JAVIER VELILLA
Javier Velilla és soci director de Comuniza, consultora de branding i comunicació estratègica de Barcelona. És també professor d’estratègia a l’Escola Superior d’Imatge i Disseny (UAO). Ha estat professor universitari en altres centres, com la UOC i Elisava. És investigador acadèmic. Imparteix conferències i classes sobre branding. Ha estat membre de la junta de AGD FAD.
Ha escrit el llibre Branding: tendències i reptes en la comunicació de marca, que recomanem en Branding Escolar, fa més d’un any. A més ha participat en altres obres, sempre vinculades les marques.
Ha treballat en més de mig miler de projectes de branding i comunicació per a empreses i institucions de tot tipus.
Les seves reflexions s’han de tenir molt en compte, d’una banda pels seus coneixements de branding tant teòrics com pràctics en l’àmbit docent superior, i de l’altra, perquè sens dubte ser fill de professora, marca.
un llibre
Branding. Tendencias y retos en la comunicación de marca.
Una marca és un intangible actiu fonamental. Enfortir el valor que proporciona una marca exigeix millorar i multiplicar els punts de contacte amb la seva audiència, i que siguin satisfactoris i estiguin dotats de significat. Una marca poderosa genera personalitat, notorietat i preferència, objectius fonamentals en l’actual situació de mercat. Aquest llibre presenta què és i com actua una marca, explica quines són les tendències més rellevants que afecten a aquesta realitat intangible i proposa línies de treball estratègic per respondre als imminents reptes que s’acosten.

ENTREVISTA A JAVIER VELILLA
Especialista en Branding

Som a la seu de l’agència Comuniza. Moltes gràcies, Xavier, per haver-nos rebut.
Un plaer. Moltes gràcies a tu per la confiança.

Al contrari. Aprendrem moltes coses avui. Serà molt interessant. Et plantejo una primera qüestió: Jo em dedico al Branding Escolar i, en el món escolar aquesta paraula fins i tot poden confondre-la amb el brandi i, és clar, no va d’alcohol. Bromes a part. Molta gent té dificultats per admetre que una escola sigui una marca. Preguntant a Gregorio Luri, em deia que el que calia fer és acceptar-ho, simplement perquè es tracta d’una realitat. Marcelo Ghio, d’altra banda, comprenia que es rebutgés, perquè es considera la marca més aviat com un concepte econòmic, però al marge de si s’accepta o no, quins avantatges té per a una escola, per a un institut entendre que és marca?
En certa manera ja han pres aquesta decisió i ja són conscients de la seva importància més enllà de la definició. Si una paraula no ajuda, la podem obviar. El que sí que és evident és que gairebé tots els centres educatius ja estan plantejant-se quin tipus de model pedagògic utilitzen, quin tipus d’experiència amb els nois i noies tenen, quin tipus de dinàmiques volen que els alumnes visquin i tinguin com memorables, quins afegits intangibles col·loquen per exemple en les instal·lacions…. Al marge de si són conscients o no, de la paraula ‘marca’, de la gestió del branding, gairebé tots els interlocutors que jo he tingut en el sector educatiu són molt conscients de la importància de la rellevància , de la importància de la diferència, i també de la importància de la consistència entre el que prometen i el que lliuren. I, al marge de si creuen o no creuen que estan fent branding, estan fent branding. No caldria insistir-hi molt. De la mateixa manera que una persona que va caminant per la muntanya, està fent salut i esport, però és molt possible que no se senti ell mateix esportista, sinó només un passejant, un caminant. La paraula és menys important que el fons.

En canvi, des del sector del branding em passa una mica a l’inrevés. Quan dic que em dedico al branding escolar, em diuen: “Però això no és un sector massa petit per dedicar-t’hi?” Puc estar equivocant-me?
Jo crec que no. No és massa petit. El que són petits són els teus clients, perquè són nens. Però el cent per cent de la població en aquest país passa per aquest moment vital d’anar a una escola; i el cent per cent dels pares estem en la situació en algun moment de triar a quin centre escolar van a anar els nostres fills. És un moment transversal que succeeix a totes les persones i per tant tenen una necessitat molt important de comptar amb les eines professionals que facilitin la presa de decisions dels pares i mares sobre el centre escolar en què col·loquen el nen. No crec que sigui un segment menyspreable en absolut.

