ENTREVISTA A CORAL REGÍ
Directora d’escola

Bon dia, Coral. Abans de començar a fer-te preguntes, et demanaria que ens expliquessis qui ets…
Sóc Coral Regí, Directora de l’escola Virolai de Barcelona. Sóc una persona molt interessada per temes de transformació educativa i amb curiositat i moltes ganes d’estar veient des de la primera línia tot aquest procés de transformació.

Havíem quedat per entrevistar-te el 12 de març. Ja dos dies abans vam veure que no era molt adequat. Parlaves ara de transformació. Aquí hi ha una transformació que no ens esperàvem. Ara hi ha el dubte de quan comencem, si la canalla serà capaç de mantenir unes mesures de seguretat, si podrem encabir 15 o 12 alumnes per aula… Com veus tot aquest panorama?
Moltes vegades havia parlat del canvi de paradigma social i que estàvem en un planeta convuls. No em podia ni imaginar la situació que estem vivint. No era una cosa que estigués entre els supòsits de futur de cap dels gurus que hem tingut. Bé, hi ha un TED de Bill Gates que en parla. Però, en general, no podíem preveure-ho. La nostra escola, com el món educatiu en general, ens hem hagut de posar les piles ràpidament. Crec que s’ha demostrat que realment l’escola –individualment i com a institució– ha reaccionat bé. Els mestres, els educadors han reaccionat de manera excel·lent. Segur que ens hem equivocat en moltes coses, sobretot als inicis. Però crec que s’ha demostrat la potència transformadora de l’escola.

.

“Personalització vol dir treballar tots els àmbits, des de l’autoconeixement, des del treball educatiu i d’aprenentatge, fins al punt clau de la personalització que és personalitzar també l’avaluació, de manera coherent i amb una proposta singular adaptada a cada alumne”

Penso que és bastant interessant que cada centre avaluï aquestes equivocacions que hem tingut al principi, perquè en el fons el que han fet és posar al descobert les nostres mancances. Com ho veus?
Bé. Però també potser la nostra capacitat de tenir molt clar què és essencial en l’educació. En una situació com aquesta, el que s’ha de garantir és que es prioritzarà allò que és essencial, en una tasca que evidentment no és com l’escola presencial. Nosaltres pensem que l’essencial és l’acompanyament als alumnes i a les famílies. Crec que ho compartim amb moltes altres escoles. Perquè ens trobem en un context en què la família ha pres un protagonisme educatiu de primer rang. Com sempre l’ha tingut, però en aquest cas, a 24 hores diàries. L’acompanyament de l’escola, com a professionals de l’educació, als alumnes i a les famílies és un àmbit prioritari. Després, la continuïtat d’aprenentatges competencials, que impliquen l’alumne i eduquen la seva autonomia. Moltes vegades hem parlat de la capacitat d’aprendre a aprendre, de l’autonomia dels alumnes, de l’autoregulació… Aquesta situació ens ha ofert un supòsit genial, perfecte, amb una potència que ni podíem imaginar per educar precisament l’autonomia i l’autoregulació dels alumnes. I cal dir que majoritàriament han respost molt bé, amb adequació, és clar, a les singularitats de cada edat.

Entrem en el tema que més m’interessava parlar. Ens vam conèixer en la presentació d’un estudi que vau fer sobre la personalització en educació. Ara tothom parla de personalització. Quan visito escoles i els pregunto: “Què us distingeix de les altres escoles?”, moltes diuen que és el tracte personalitzat. Potser hauria de ser un lloc comú en l’educació, perquè és imprescindible. Per tant, si tothom parla de personalització, tothom personalitza realment? Ens podries dir què és personalitzar i quina seria la prova del cotó que una escola està personalitzant?
Personalització vol dir treballar tots els àmbits, des de l’autoconeixement, des del treball educatiu i d’aprenentatge, fins al punt clau de la personalització que és personalitzar també l’avaluació, de manera coherent i amb una proposta singular adaptada a cada alumne. Personalitzar vol dir que, quan s’està davant d’un grup classe – la situació actual ha ajudat a personalitzar– no es veu els nens i nenes de tercer de primària, d’ESO o el que sigui. Es veuen trenta persones absolutament individuals, amb les seves característiques i amb els seus àmbits singulars. Per tant, ens adrecem a cadascuna de les persones. Això implica evidentment una manera de treballar del professor diferent, potser amb més feina. Però també és veritat que és molt gran el retorn educatiu i –crec que això els educadors ho valorem moltíssim– l’eficàcia educativa. Treballar plantejant-nos el grup de 3r de Primària és un genèric que no existeix. Quan es parla amb cadascun dels nois i noies de l’aula això té un retorn molt gran i ajuda moltíssim. Totes les propostes que es facin de personalització, d’atenció a la diversitat, de transformació educativa han de ser sostenibles, és a dir, l’escola (potser això també ens ha passat en aquests dies) no pot funcionar amb el professorat accelerat. Potser sí, en determinats moments. A la llarga calen models que impliquin una forma de treballar, evidentment intensa, amb vocació, amb compromís, però sostenible. Dins d’una proposta sostenible es poden trobar formes i recursos de treballar de manera personalitzada i de manera eficaç. Al final, una educació bona és una educació que dona resposta a tots i cadascun dels nostres infants. Això és molt important.

