FRANCESC TORRALBA
És doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona (1992) i doctor en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya (1997). Amplià estudis a les Universitats de Copenhaguen i Berlín. És catedràtic a la Universitat Ramon Llull, imparteix cursos i seminaris en altres universitats d’Espanya i d’Amèrica. Alterna la seva activitat docent amb l’ofici d’escriure, i divulgar el seu pensament. Dirigeix la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d’Urgell. És també Director de la Càtedra Ethos d’ètica aplicada a la Universitat Ramon Llull i vicepresident de la Societat Hispànica d’Amics de Søren Kierkegaard (SHAK), acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors i Membre d’honor del Consell Superior Europeu de Doctors i Doctors Honoris Causa.
Ha rebut nombrosíssims premis, tant pels seus estudis com per les seves obres.
Autor prolífic. Ha escrit llibres sobre filosofía, teologia, virtuts, educació… No podem pas citar-los tots. A més de Pasión por educar, destaquem Lideratge ètic, on explora com es construeix un «lideratge ètic» i els seus components imprescindibles, i ens presenta cinc líders mundials que han esdevingut referents morals.

UN LLIBRE
Pasión por educar
Aquest llibre s’ha escrit i ideat com una apologia, com una defensa del mestre i de la seva tasca en el si de la societat. Té com a objectiu reivindicar, amb solemnitat, la vocació i la professió de mestre, perquè realment Torralba la concep com una de les més nobles que pot exercir un ésser humà en aquest món. Està dedicat als qui lliuren la seva vida a l’aula; als que donen tot el seu ésser a l’aula i no guarden res per a si mateixos. Tal donació i lliurament té sentit, i s’han de sentir satisfets pel que creen amb la seva activitat. S’ofereix un ventall de raons, un fil argumental perquè els mestres desencantats descobreixin, de nou, la grandesa inherent a la seva vocació; però també perquè les noves generacions de candidats a mestres no desisteixin en preparar-se a fons per a exercir aquesta tasca en el món.
“Una escola amb l’afany de ser diferent, de competir, de captar un potencial client, fa innovació també on no calia innovar, perquè ja s’estava fent bé”
“Les escoles amb crisi d’identitat han de pouar a les fonts, per veure quins missatges lluminosos hi ha, què ha quedat superat pel temps, què són prejudicis, tòpics, que són limitacions de l’època, per tal de fer un treball de traducció de la identitat amb un llenguatge actual”
ENTREVISTA A FRANCESC TORRALBA
Pensador i escriptor
En la gestió d’una marca escolar és imprescindible partir del coneixement de la identitat de la escola. Però què és la identitat?
La identitat certament és allò que defineix una escola, allò que la fa singular, diferent de les altres, allò que li dona la seva naturalesa. Això afecta molts actors i a molts nivells. De tal manera que la identitat –que normalment està continguda en un text que anomenem ideari, que conté la identitat, una història, uns valors, una missió…– per a mi, és real quan es tradueix en unes pràctiques que són molt singulars. La identitat en una escola té molt a veure amb què es fa i amb com es fa. Què es fa? Aquí ensenyem Història, per exemple. Com es fa? De quina manera es tracta l’educand, les famílies, els professors, les altres organitzacions del sector. Tot això acaba configurant la identitat. En un context com el nostre, en què hi ha molta competitivitat i baixa natalitat, les escoles han de fer un esforç per delimitar bé la seva identitat, saber-la comunicar i palesar que aquesta identitat no és una rèmora del passat, sinó una aposta de futur.
Què vol dir que “no és una rèmora del passat”?