Entrem en matèria. Fa uns dies –estàvem en el període de portes obertes– vaig veure un vídeo promocional d’una escola. La directora explicava les excel·lències del centre: innovació, robòtica, tauletes, aprenentatge cooperatiu, oratòria i atenció personalitzada… Vaja! El que tots prometen. Com es pot sortir de dir el mateix que els altres?
D’entrada, són propostes molt funcionals i a més molt de truc de màgia. Són coses que es poden afegir d’una manera molt senzilla. Quan pensem en la construcció d’una marca, ja sigui en el sector escolar o en un altre tipus de sectors, sempre busquem que sigui una aportació de valor memorable per a l’usuari, que sigui sostenible en el temps i que sigui difícilment imitable. Aquests avantatges competitius que planteges –com ara innovació, robòtica o tauletes– són poc sostenibles en el temps. Per tant, en realitat, no formen part del valor de marca. Els que ens dediquem a les marques utilitzem el terme equity. No formen part de l’equity. És una cosa prestada, amb un rendiment decreixent en el temps. Gairebé tots els centres que estan treballant bé la marca estan utilitzant un altre tipus d’atributs que no tenen res a veure amb si tauletes si o tauletes no, mòbils si mòbils no o robòtica si o robòtica no. Perquè ja són una mica obligatoris. És com si un tren avui es vengués ell mateix com puntual. Evidentment, donem per fet que els trens són puntuals, com donem per fet que hi ha seients al tren. Això és una obligació dins del transport de persones. Com, a mesura que ha passat el temps, tenim wifi en els autocars, als trens i el tindrem tard o d’hora en els avions, perquè es converteix en alguna cosa obligatori. Si una companyia aèria vol ser distintiva col·locant wifi en els avions, ho serà la primera, però la tercera, no. I després de la tercera, ja no hi ha diferència possible ni valor generat per als usuaris.

“Quan pensem en la construcció d’una marca, sempre busquem que sigui una aportació de valor memorable per a l’usuari, que sigui sostenible en el tempos i que sigui difícilment imitable”

Sí, però és que fins i tot en el que creuen que és el seu tret propi –no en aquestes coses afegides– són tremendament iguals. Quan començo a treballar amb un grup escolar o amb una escola i els pregunto “¿De què esteu convençuts ?, què us distingeix dels altres?”, em diuen gairebé tots el mateix…
Aquesta és la màgia del branding. Gairebé tots els nostres interlocutors pensen en clau de productes i beneficis funcionals. Evidentment el branding no només té a veure amb beneficis funcionals, sinó amb beneficis emocionals, amb beneficis de pertinença. Un col·legi, per descomptat, té un codi de pertinença molt important. No crec que el que tu trobes al teu segment de branding escolar sigui molt diferent del branding institucional o del branding industrial, del branding farmacèutic. És a dir, succeeix el mateix a gairebé tots els sectors. Es tracta d’entendre de manera diferent com es construeix una marca. Normalment, quan preguntes a un client qui és i què fa, contesta en clau de categoria. Jo estic en la categoria d’escola, d’ensenyament i t’explico les coses que fem aquí: tenim aules, tenim “profes”, tenim activitats perquè els nens s’enriqueixin. T’expliquen en realitat, no la seva especificitat, no el que els fa memorables, sinó que és gairebé una explicació de quin sector, quin segment és el seu. Això és un problema, perquè és com descriure els iogurts com a fermentat de llet. No crec que els vagi bé a les empreses làctiques fer-ho així.

Enllaço amb una cosa que vaig llegir en el teu llibre Branding. Tendencias y retos en la comunicación de marca: “Les empreses han d’oblidar l’enfocament que els clients compren productes i serveis. En realitat, les audiències s’acosten a una determinada empresa perquè comparteixen certs valors i idees”. És el que estaves comentant.¿Posicionar-se no seria simplement saber expressar convincentment la teva pròpia identitat?
Sí. Totalment. Crec que en un centre escolar, aquesta premissa que les marques tenen punt de vista, és encara més clara. Els pares i mares vam triar el centre dels nostres fills per un determinat punt de vista. És veritat que hi ha altres variables, com la proximitat a casa teva, les instal·lacions… Hi ha elements hard, que són tangibles que hi són. Però també elements intangibles, que són molt importants. En el cas del posicionament, que és una de les grans aportacions en la construcció de marca, cada vegada més experts en branding estan dient que, a més del posicionament (que és tenir una manera d’entendre el món) cal tenir una posició i exercir-la. És a dir, posar els peus en el teu territori de marca i comprometre’t amb un seguit d’actes concrets: el que ha fet Nike, per exemple, en tot aquest conflicte amb Trump, en totes les protestes racials que hi ha, el que fa Patagònia respecte a la idea del reciclatge, o el que fan determinades marques que transcendeixen el seu producte i servei i van més enllà de si tenen una opinió sobre uns determinats temes mundials i exerceixen aquest rol gairebé com un activista. Les marques han de tenir no només un posicionament, sinó posició, un punt de vista i exercir-lo.