Clar. Però el professorat –jo he estat professor d’adolescents molts anys– de vegades té la sensació que se li demana ser una mena de superman. A l’aula has d’estar pendent de cada alumne. Es necessita també que això vagi dins d’un sistema diferent del tradicional…
Sí. Hem d’anar a estructures i formes de funcionar de codocència. A mi, per exemple, ara que el criteri prioritari és la salut, això que s’està parlant que haurem d’anar a grups del 50% no m’agrada, perquè jo crec que la personalització a l’aula es fa millor quan treballem amb estructures de codocència, és a dir, amb dos professors amb dos grups o, de vegades, tres professors amb dos grups. Això ens permet dues visions de l’alumne, una divisió de tasques… Això es pot fer sempre? No. Però comptem també estratègies de treball com la coavaluació o la incorporació dels alumnes en els processos d’autoregulació. És a dir, estratègies que poden facilitar que sigui sostenible el treball del mestre, del professor.

.

“Si en alguna cosa les escoles ens hem de singularitzar, és a ser ètics, és a dir, que la nostra proposta sigui sincera, realista. No podem vendre fum. El que hem de fer és establir una singularitat”

Creus que és possible tot el que s’està dient de com reiniciar l’escola? Tant de bo hi hagi la vacuna, perquè veig molt difícil aquestes solucions…
Però les escoles fallem en una cosa. Ahir a Twitter algú –em sap greu no recordar-ne el nom– deia: “Quan una cosa no se sap, el més honrat és dir que no ho sabem”. De vegades, l’Administració, en aquest cas el Departament d’Educació, hauria de dir: “No ho sabem, perquè no sabem com evolucionarà l’epidèmia. No sabem en quin moment estarem en fase 2 a la ciutat de Barcelona o en altres llocs, o si realment en fase 2 es podrà fer la reobertura.” Perquè dir a les famílies, que necessiten com l’aigua de maig que les escoles obrin, que ho podran fer al juny és enganyar-los. No podran obrir amb el model que tenim d’obertura d’escola. Els nens podran anar a l’escola algun dia a recollir les coses, a fer una entrevista amb el seu tutor, potser a fer alguna gestió administrativa… Però això no és anar a l’escola. Parlem clar.  Estem treballant amb un model per al curs que ve? Sí. Tenim tres possibilitats: Primer, que aparegui potser no una vacuna, però sí un tractament eficaç i puguem arribar a una normalitat com la que coneixíem o semblant. Potser és molt aviat al setembre. En segon lloc, una divisió: la pandèmia existeix però podem actuar amb models de previsió, 50%, organització d’espais, etc. Això exigeix molts recursos, que poden ser molt imaginatius, però tenen un límit. Ahir vaig veure un reportatge sobre Dinamarca, on dividien els nens utilitzant un camp de futbol… Podem utilitzar espais de centres cívics, biblioteques, però un camp de futbol està fora de lloc! La tercera –i atenció que ens pot passar– és que haguem de tornar a confinar-nos. El pla C l’hem de tenir previst. Hem de ser clars i sincers amb tothom. Ningú ho sap. De vegades sembla que els mateixos epidemiòlegs es contradiuen. Estem en un món d’incerteses que ningú no coneix bé. Ningú no sap coses tan òbvies com si el virus serà afectat o no per la calor, si mutarà. No ho sabem. Diguem-ho amb claredat, perquè la gent no es faci il·lusions de coses que no poden ser certes. No retrec al Departament d’Educació que no planifiqui, sinó que no digui que podem treballar amb diferents supòsits, perquè no es preveuen situacions clares.