Poso com a exemple la identitat cristiana. És una qüestió que m’han plantejat a moltes escoles (salesians, jesuïtes, vedrunes…). La identitat de l’escola cristiana compta amb una història; amb uns fonaments, l’Evangeli; un referent, Jesús. Això sona a passat? Aleshores, com som capaços de traduir aquesta identitat de manera que avui sigui intel·ligible i presentar-la amb clau de futur? Si eduquéssim pensant en el passat, malament. Cal pensar en el món que es trobaran els nostres fills i les nostres filles. La identitat és allò que ens defineix, però hem de traduir-ho per al present i sobretot delimitar el territori de la manera com eduquem. I és un treball que s’ha de fer en col·lectiu, amb consens, arribant a uns acords, traduint-ho en unes pràctiques i creant una cultura d’organització, de tal manera que els de fora puguin dir: “Aquesta gent tenen aquesta identitat i ho fan d’aquesta manera”. Per exemple, Sant Joan de Déu té una identitat: l’hospitalitat. És el seu carisma, és el valor que els defineix. Però això s’ha de traduir en la praxi, com atenen els malalts, les famílies, els nens que neixen, com atenen les persones que estan al final de la vida. Si la identitat no es tradueix en bones pràctiques, queda en el terreny de l’abstracte.
La baixa natalitat i la consegüent necessitat d’anar a buscar els alumnes porta a una angoixa permanent en les escoles. És tot negatiu o també se’n pot treure quelcom de positiu?
Aquest tema, com molts, té una doble cara, certament. Introdueix un element nou en les organitzacions, sobretot les escolars, però també en les universitàries: haver d’anar a la recerca de l’educand. Fins ara podíem esperar que vinguessin i teníem l’aula plena. I ara hem d’anar a oferir la nostra manera d’educar, la nostra identitat, hem de ser convincents, persuasius, ens hem de creure la marca, l’ideari. I per altra banda, hem d’arribar als màxims nivells d’excel·lència. La competitivitat pot generar angoixa, ansietat, estrès, fins i tot conflictivitat, però la baixa natalitat pot ser també una ocasió d’aprofundir més en els propis valors, anar a l’essencial, fer un projecte educatiu ambiciós i entusiasmant i implicar-hi tota la comunitat educativa. Perquè la presentació de la pròpia identitat no la pot fer un subconjunt molt petit, el comitè directiu o la titular o el patronat, sinó que l’han de fer tots els actors implicats. Això comporta sentit de pertinença, orgull de pertinença, identificació amb els valors corporatius i difusió a l’exterior.
Per tant, hi veig un element positiu que ens obliga a delimitar molt els projectes i anar a l’essencial, sobretot a sentir un gran orgull per allò que hom fa, de tal manera que ho pugui exportar, amb convenciment i no amb vergonya.
Després de la lectura de Pasión por educar, hom no té cap dubte del paper clau del mestre en l’educació. En canvi, en el màrqueting educatiu sembla que tot pivota sobre altres qüestions: portes obertes, instal·lacions, tecnologies, la innovació, el plurilingüisme…
Sí. I aquí ens equivoquem. El centre de gravetat d’una comunitat educativa són l’educador i l’educand. El que hem de mirar és que la trobada entre tots dos tingui la màxima qualitat, la màxima comunicació, sigui tan fecunda com es pugui. Naturalment que és excel·lent, si aquesta trobada té un context positiu, si hi ha unes tecnologies que ho fan possible, si hi ha un entorn en què la comunicació no té alteracions. Però no podem considerar que els elements de l’entorn són els centrals. Tinc la impressió que estem invertint molt en la capsa, en l’esfera, en l’ornamentació, en els elements visuals més instrumentals…
Però on s’ha d’invertir sobretot és en el mestre, oi?
Al final, el mestre és el que queda com a record d’una institució. Tots hem passat per escoles; hi ha mestres que ens han marcat, que han deixat segell, que han transmès bons hàbits, han obert horitzons, ens han acompanyat quan estàvem enfonsats, ens han ajudat a discernir què havíem de fer a la vida, allò que abans en dèiem la vocació… Per tant, sí que s’ha de subratllar l’element tecnològic, l’esportiu, el lingüístic, les perspectives de futur, però el que és importantíssim, bàsic, són les persones. Sobretot l’educador, perquè és el qui roman –l’educand va passant– i el qui finalment dona bon nom a una organització educativa. Ho tinc claríssim. Per això el llibre estava molt pensat per entusiasmar els educadors en la seva tasca, per evitar el desencís, l’apagament, la deixadesa, perquè són terriblement lesius per a una organització. En canvi, quan l’educador sent passió per allò que fa, té una motivació intrínseca, és un tresor per a l’organització. Cuida’l, vetlla per ell, forma’l, mantingues aquest entusiasme, perquè l’alumne se n’adona. Com també s’adona si està desencisat, apagat, vol marxar, s’avorreix infinitament.