Després compta també explicar-ho, saber expressar-ho bé. En el món educatiu acostumem a redactar textos molt tècnics. Poso un exemple una mica de broma. Podríem dir que “es realitzen activitats lúdiques grupals per al desenvolupament d’hàbits de socialització”, quan el que volíem dir és “que jugant en equip s’aprèn a conviure”. No s’ha sentit parlar molt en l’àmbit escolar del to de veu de marca. Quin consell es podria donar per avançar, bé, més aviat per començar?
Nosaltres hem treballat poc en àmbit escolar, només per a dos o tres institucions escolars. En l’àmbit universitari sí que tenim molta experiència. Hem treballat per a dotze entitats universitàries a Espanya. Hi ha un punt d’origen que són les memòries tècniques que s’envien al Ministeri d’Educació o a la Conselleria, que han de ser d’una determinada manera, perquè si no, no s’aconsegueix que un grau quedi homologat. Hi ha una manera d’escriure per al ministeri. El problema és que aquest tipus de text és molt tècnic, però al mateix temps molt intencional. El que hem detectat a partir de molts projectes en el sector universitari és que aquests textos es declinen directament en el fullet, fins i tot en el to de veu de com s’explica a uns futurs estudiants què és aquesta universitat. Aquest text esdevé perfectament rellevant per al Ministeri d’Educació i perfectament irrellevant per a qualsevol altre públic. El que va cal és que per a cada segment de públic que tenim, per a cada buyer persona, que és el terme que fem servir els que ens dediquem a les marques, haurem d’usar un to de veu diferent.
No valdrà obligatòriament una de les eines de destrucció massiva més gran que té una marca que és el “control + C & control + V”. Si creiem que podem copiar i enganxar un text d’una memòria institucional i passar-ho per exemple a una peça de captació de matrícules ens estem equivocant.

Hi ha també l’experiència d’usuari. És clau. Jo no crec que hi hagi moltes marques on pugui ser tan determinant per a una família, amb la quantitat d’hores que s’hi inverteixen: els nens passen més estona a l’escola que a casa desperts. Què haurien de fer les escoles per treure tot el partit a aquesta relació personal tan intensa?
L’experiència d’usuari és un dels grans horitzons que té la gestió de marca. Aquí hi ha invertits moltíssims esforços. Si anem per sectors que tenen aquesta potència pel que fa a l’experiència d’usuari, veuríem molt clarament tot el sector salut i com els hospitals s’estan replantejant l’experiència d’usuari. Per exemple, a Barcelona, ​​l’Hospital Clínic n’és líder. Es tracta d’un moment molt íntim, perquè l’usuari es desplaça del seu context habitual, ja sigui perquè està malalt o perquè és un acompanyant. L’hospital, més enllà del que és estrictament mèdic, ha de generar una experiència en aquest col·lectiu de persones. Col·lectiu, perquè es compon del pacient i el seu entorn. El segon bloc que també ha fet una reflexió molt profunda sobre l’experiència d’usuari en una cosa física és l’hoteler. Han fet avenços increïbles. Crec que evidentment una escola no és el mateix que un hospital, però l’escola té una recurrència en el temps durant anys, que no és intranscendent. Així, en tercera posició pel que fa a la urgència de replantejar l’experiència d’usuari en instal·lació física i en experiència de marca, vindran els centres educatius. Queda moltíssim per fer. Les universitats ja estan fent coses. Hem realitzat en aquest àmbit algun projecte molt significatiu. Els col·legis també hauran de fer-ho. Segurament és la frontera, perquè hospitals, hotels i centres educatius han de alinear l’experiència amb la promesa. L’espai aquí és molt estret. No hi ha molt marge de maniobra. Tots els punts de contacte i experiència que van des de com és el hall d’entrada a com de net és el vàter més petit que tingui la instal·lació, tot això és marca.