Jo em dedico al branding d’escoles. Algunes vegades, que els parli que l’escola és una marca, sobretot amb professorat els resulta molt xocant. Als directius no tant. Com ho veus?
Jo hi estic d’acord. A més a més ha estat la nostra posició com a escola: hem col·laborat al màxim perquè totes les escoles siguin el millor possible i hem intercanviat experiències, obrint les portes de l’escola. Hem de garantir que la transformació educativa s’estengui a moltes escoles. Les famílies volen una educació de qualitat. Ens diuen: “Vull venir al Virolai, perquè sé que m’ofereix això i això altre”. L’existència de la marca és un fet normal. Forma part del joc de qualitat real i de qualitat percebuda, de les expectatives de les famílies, que hem de tenir present. Si la gent es pensa quin tipus de marca de cafè pren o a quin restaurant va a dinar, evidentment amb un tema de molta més transcendència com és l’escola per al seu fill, té el dret a decidir l’escola que creu que serà més adient per educar els seus fills d’acord amb el seu model pedagògic, amb el seu model educatiu com a família. La nostra obligació com a societat i, per tant, de l’Administració educativa és que totes les escoles siguin el millor que es pugui, però cadascuna amb el seu segell, amb la marca com dius tu.

També ens veiem obligats a fer màrqueting, sobretot arran del descens de la natalitat. Hi veig de tot. És clar que s’ha de vendre el que es té, però de vegades passa que quan competim amb les altres escoles, ens podem oblidar dels trets d’identitat i acabem oferint, si aquest fa anglès així jo el faig també… Poso l’exemple de la robòtica. Tinc la sensació que en alguns casos no prové d’una convicció del professorat que és un bon instrument per a l’educació dels alumnes, sinó perquè ara ven. És el perill que tenim amb el màrqueting…
El perill de ser poc ètics. Si en alguna cosa les escoles ens hem de singularitzar, és a ser ètics, és a dir, que la nostra proposta sigui sincera, realista. No podem vendre fum. El que hem de fer és establir una singularitat. Per a nosaltres un dels elements que ens ha ajudat molt a posicionar-nos com a escola referent és determinar què és el nostre tret diferencial, és a dir, quines són les coses pròpies del projecte, que són més inherents a la nostra forma de fer, que són més valorades pels alumnes i per les famílies i quins són els àmbits on tenim marge de millora. Això és el que ha d’incorporar-se a la marca. Perquè és la nostra proposta com a escola. En això hem de ser honrats. Nosaltres, per exemple, tenim un batxillerat molt competencial. La nostra prioritat en el Batxillerat no és que els nostres alumnes treguin molt bones notes a la Selectivitat, sinó que siguin nois i noies amb una sèrie de competències de comunicació, d’autonomia, de treball compromès, de valors. Això implica molta càrrega de treball per projectes, educació de valors, activitats externes, reptes socials… La qual cosa no impedeix que hi hagi bones notes a la Selectivitat, però no és el nostre objectiu. I les famílies ho han de saber. Perquè si la família vol un Batxillerat d’acadèmia, que garanteixi que els alumnes treguin resultats, ha d’anar a un altre tipus d’escola. Amb això hem de ser honrats uns i altres.

.

“La feina del directiu consisteix a plantejar la proposta amb ulleres progressives: garantint a la vegada que el dia a dia de l’escola funciona al 100%, és excel·lent”

En aquest sentit hi entra també un aspecte: la innovació educativa. Potser ara ja ha passat aquesta fal·lera de dir que tot havia de ser innovació i que qualsevol cosa pel fet de ser innovadora era bona, barrejant fins i tot coses contradictòries. De vegades el professorat veterà amb molts anys d’educar de debò veia que el que estava fent no havia valgut per a res… És obvi que hem d’innovar, és obvi que hem de millorar, però primer és la qualitat educativa, no la innovació.
És obvi que hem de millorar. Si innovem és per millorar. La nostra aposta no és per una escola innovadora, sinó per una escola de qualitat. El procés és de transformació. Una cosa no és bona per ser nova. El que sí que és clar és que si es vol transformar, si es vol millorar, cal estar molt alerta d’aspectes de l’entorn. Nosaltres en diem tenir una actitud de prospectiva, que no vol dir incorporar coses sense reflexionar, sense passar el tamís del projecte educatiu propi, de l’eficàcia… Ens ha ajudat molt en la transformació haver treballat abans temes de qualitat, amb FQM. Perquè tenim molt clar que quan fem una cosa la valorem, n’avaluem l’eficàcia i després decidim si l’incorporem o no. Alguns en els seus fullets diuen coses que no s’han pensat: “Treballem per projectes”, si ho fas dues hores a la setmana, no ho posis, perquè això és enganyar la gent. Quan una escola diu que té una proposta procedimental de competències és que ha fet un canvi radical. Siguem honrats i plantegem el que realment volem fer. Si tenim un sistema d’avaluació personalitzat, on es valora el progrés de l’alumne, on no tindran importància les qualificacions, digues-ho, perquè la família ha de saber el que estàs fent i quines peculiaritats té. Hi ha famílies que potser volen una altra cosa. Abans em plantejaves el tema de la robòtica. La robòtica té sentit si es proposa incorporar-la com un llenguatge, perquè implica tot un nivell d’abstracció i, per tant, té una potència educativa important. Però s’ha d’incorporar de manera absolutament inherent amb un treball competencial de manera global. La robòtica com un bolet no serveix de res. Seria una anècdota, com si féssim xinès. En qualsevol màrqueting, però específicament en el de l’escola, hi ha una qüestió prioritària: l’ètica. Després, el que ha d’assegurar una escola és el millor per a tots i cadascun dels seus alumnes. Aquest és el criteri: és bo si permet educar més i millor.