M’ha agradat també que comentés que avui se subratlla molt la necessitat de l’esforç en l’estudi i no es destaca prou la dimensió de gaudi, de satisfacció intel·lectual que també genera.
Sí. Estem subratllant el patiment i la renúncia, fins i tot la confrontació que té la tasca educativa, però els elements de plaer o goig –hedonistes, si es pot dir així– no els subratllem prou. En canvi, en té molts: hi ha elements de gratitud, de plenitud, en la mesura que gràcies a la meva intervenció o la d’un cos de professors aquella noia ara ha après a llegir, ara pot llegir Shakespeare, ara entén una equació, ara té incorporat un valor que serà molt útil per a la seva vida laboral o afectiva. Això crea un gran benestar interior, una gran plenitud –en diuen el salari emocional– que fa sentir que la vida no és estèril.
Hi ha escoles que, potser per necessitats de màrqueting, es projecten a través de la seva innovació. La innovació és un valor en ella mateixa?
Observo que en claustres i a moltes ampes on em conviden, hi ha dues tendències: D’una banda la tradicionalista: fem el que sempre hem fet, expliquem com sempre, examinem com sempre i ensenyem el que sempre hem ensenyat. I després hi ha el progressisme, una actitud que porta a innovar, a canviar, a ser disruptiu: cal eliminar la classe magistral, la manera de relació amb les famílies, el menjador… S’ha de canviar tot! Jacques Maritain en diu novolatria, el culte a l’última tendència, l’últim format, l’última tecnologia, l’últim sistema…
Jo sóc partidari de la paraula discerniment. Hom ha de disecernir, què del que ha fet fins ara és valuós i què no aporta res. No em sumo al progressisme, ni tampoc al conservadorisme. Em sumo a un progressisme moderat o a un conservacionisme revisat. Ni “com que sempre s’ha fet és bo” ni “com que és nou és bo”.
Posi’n un exemple.
La prudència és una virtut cardinal, que ja va descriure Aristòtil. Algun pare al món no vol tenir un fill prudent? Ningú. Però això és molt tradicional? Sí. Ara bé, a més a més volen que siguin ecosensibles. Això sí que és nou. Per què hem de tirar per la borda el tradicional, si segueix essent bo? I ser prudent és bo: a l’hora d’agafar un cotxe, de decidir la feina, de tenir hàbits sexuals… És bo per a la persona i la seva salut. Ser econsensible –no hi ha ni una línia sobre això en Aristòtil, perquè no tenia el problema que tenim ara– també és bo. No s’han de fer esmenes a la totalitat, cal discernir què agafem del passat i què hi sumem del futur.
És el que està succeint a algunes escoles?
Una escola amb l’afany de ser diferent, de competir, de captar un potencial client, fa innovació també on no calia innovar, perquè ja s’estava fent bé. Hi ha una fal·lera per la innovació que esdevé un culte idolàtric a la novetat. Tot envelleix massa ràpidament. Si funciona bé i dona bons fruits, no ho perdem. Tothom vol tenir fills prudents i humils i això és molt tradicional, però és bo.
Algunes escoles no tenen una identitat definida, o pitjor encara, l’han tinguda i l’estan perdent. Què cal fer quan la identitat pròpia sembla que no té ganxo, com en el cas que ha comentat de l’escola cristiana en una societat laïcitzada?