“En tercera posició, després d’hospitals i hotels, pel que fa a l’urgència de replantejar-se l’experiència d’usuari vendran els centres educatius. Manca moltíssim per fer”

El que passa és que en el món escolar això ho hem de fer low-cost, entre que la natalitat està com està i que els nostres pressupostos tampoc no són molt alts… És més important l’estratègia que els diners disponibles?
L’estratègia, per descomptat. Però per aconseguir que això funcioni molt bé, es reflecteix en la salut de la cultura corporativa. Druker diu que la cultura es menja l’estratègia en l’esmorzar. Què significa això? Si tots els empleats d’un centre educatiu tenen una determinada cultura sobre el que està bé i el que no i quin tipus de relació tenen amb els seus usuaris, en els diferents nivells: famílies, menors i companyia, serà més fàcil que l’escola protegeixi tota la consistència de l’experiència de marca. Com menys cultura corporativa tingui, necessitarà injectar més diners, necessitarà una consultora d’UX (experiència d’usuari) i efectuar una sèrie d’esforços que segurament, si disposés d’un codi comú de treball no caldrien. Llavors, el primer element per a una molt bona marca escolar és treballar la cultura organitzacional compartida. Com millor i més saludable és pel que fa a claredat de propòsit i coincidència en el punt de vista, millor.

Queda clar que una marca no és un logotip. Ja estem veient que una marca és una cosa molt més important. Fins i tot dins dels seus identificadors, el logo no és el primer…
És un identificador important, però no és l’únic.

Abans tindríem el nom. Parlem de noms escolars, perquè d’una banda ens trobem tot el món de l’escola religiosa que té els noms multiseculars de les seves institucions (la Salle, Maristes, Carmelites…) o de sants (Sant Josep, Santa Teresa de Jesús…), també existeixen noms de personatges, potser més a l’escola pública (Ramón y Cajal, Puig i Cadafalch), que de vegades generen problemes entre el nom popular –”Vaig al Puig”– i el nom oficial. Alguns fan servir sigles (molt poca gent sap, per exemple, que el SEK és Sant Estanislau de Kostka). Ara s’unifiquen els grups escolars: per exemple, el Sant Ignasi ara és Jesuïtes Sarrià. Gestionar els noms escolars no és fàcil i com vosaltres sou experts i premiats en aquest àmbit, voldria preguntar-te primer, com saber si convé o no convé canviar el nom? Perquè no cal prendre-s’ho a broma.
Aquesta pregunta és molt difícil i els gallecs van inventar una resposta ideal que és: “Depèn”. Dins del que una marca escolar té, el nom evidentment és un element important, però hi ha més variables. Una variable molt important en la construcció de la marca és l’edifici arquitectònic del centre. De vegades gairebé va abans. Per exemple, has citat Jesuïtes Sarrià. Té un edifici tan icònic, que encara que canviem el nom no passaria res, per on és, per la grandària que té. Pensa que és la segona finca més gran de Barcelona, ​​només per darrere del Camp Nou. Hi ha centres que per on estan ubicats, per quin tipus d’arquitectura tenen, per la seva memorabilitat física, ja són una fita de marca que genera molta distinció. Igual que un hotel que estigui molt ben situat en un espai urbà a Europa. Segons la seva ubicació i quin edifici sigui, tant és que es canviï el nom, va per darrere. El nom, doncs, no sempre és el primer. Si ens situéssim a la porta de Sant Ignasi, o ara Jesuïtes Sarrià, i féssim una enquesta de quin nom té aquest centre, hi hauria una miqueta de tot. Això permet replantejar el nom.
Pel que fa als noms en si, hem de pensar que estem parlant de marques que de vegades poden tenir entre cent cinquanta i tres-cents anys. La Companyia de Maria, 400 anys. Són noms que tenen un llegat històric fora de discussió, un llegat que és difícil de canviar. Quan pensem en marques amb llegat històric, a mi em ve sempre al cap una marca que té un estupefaent que ha generat molt dolor a la humanitat en el seu propi nom: Coca-cola té en la seva arrel una droga no menor. És un nom amb debilitat? No crec que ningú s’atreveixi a dir-ho, però és evident que comparteix arrel amb cocaïna, amb tot el que això implica. Això dels noms sempre és complicat… si té sentit o no canviar-lo. D’altra banda, una institució educativa és una marca en el temps. A un hotel, hi vas i t’hi estàs un mes com a molt, potser només dues nits. En un centre escolar pots estar-t’hi dotze anys. La gestió del temps, de la tendència, és molt diferent. Quan vaig triar el col·legi de la meva filla, va ser una decisió pensada a 12 anys. Només la hipoteca l’he pres a aquest nivell temporal. I em sembla que la hipoteca té menys implicacions que el col·legi al que va la meva filla.

