GUILLEM RECOLONS
Convençut que tot deixa marca, ajuda a humanitzar empreses i ajuda a professionals a impulsar la seva marca per aconseguir els seus objectius.
És soci de Soymimarca, consultora especialitzada en personal branding, formador en Ponte en Valor i col·laborador de AdQualis Consultants, Professor del Postgrau en Personal Branding (URL/Blanquerna) i del Postgrau en Social Media de UPF. Ponent en l’EMBA de l’IESE. Publicitari col·legiat, Estudiant d’Humanitats (UOC). Voluntari apassionat a La Salut Alta.
Ha treballat a Tiempo/BBDO, J.W.T., Bassat Ogilvy, Saatchi & Saatchi, Altraforma i TVLowCost entre d’altres. Col·labora regularment a Expansión, Puro Marketing i Onda Cero.
UN LLIBRE
PERSONAL BRANDING EN LA EMPRESA: aplicaciones, ventajas e inconvenientes
Es tracta d’un llibre digital gratuït, que us podeu descarregar.En ell s’aborden les possibilitats que ofereixen els diferents programes de personal branding en l’empresa, les seves aplicacions, avantatges i desavantatges. Finalment, s’indica quin és el perfil del consultor-formador idoni per dur a terme aquests programes.

ENTREVISTA A GUILLEM RECOLONS
Estrateg de la marca personal

Què és el personal branding? Ben pensat, potser hauria de preguntar abans què és per a vostè el branding.
El personal branding és la gestió conscient de la nostra marca personal (personal brand). També caldria definir la nostra marca personal com l’empremta que deixem als altres. El branding és el procés integral de gestió d’una marca d’acord amb la generació de valor (resoldre problemes, detectar oportunitats…)

Alguns consideren el personal branding una manifestació més de l’individualisme de la societat actual. El personal branding no es carrega la cultura d’equip?
També defineixo personal branding com l’art d’invertir en un mateix d’acord amb el valor que aporta als altres. Per tant, no és individualisme i, com diria en Daniel Pink, “that‘s not about you“. El personal branding inclou diverses disciplines per a empresa, com el team branding (foment de la cultura d’equip), executive branding, employee advocacy (programes d’impuls d’ambaixadors interns de marca) o employer branding (programes d’atracció de talent extern).

 Una altra pega que he sentit: Es tracta de vendre’s, o sigui, de semblar diferent de com hom és realment, per causar una bona impressió. No és ser una mica fals actuar així?
L’Òscar Wild ja va dir: “Sigues tu mateix, els altres llocs estan ocupats”. L’autenticitat és el valor central de la marca personal, juntament amb la coherència i l’autolideratge. Renunciar a ser un mateix implica crear un personatge, una mena de troll. Res a veure amb la marca personal.

De què servirà a una escola que professors i professores tinguin cura de la seva marca personal? No seria millor que estiguessin pendents de la reputació de l’escola?
Les organitzacions –i una escola ho és– són les persones. Ningú no parla amb una escola, ni amb una marca. Parlem amb persones. Impulsar la marca dels professors és impulsar i dotar de confiança la marca de l’escola.

I d’altra banda, com aconsegueix la direcció d’una escola que els professors tinguin una bona marca? No caldria que primer els directius es cuidessin de tenir-la ells?
Responc la segona pregunta primer: sí, definitivament. O es comença des de de dalt implantant una cultura i visió de persones que parlen amb persones o tot esforç serà inútil. Els directius han de donar exemple. Perquè els professors tinguin, o millor, deixin una bona marca, necessiten bé consultoria (accelera el procés) o bé formació. És difícil esquiar bé sense monitor, o aprendre anglès sense formació i temps.

Si jo vull tenir cura la meva marca, per on començo?
Per saber quina marca deixes als altres avui. Hi ha diverses eines introspectives per conèixer a fons la marca i preparar una DAFO personal.

Una persona que no aspira a ser famosa, només a fer bé la seva feina, en treu res de la marca personal?
Acostumo a escriure que si no aportes, no importes. Però dit això, és tan important fer bé la feina com fer-ho saber. Si no comuniquem, existim, però no som visibles (excepte en cercles molt reduïts).

Ho pregunto d’una altra manera: Entre una bona professora experimentada sense marca i una que en té quina diferència hi ha?
Bona qüestió. Si és bona, però no es preocupa fer-se valer, el seu talent no podrà ser aprofitat. Si, al contrari, és mediocre, però domina la gestió de marca personal (potser escriu en un blog), la seva manca de talent es farà pública i notòria i es tancarà les portes. Vendre fum no té recorregut. Es necessita un equilibri.

“Em fa molta mandra estar tot el dia pendent de les xarxes socials. Francament crec que és una pèrdua de temps…” Què hi responem?
Posar barreres al progrés hauria d’estar penalitzat per a un mestre. Amb una formació adequada, un bon entorn personal d’aprenentatge, tan sols necessitem dues hores setmanals per a la gestió eficient de xarxes socials.

Però la marca personal no és només qüestió de xarxes socials, oi?
Les xarxes són la punta de l’iceberg, efectivament. Es comença per la cimentació, l’autoconeixement, una mena de diagnòstic de marca (a on som). Un cop aquesta part s’encarrila necessitem preguntar-nos a on volem anar (estratègia personal). I finalment ens plantegem com hi podem arribar (visibilitat) i amb quina intensitat.

“És tan important fer bé la feina com fer-ho saber. Si no comuniquem, existim, però no som visibles”

Una escola pot tenir una bona marca corporativa, sense que el professorat tingui una bona marca personal?
Les grans escoles i universitats del món estan força vinculades a la marca personal dels seus impulsors. El lligam humà és ara més poderós que mai. IESE, per exemple, està no tan sols vinculat a altres grans escoles de negoci del món, sinó a emprenedors exemplars com el Dr. Gallo o en Franz Heukamp.

Amb la perspectiva d’un publicista que es dedica al branding, com veu la marca escolar en general?
Seguim ancorats en un model apte pels baby boomers nascuts entre els 50 i els 60. Memorització, hores presencials, manca de competències toves (oratòria, marca personal, competències digitals, globalitat, idiomes estrangers…). En plena economia de l’atenció, si els mestres actuen com a robots seran substituïts per robots. Fa de mal dir, però és així. Consultem la web willrobotstakemyjob.com i veurem l’abast de la intel·ligència artificial aplicat en les nostres professions actuals.

I la marca personal del professorat?
Penso que depèn molts dels objectius professionals de cada professor. Si un opta per mantenir-se en un mateix lloc pel màxim temps possible, no requereix gaire més que acontentar el seu client més important (el director d’escola) i un perfil baix a l’entorn digital. Si, en canvi, algú vol ser fidel al detonant i propòsit inicial d’intentar canviar una porció de món millorant el sistema educatiu obsolet i subjecte a canvis polítics, la cosa és molt diferent. Es necessita, en aquest segon cas, investigar models, analitzar motivacions, escriure -en format col·laboratiu i acadèmic- articles per ser publicats a revistes de prestigi mundial, disposar i alimentar un blog, treballar un model de negoci sostenible, desenvolupar plans estratègics mesurables de networking per trobar i impulsar el mecenatge cultural (Fundació Bill & Melinda Gates, per exemple) i, per descomptat, desenvolupar el màxim les 8 competències digitals bàsiques (vegeu-les al site de Roca Salvatella).