèntic, que ajudi els altres a créixer.

Tots tres duen a pensar com fer millor allò important de l’escola, a donar sentit a la nostra tasca, a definir el propòsit que ens mou a educar. Són consideracions que afectaran finalment el màrqueting (si entenem, com Seth Godin, que el màrqueting és solucionar els problemes a la gent), que afecten sobretot al branding (al nostre posicionament com a marca) i a la reputació (a la percepció que té la gent de la qualitat del servei que els oferim). Això ho faran en la mesura que afecten en primer lloc la qualitat de la nostra feina diària. Al capdavall, tot el que ens ajuda a treballar amb més eficàcia, amb uns objectius més definits, fa marca i fa màrqueting. 

Amb fum morirà

Quan vaig preguntar a una persona què li havia semblat la primera entrevista, va afirmar: “Richard Gerver? Un venedor de fum!”. Caram! És que potser enraona de coses que la gent es pensa que tenen valor i ella –des de la seva visió privilegiada– sap que en realitat no en tenen?

Vendre fum significa explicar mentides, vantar-se d’uns mèrits inexistents, presentar com a reals coses que no tenen consistència. O sigui, exhibir-se a través de la capacitat oratòria i del joc de paraules davant dels altres, per demostrar un coneixement que en realitat no es posseeix i enganyar la gent curta de gambals amb les seves falòrnies.

L’expressió “vendre fum” és molt antiga. En el Dret Romà, per exemple, “venditio fumi” defineix les “promeses falses” que es realitzen per obtenir el favor d’un funcionari públic. Diuen també que l’emperador Alexandre Sever va castigar un venedor de fum, empalant-lo i cremant-lo amb llenya verda perquè el fum l’ofegués abans de cremar-se. “Fumo periit, qui fumos vendidit”. Que mori amb fum qui va vendre fum. Esperem que la meva lectora tracti amb més clemència els entrevistats.

La visió d’una escola millor

Richard Gerver, a la pregunta sobre el màrqueting d’una escola, respon que no ha de basar-se en la tecnologia ni en els recursos, perquè el que realment compta per a l’educació és el nivell d’interacció humana. Per més que una escola arribi a ser cara i elitista, unes instal·lacions fantàstiques, amb piscina climatitzada, no valdrà per a educar. No hi portaria mai un fill. El que l’importa a l’escola és que s’hi donin tres accions imprescindibles: viure, aprendre i riure. En definitiva, es tracta de crear el clima perquè es produeixi l’aprenentatge.

És possible que algú pensi que tot això són divagacions o, a tot estirar, objectius-tendència utòpics que no es poden abastar mai? No es poden aconseguir, si no es concreta la manera d’arribar-hi i els paràmetres per avaluar-ne els resultats. Perquè hi ha gent que sí que ho aconsegueix. Gerver mateix i per això va ser premiat i reconegut.

Que Víctor Küppers digui que un professor té una responsabilitat immensa i que, per tant, no pot permetre’s perdre els ànims, és una afirmació que ens compromet i hauria de dur-nos a concrecions diàries en la manera com entrem a classe. És difícil d’aconseguir sempre. Sí. És, per tant, fum? Ni parlar-ne.

O, si Xavier Marcet afirma que la línia directiva fonamental ha de ser crear una espiral d’aprenentatge, multiplicar, créixer fent créixer els altres, està proposant un canvi en l’estil directiu de les escoles extraordinari, que només s’assolirà amb molta tenacitat. Fum? Aquelles escoles que aconsegueixin això generaran una participació del professorat tan gran i una actitud d’innovació i millora tan genuïna!

Els grans canvis en l’educació passen per força per la visió d’una escola millor; ideal, sí, però després concretada en accions determinades i determinants. I en els indicadors per avaluar aquest canvi.