A mi m’agrada dir que hem d’estar a la primera línia de la qualitat, a la segona de la innovació. En això, i més en la personalització, veig que les marques comercials diuen coses que en les quals l’educació anem pel davant. Perquè no és només l’exemple que havia posat d’Apple: totes les marques que ara volen personalitzar, entenen que per atendre individualment cada client, per personalitzar-lo, hi ha d’haver una persona que personalitzi. Per personalitzar necessitem persones: en el nostre cas, el professorat. La qualitat del professorat i la seva visió del que és l’escola és determinant absolutament perquè això sigui així.
Jo entenc que en alguns casos, com en el moment actual de confinament, la necessitat de la transformació del professorat va un punt accelerada. És veritat. Han de posar-se les piles per donar respostes d’educació telemàtica. Tot i que tampoc exigeix recursos tan complexos ni difícils. S’està fent realitat un lema que nosaltres plantegem per als alumnes: s’aprèn fent. S’aprèn quan una cosa es necessita, quan l’aprenentatge és significatiu, rellevant. I els professors estan aprenent tecnologia perquè és necessària. És evident que el canvi ha de ser dels professors, però els canvis educatius costen justament perquè només funcionen quan són cadascun dels professors i l’equip –el claustre– els qui assumeix la transformació. Tinc fama de ser poc legalista. Les lleis educatives m’afecten poc, perquè al final sempre el professor a l’aula fa el que vol i l’escola també fa al final el que vol. Això té un aspecte positiu amb normes poc coherents, però té un efecte esgarrifós, perquè al despatx de l’escola o al de Via Augusta es poden establir unes propostes educatives i els professors a les aules poden estar fent coses totalment diferents. L’única manera que hi hagi coherència a l’escola és que el projecte estigui completament treballat i compartit pel claustre. L’escola com a institució es transforma quan els professors individualment es transformen. Això exigeix temps, perquè hi ha gent capaç de fer una transformació amb rapidesa, potser més superficialment, gent que es llancen a la piscina sense aigua i altres que estan al caire de la piscina, però tenen por. Per ajudar en aquest procés de transformació del professorat és clau el lideratge dels equips directius. No per fer-ho tot, sinó per acompanyar els professors.