I a més en tens moltes vegades molt proper el record. Has dit 12 anys, però podríem allargar a 36, ​​si els pares són antics alumnes.
Sí. És aquest el meu cas: coincideix que va a la mateixa escola que he anat jo. Per tant és gairebé mitja vida. Això té una càrrega molt superior a la del nom. En els noms hi ha tendències. Fa uns anys, la terminació -ing: Vueling, Bicing. Una altra tendència que és un lloc comú és el llatinisme, les terminacions en -ia, que hi ha moltíssims. És clar, una escola viu molt malament aquí perquè el seu temps és molt més llarg.

És a dir que les paraules “moda” i “nom” juntes són molt perilloses.
Sí. En el gran consum funciona molt bé. Però en una institució educativa, no.

Es podria posar en algun projecte o en una cosa així. De la mateixa manera que has citat els noms en llatí, ara està de moda posar verbs. Podríem posar-hi “Eduquem”, però això durarà el que duri la moda, amb la qual cosa, són noms només per a projectes de poca durada.
Els que creem noms, fem uns 50-60 noms a l’any, per a tot tipus d’organitzacions. No tenim la bola de vidre per veure com serà el futur. Però un col·legi o una universitat són dues marques amb relacions molt llargues, molt intenses. Per la qual cosa, és més difícil encara.

“Veig més marques escolars fent coses interessants. Serà molt estimulant per als qui us dediqueu a això en aquest sector el que passarà en els centres escolars en els propers anys”

Passem als logotips. També podríem parlar-ne abastament. Has esmentat les universitats. En general, la majoria van treure els seus vells escuts i els van deixar al paranimf. Potser l’escut s’ha vist com un element elitista, per ser d’heràldica aristocràtica. D’altra banda, quan vaig entrevistar a Norberto Chaves em deia que l’escola és una autoritat pedagògica i això ha de notar-se: “La seva gràfica ha de ser diàfana, sincera, però no banal, paròdica i impostada”. Venia a dir que havia de ser una mica greu, perquè és una institució. Però alhora veiem que fins i tot pedagògicament es tendeix a la gamificació, que l’escola sigui un lloc on t’ho passes bé. No sembla estrany llavors que també a nivell de logotips i d’imatge visual, sigui no diré el d’una ludoteca, però sí alegre…
El que és evident segur és que un logotip en cap cas, en cap situació pot ser banal. Això és un límit per considerar que el que tenim davant ja no és un logo, sinó un acudit visual. Els acudits visuals són fantàstics, però no són logotips, no haurien de comportar-se com logos. Seria un error. Heràldica? Hi ha hagut de tot. Hi ha marques que eren d’origen heràldic en l’àmbit universitari, però també hi ha marques que tenien heràldica impostada. Això és important tenir-ho en compte. A Espanya hi ha marques universitàries històriques, que tenen heràldica i marques que han generat una heràldica a posteriori. Què entenem per heràldica i quant de pes té això? Succeeix molt en els clubs esportius. L’escut del Futbol Club Barcelona té un segle. Ja en aquest moment és un anacronisme l’escut. Un escut medieval puc entendre’l, però a mesura que avança el temps, l’escut s’utilitza com a recurs. En el cas d’un club esportiu és un recurs molt poderós que no té molt sentit eliminar…