Aquest és un debat clàssic entre les persones que dirigeixen aquest tipus d’entitats. Es troben amb organitzacions de tres-cents, quatre-cents anys de vida, amb idearis vinculats a un fundador o fundadora amb un carisma (Santa Joaquima Vedruna, Sant Josep de Calassanç, don Bosco, Sant Ignasi de Loiola…). D’una banda es troben amb una massa de professors que cada cop és més difícil que sintonitzin amb els textos fundacionals, uns documents amb un llenguatge molt allunyat del present. Això obliga al que m’agrada anomenar una traducció institucional dels textos fundacionals. Per exemple, la paraula beneficència, que s’usava al segle XIX, avui té males connotacions. Es pot expressar el mateix amb una paraula més adequada a la sensibilitat actual? Cal pouar a les fonts, per veure quins missatges lluminosos hi ha, què ha quedat superat pel temps, què són prejudicis, tòpics, que són limitacions de l’època, per tal de fer un treball de traducció de la identitat amb un llenguatge actual, per poder persuadir tot aquest professorat jove. Això ho estan fent moltes organitzacions intel·ligents.
Disculpi que li segueixi demanant concrecions…
Torno a l’exemple de Sant Joan de Déu. L’hospitalitat és una virtut clàssica. Es troba a l’Antic Testament, al Nou Testament, a l’Islam, al Judaisme i a altres tradicions. Però és un valor universal. És difícil trobar una persona que no reconegui que és més valuós ser hospitalari que ser inhòspit, perquè a tots ens agrada ser ben acollits. Tant fa si és creient o no creient, ateu, agnòstic, musulmà, cristià… Un valor que té una profunda arrel cristiana, en el cas de Sant Joan de Déu, es pot traduir, amb una traducció secular, de tal manera que persones que no comparteixen les conviccions cristianes són capaces de reconèixer la noblesa d’aquest valor. Això és un èxit, perquè moltes infermeres, auxiliars, metges, cirurgians, psiquiatres que treballen en una organització mundial com Sant Joan de Déu no participen de les creences cristianes però són cohesionats al voltant d’un valor humà però d’arrel inequívocament cristiana com és l’hospitalitat.
Això és modificar la identitat?
No. No hem de renunciar al que som, no hem d’amagar la creu, no hem d’avergonyir-nos, sinó que hem de ser capaços de traduir-ho en un llenguatge que sigui significatiu. Per exemple, la paràbola dels talents. Avui es parla molt de talent. Parlem, doncs, de talents. Aprofitem la paràbola. Què fem quan eduquem? Acollir el talent d’una criatura, que ell mateix i els seus pares desconeixen, perquè aquest talent sigui cultivat i doni fruits. En podem dir empoderament, acollir el talent, fer créixer la persona integralment, però aprofitem les paraules que ja tenim i permeten connectar amb el present. En canvi, evitem les paraules que produeixen un xoc innecessari.
Partim de la base que la marca és un signe, un significant que expressa precisament la identitat de la manera més positiva possible. Fer una altra cosa seria allunyar-se de la realitat. Com veu que parlem en termes de marca referint-nos a escoles?
D’entrada, xoca. Observo que hi ha una colonització en l’espai educatiu de llenguatge econòmic, fins i tot bancari o comercial. És diferent dir educand que dir client. També succeeix en l’àmbit hospitalari o social. És diferent dir-ne malalt que client; o a l’usuari d’un alberg social, que és un client o una persona necessitada o un indigent. A la universitat, el llenguatge també pot ser molt mercantil: crèdits, inversió, clients, producte, resultat, benefici… Aquest tipus de llenguatge cada cop està colonitzant més l’esfera educativa. Al capdavall, les escoles són empreses, que han de funcionar, amb salaris, amb comptes de resultat, amb pèrdues, crisis, auditories, etc. La paraula marca l’associem bàsicament al món de la publicitat, a l’empresa, però l’associem rarament al món social, a les oenegés, al món hospitalari i al món educatiu. Sí, en canvi, al món esportiu: la marca FB Barcelona és la marca més rellevant de tot Catalunya. Arreu del món tothom sap que l’escut vol dir excel·lència, sobretot en el futbol i en altres disciplines.
I que duri, més enllà d’Iniesta i Messi!