L’estil directiu condicionarà tot molt, oi? El professorat necessita participar. Encara que un directiu sàpiga moltíssim més, que li diguin com ho ha de fer tot fil per randa, no l’ajuda a créixer. Per tant, no hi ha ni personalització del professorat i ell no podrà personalitzar. Farà exactament el mateix amb els seus alumnes, no?
Ho veig claríssim. A l’escola pública hem passat d’un model assembleari, que no és el model de lideratge que necessita una escola, a un model com de multinacional, que tampoc no ho és. Hem d’aprendre del lideratge d’algunes institucions que no són escoles però que tenen formes de lideratge participatiu i compartit molt interessants. Necessitem aprendre-ho perquè nosaltres no estem davant d’un tipus de persona, de treballadors, que han d’estrènyer un caragol, sempre igual. Bé, avui això no passa gairebé a cap professió. La creativitat i la capacitat que el que treballa faci la feina d’una manera personalitzada i que la faci seva, es dona a totes les professions. En la professió de mestre, però això multiplicat per vint, per trenta, per cent. És el professor qui ho ha d’assumir i la feina del directiu consisteix a plantejar la proposta –m’agrada dir-ho així– amb ulleres progressives: garantint que el dia a dia de l’escola funciona al 100%, és excel·lent. Moltes vegades, mirant al futur, deixem el dia a dia. I el directiu ha d’assegurar ambdues coses. D’altra banda, per al directiu és molt important aquesta capacitat de prospectiva, d’estar molt pendent del que passa fora de l’entorn de l’escola. La seva tasca és, a partir d’aquest ideal, concretar-ho en un pla estratègic que assumeixi tot l’equip, perquè el fa seu, no perquè si li imposi, sinó perquè l’incorpora des de dins. Això requereix formació, acompanyament, treballar per evidències, que la gent s’adoni que bo que és. I necessita avaluació dels professionals, per assegurar que els professors van incorporant-ho i avancen. Cal molt treball en equip, molt, amb reunions eficaces. Jo tinc un desig que no em deixen fer: menys hores de classe per a tots i més hores de permanència en el centre, perquè necessitem molt temps de treball conjunt. Hi ha escoles que m’han demanat consell de com treballar. Algunes, durant el primer període de confinament, han abandonat les reunions de coordinació, plenes d’activisme, intentant algunes coses tan salvatges com reproduir l’horari de l’escola normal amb un horari telemàtic. Els nens, les famílies, els professors, tots han acabat saturats. Una de les coses que no es pot obviar és que quan estàs intentant planificar treballar de manera diferent, t’has de coordinar molt. Necessitem molta feina dels equips que es coordinin, que plantegin propostes globals, que estableixin línies conjuntes. Cal molt treball en equip i molt lideratge dels equips directius per assegurar que això funciona.

Voldria fer-te una última pregunta, ja que hem parlat dels diferents models d’escola i hem parlat també de l’escola pública. Catalunya sempre s’ha caracteritzat per ser una societat amb un gran teixit associatiu, de participació ciutadana. És una cosa que sempre s’ha destacat. Però, en canvi, hi ha una tendència amb l’escola a considerar que ha de ser pública. L’escola concertada sent com un “bah, li deixem que existeixi”. És un pensament que es dona i el trobo força contradictori amb la manera de ser catalana. Què et sembla?
Per entendre el model d’escola de l’estructura del sistema educatiu català s’ha de comptar amb la història. Per què hi ha tanta escola concertada a Catalunya? Perquè és un poble amb molta iniciativa social. En un moment donat calia una estructura social que recuperés la llengua. Es necessitava un tipus d’escola on es pogués fer classe en català, que recuperés el model pedagògic dels anys trenta i un tema que en aquells moments no es podia donar com és també la coeducació. Després poden haver-hi altres models, però és claríssim que en aquells moments surten moltes escoles així. Les persones que les creen ho fan amb una sabata i una espardenya, amb una vocació extraordinària com a professionals i treballant fins a aconseguir moltes de les escoles que en aquests moments són referents al nostre país. Això és un fet, de la mateixa manera que ho és que –a banda de les consideracions ideològiques que cadascú pugui tenir– l’escola religiosa sorgeix perquè donava resposta a les necessitats socials d’alguns determinats entorns i això dona moltes de les escoles religioses que hi ha en barris molt desafavorits. Hi haurà de tot, és veritat. Però el model d’escola concertada està donant resposta. Si se li demana més compromís social, treball per a l’equitat, evitar la segregació escolar –que se li pot demanar més– també se li ha de donar més i sobretot donar-li un tracte fora de sospites. Per exemple, llegia l’altre dia un tuit, que no vaig contestar per prudència: “Apugem les notes, que la concertada les regalarà als seus alumnes”. Si tens alguna dada, denuncia-ho; si no, no tens dret a sospitar de res. No estic d’acord amb afirmacions d’aquest tipus, com mai a la vida permetria que ningú des de l’escola concertada digués que els de l’escola pública no treballen. Ni una cosa ni l’altra són bones. Cal coneixement i compartir. He compartit molt amb el Consell Escolar de Catalunya, de Barcelona. He estat en molts òrgans de participació. He compartit amb Escola Nova XXI, entre escoles públiques i escoles concertades. T’adones de tot el comú que tenim. Veus què compartim i què ens diferencia. Valores en les diferències aspectes positius i aspectes negatius. És la situació del nostre país. Per tant, s’ha de partir d’aquesta premissa. Ho hem de valorar com una riquesa, com un element que és singular del nostre país i que també l’Administració ha de valorar.

Moltes gràcies, Coral. Ha estat una entrevista, a més a més d’enriquidora, estimiulant i il·lusionant pel que ens ve ara, que Déu-n’hi-do i ho necessitem.

.