Perdona, és que m’ha vingut al cap la Juventus…
Ja, però és que en el cas del Juventus hi ha una estratègia de marca extraordinària, perquè volen transcendir el concepte de futbol. Venen música, venen esquí, venen joieria. És una marca que vol ser el lifestyle sobre una manera d’entendre el nord d’Itàlia. Aquí interessa eliminar l’escut al més aviat possible, perquè volen viure un context on l’escut no sigui rellevant. Però què porta un jugador de futbol al pit pràcticament en el 100% dels camps del món? Escut, per tant, toca escut. Succeeix això mateix en una universitat? Tenim els diplomes. Però és una relació diferent. És molt probable que l’escut pateixi, perquè potser no té una arrel històrica i hi ha institucions que es van dotar en el seu dia d’escut simplement per situar-se en una categoria, en un me too. És com el que deies abans de la robòtica, les tauletes… Això és un truc. No és profund. Una marca que no tingués escut al seu dia, que l’hi creucreés en un determinat moment, que no és des del punt de vista temporal quan li toca, és un truc. Dotar-se de punts d’autoritat, de prestigi… Això està bé que es posi en qüestió. Se li pot donar una marca i jo crec que, com diu Norberto Chaves –que a més és un dels savis en aquest tema i jo no el contradiré– són marques que necessiten gravetat, perquè són marques de prestigi, que a més expedeixen certificats de prestigi. Això és una exigència duríssima. El logotip ha de ser greu, però això no implica una linealitat amb l’heràldica. El disseny ha de resoldre-ho. Greu no vol dir que la tipografia hagi de ser amb serif, gairebé cal·ligràfica, més escut. Crec que els dissenyadors compten amb un altre tipus de recursos per transmetre aquesta idea, que no és menor. La frivolitat no hauria de ser en el logotip.

Imagina’t, Javier, que et informo que has heretat d’una tia una escola, que t’ha caigut de cop a les mans. Per on començaries? Què plantejaries en el branding que s’hauria de fer d’una manera diferent? Parlo en general, evidentment. Primer caldria conèixer-lo bé. Veient el context en què ens trobem, què faries?
Primer, seria una pena molt gran que la meva tia morís i seria un problema heretar el col·legi, en segon lloc.

No val vendre’l!
Uhm! És el primer que he pensat. El vendria a l’equip que l’està gestionant ara. Perquè crec que un centre educatiu d’aquest estil és de la gent que l’ està fent i té difícil translació pel que fa a la propietat. Pots moure fàcilment la propietat d’una marca de producte i d’algunes marques de servei, però en un centre escolar –més si és un centre petit– hi ha coses que em fan pensar. Cal entendre molt ràpidament amb l’equip intern i amb les famílies quins elements específics té aquest centre. I, si té elements que són projectables i percebuts bé, perquè pot haver-hi una tensió entre el que projectem i els que percebem. En aquests dos grups d’interès, si hi ha una bona relació entre el projectat i el percebut, jo crec que no tocaria res. Si no hi ha una bona relació, llavors cal corregir-la, en el percebut: aleshores hauria de posar un esforç molt gran perquè les famílies entenguin la nostra proposta de valor diferencial. O de vegades hi ha un problema en el projectat. Per tant, en el que hem de treballar és en replantejar com són els nostres propis punts de contacte. La resposta depèn molt d’en quina situació estigui tot això.

Ja per acabar, com veus globalment l’escola avui en dia, com a marca?
Crec que moltes vegades ens posem a dieta perquè veiem en el mirall que hem agafat pes. És la pràctica de moltes persones que fan esport per se. Com també hi ha marques escolars que fan branding per se. Però molts necessitem un petit punt de dolor per fer esport, necessitem que el metge ens digui que ens està pujant el colesterol, o et veus en el mirall una mica més gras de com et vols veure. Aquest punt de dolor ens ajuda a prendre decisions, a avançar, a prendre’ns seriosament una sèrie de coses que de vegades costen. En el cas dels centres escolars, l’evolució demogràfica és un punt de dolor, un punt de dolor que ningú podrà obviar. Hi ha menys nens que mai i hi haurà menys nens que mai. La generació de la meva edat som moltes més persones que les que ara comencen l’escola. I aquesta seria la primera variable que afectarà qualsevol centre escolar, si no avui serà demà. I la segona és un canvi tecnològic, que s’ha generat com a conseqüència d’un canvi social i econòmic increïble. I això és una transformació que hi és per quedar-s’hi i que tots els centres educatius hauran de introduir. Llavors hi ha gent que ja està fent esport perquè vol, hi ha gent que està fent esport perquè s’adona que el metge li ho adverteix, hi ha gent que està fent esport perquè no s’agrada en la seva imatge al mirall. I, en major o menor mesura, d’aquest moviment hi ha més gent corrent pels matins al parc. Significa que veig més marques escolars fent coses interessants i que serà molt estimulant per als que us dediqueu a això en aquest sector el que els passarà als centres escolars en els propers anys.

Esperem que així sigui. Moltes gràcies, Javier.