La marca ha d’existir, però ha de reflectir el que realment és una institució. Parlar d’una ètica de la marca, per a mi, significa que hi ha d’haver una relació de simetria o de correspondència. Quan veiem el logo de Hadvard, automàticament el relacionem amb la institució universitària més excel·lent del planeta. Això és una realitat? En aquest cas sí, a jutjar per tots els rànquings on apareix. El que hem d’exigir és que les marques reflecteixin la realitat, sense inflar-la ni desinflar-la. Això també cal exigir-ho a les organitzacions escolars. Em sembla que és bo que les organitzacions siguin conscients que tenen una marca per projectar al món, que puguin ser capaces de definir-la i dotar-la de contingut i que aquest signe aboqui un significat real, no fictici. Això exigeix donar-li el contingut que té. Val per a McDonald’s, per a Amazon, Facebook? Doncs, també val per a les escoles i les universitats. Però d’entrada he de dir que és un concepte molt estrany per als educadors, treballadors socials, infermeres. Ve del món de la publicitat i de l’empresa. Segurament per això mateix hi hem d’entrar.
Acceptant, doncs, que són marques, com veu la marca escolar en aquests moments?
D’una banda tenim una gran riquesa de projectes educatius: l’àmbit públic, el privat, el concertat. L’àmbit públic no és ni uniforme ni homogeni. De vegades posem l’etiqueta escola pública i ho fiquem tot dins del mateix calaix. És un error; també hi ha una diversitat notabilíssima, de centres educatius amb sensibilitats diferents, amb projectes educatius diferents, siguin rurals, urbans. Per tant, de la mateixa manera que l’escola privada ni l’escola concertada no són un tot uniforme, tampoc no ho és l’escola pública. Hi ha escoles públiques amb molt prestigi i reputació guanyats amb anys, amb resultats que s’han pogut verificar, amb evidències; com també hi ha escoles privades i concertades que han assolit una gran excel·lència i grans resultats. I al contrari. Per tant, d’entrada evitem el maniqueisme fàcil: públic dolent i privat bo, o del revés, públic bo i privat dolent. Això és una gran simplificació.
En segon lloc veiem que hi ha una gran diversitat de projectes. És important de subratllar que aquesta diversitat és riquesa d’un país, el fet que hi hagi escoles amb criteris distints, amb maneres diferents d’ensenyar. És cert que l’Estat ha de garantir uns mínims i ha d’inspeccionar-los, ha de garantir els drets i l’equitat. Però alhora el que no pot fer és uniformitzar, perquè la uniformització ens empobreix. Això val per a la diversitat religiosa, la lingüística, l’escolar o educativa. Els dos possibles extrems serien la uniformització, que portaria a una reducció de l’autonomia institucional, o una potenciació a l’extrem de cada autonomia institucional, que es convertís en un caos on no s’asseguressin els mínims i no es garantís l’equitat i la igualtat d’oportunitats. És enormement positiu, tanmateix, que tinguem diversitat educativa, diversitat de projectes i que els pare i les mares puguin, en virtut dels seus criteris, valors, conviccions o creences, discernir on volen portar els fills.
Per acabar, donaria algun consell concret a les escoles?
Sí. Una cosa que veig a les escoles on vaig: superar la moral de derrota. Hi ha escoles amb una mirada nostàlgica, expressada en “l’abans sí que tot anava bé”. No, no és veritat. Ho diuen referint-se que hi havia molta natalitat, el professor tenia autoritat, els pares eren respectats, es feien fins i tot regals i obsequis als professors quan acabava el curs… Pensen que el d’abans sempre era millor, el que ve és incert, fosc i angoixant, perquè ens portarà a modificar el que hem fet fins ara. El consell és veure allò que ha de venir com una oportunitat. No és fàcil, sobretot si allò que ha de venir és a nivell personal una malaltia o passar sis mesos fora de l’activitat laboral. D’entrada no agrada, però estar quiet durant sis mesos permet llegir, escriure, escoltar música, permet tenir moltes converses. Hem de ser capaços d’ensenyar a les escoles que, davant d’allò incert i dels escenaris canviants que estem vivint, no practiquin la mirada nostàlgica, ni la moral de derrota, sinó que vegin la novetat com una oportunitat. Observo que hi ha un sector del món educatiu que no ho fa, que sempre s’està llepant les ferides. Han de veure què poden aprendre d’aquesta situació nova.
Deixeu un comentari