Inspirar fum

Per sort, no tothom és tan negatiu en la valoració de les entrevistes. N’hi ha hagut moltes opinions positives. Voldria cridar l’atenció, però, d’un altre risc just a l’extrem oposat. Parlo de la gent que hi reacciona amb entusiasme i en fan grans elogis, però que sovint tampoc no en treuen cap profit. Diran que ha estat “una entrevista molt inspiradora”, quan l’emoció ha estat intensa, mentre els duri l’emoció. Perquè ells no en concretaran res. La seva inspiració és només un foc d’encenalls. Fum i foc. En realitat no estan tan lluny aquests dels primers.

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu d’”inspirar”, en l’accepció a la qual ens referim ara, que és “exercir una influència estimuladora sobre l’intel·lecte d’algú”. Penso que no és només en l’intel·lecte, perquè també influeix en les emocions. Però tampoc hi ha només emocions: la inspiració és influència de debò quan es concreta després en resolucions, en determinacions. El risc és ser d’aquells a qui agraden molt unes idees emocionants que es queden en quelcom passatger. En el fons, senzillament han comprat el fum que pretesament els venien.

Quan una idea ens colpeix –perquè és tan evident que ens estranya que no l’haguéssim pensada abans–, el pas següent ha de ser convertir-la en un objectiu, concretar les accions per aconseguir-lo i finalment els indicadors que ens serviran per avaluar en quina mesura l’hem assolit. 

El que és important i no es fa mai

Recordeu la matriu de Dwight Eisenhower? Jo la vaig conèixer a través d’Els 7 hàbits de la gent altament efectiva d’Stephen Covey. Covey en cap moment ens explica que provingui del veterà militar i president dels EUA.

Sigui com sigui, la matriu ofereix els quatre quadrants que resulten de separar l’important i allò que no ho és i, en l’altre eix, l’urgent i el que no és urgent. Les coses importants i urgents s’han de fer sense dilacions. Les urgents però no importants s’han de fer també, però convé delegar-les a algú altre (si tenim gent a qui delegar, és clar) o evitar que avancin les importants. Les que no són ni importants ni urgents simplement cal eliminar-les. I en acabat ens queden les importants no urgents. La matriu ens diu que aquestes cal decidir quan es faran, programar-les. Però fer-les!

El problema és que o bé les programem per a un moment real i ens exigim de complir-lo o bé acabaran sense fer-se mai. L’experiència és que les feines importants i no urgents són justament les que a la llarga marcaran la diferència:

  • Formar-se és important, però ningú no troba mai temps per a la lectura. 
  • En les reunions de màrqueting es parla de seguida de les portes obertes imminents, però mai no hi ha temps per a abordar la formació del professorat en atenció a les famílies.
  • Els missatges sobre la nostra identitat del web són difícils d’entendre i comuniquen malament, sense cap persuasió, però mai no trobarem el moment per millorar-los.
  • Etc.

Us adoneu que els temes de què ens parlen Gerver, Küppers i Marcet són precisament al quadrant important no urgent?

És cert que tenim moltíssima feina, que n’hi ha per omplir-nos 48 hores cada dia. Però, si viviu permanentment ocupats en les urgències, molts d’ànims! Us esgotareu, aconseguireu uns resultats discrets, amb molt baixa eficiència, i no marcareu cap diferència. Ara les portes obertes, les tasques de direcció del centre, avui una família que ve descontenta… És molt possible que qui només té temps per feines urgents –importants o no– és perquè no sap delegar. En qualsevol cas, reserveu-vos temps setmanal –diari!– per a les feines no urgents, o altrament no les fareu mai.

I aleshores les nostres vides correran paral·leles, però no es creuaran mai. Perquè jo he triat viure instal·lat en les coses importants i no urgents. O potser ben bé no ho he triat jo. És que la marca i la reputació ja ho porten de mena: totes les tasques de branding són estratègiques i pertanyen al quadrant important no urgent.

Qui tingui només focs per apagar no necessitarà que li venguin fum… per cremar-se.