LEOPOLDO ABADIA
Nascut a Saragossa el 7 de setembre de 1933, és Doctor Enginyer Industrial i ITP Harvard Business School. Va ser membre de l’equip fundador de l’IESE, actualment una de les grans escoles de negocis a nivell mundial, on va impartir l’assignatura de Política d’Empresa durant més de 30 anys. És Patró d’Honor de la Fundació Alia2 de lluita contra l’assetjament infantil a Internet i President d’Honor del Congrés “El que de veritat importa. Joves amb valors “de Barcelona. Va ser nomenat Enginyer de l’Any pel Col·legi d’Enginyers de Madrid en 2010. El seu document “La Crisi Ninja” està considerat com la millor explicació en espanyol sobre la crisi econòmica mundial. És un text senzill, amb una encertada anàlisi que serveix de “traducció” de l’economia al llenguatge comú. El seu bloc www.leopoldoabadia.com compta actualment amb més de 5.000.000 de visites procedents de tot el món i ha convertit el seu autor en una persona de referència a l’hora d’analitzar els fets econòmics sorgits arran de la crisi.
Ha estat col·laborador habitual de programes de televisió (Buenafuente, Espejo Público, La Tarde a 24h), ràdio (Las mañana de la Cope, Anem de tarda a RNE) i premsa escrita i digital (El Confidencial, The Objective). La seva columna dels divendres a El Confidencial és seguida per prop de 95.000 persones. Ha protagonitzat les campanyes publicitàries de Repsol, Movistar, Skoda, Universitat de Navarra, MGS Assegurances i Martínez Echevarría Advocats. Des de 2008 realitza conferències sobre anàlisi d’actualitat econòmica, empresarial i familiar pertot Espanya, i es calcula que ja l’han escoltat en persona prop de 2 milions de persones.
un llibre
36 cosas que hay que hacer para que una familia funcione bien
Leopoldo Abadia és pare de dotze fills i avi de quaranta néts. No és poc bagatge per poder glossar el tema. Ens parla dels problemes que preocupen a totes les famílies: l’educació dels fills, la gestió de l’economia domèstica, les relacions familiars… són alguns dels temes que Abadia aborda amb el seu peculiar to divulgatiu, sensatesa i sentit de l’humor.
A tall de xerrada amistosa, l’autor exposa un conjunt de principis i normes que poden servir als pares com a guia per aconseguir un estil de vida familiar capaç d’unir tots els seus membres sobre una base d’afecte i respecte a la llibertat.
Amb més de 150.000 exemplars venuts, ofereix consells senzills, sorgits de les experiències viscudes pel matrimoni Abadia en l’educació dels seus 12 fills en molt diverses circumstàncies, que van exigir d’ells fortes dosis de paciència, serenitat i comprensió, sense renunciar a la fermesa necessària en els moments de crisi. Es destaca la importància de considerar cada un dels fills com un ésser diferent i irrepetible, al qual cal dedicar atenció específica, d’acord amb la seva personalitat individual. Per aconseguir la seva confiança, els pares han d’estar disposats a escoltar-ne les protestes sense escandalitzar-se quan adoptin postures que s’oposin als seus propis criteris i punts de vista.

ENTREVISTA A LEOPOLDO ABADIA
Divulgador d’Economia

En el món de les escoles ens trobem un fet: falten nens. Tant és així que hi ha escoles que tanquen. La majoria ho passen malament i perden alumnes. Llavors sorgeix la necessitat de vendre, de fer màrqueting. Com veu que l’escola faci màrqueting?
Ho veig molt bé. És que el màrqueting, les escoles, l’han fet sempre. Quan jo anava a l’escola, anava als Jesuïtes, a Saragossa. Per què? Tenia fama que era un bon col·legi, hi havia un boca a boca, un prestigi. Potser és que tenien una marca. Quan es deia col·legi dels Jesuïtes, és que per definició era bo. Eren altres temps, però al final, els meus pares triaven aquest, i no un altre que estava més a prop de casa perquè aquest era bo.

¿I això era màrqueting com l’entenem ara?
El màrqueting era d’una altra manera: a força de molta qualitat dels professors, de molta exigència als alumnes, de moltes hores de treball aprofitades… Quan sento que demà van d’excursió aquí i després van allà, penso que estan perdent el temps. Recordo que tenien fama que hi trobaves moltes hores. Teníem classe, després et ficaves a la sala d’estudi i sortíem a dos quarts de la nit. I els dissabtes també… Els meus fills, quan els explico això, diuen: “Estàveu bojos”. Els diumenges també hi anàvem! Em sembla que es feia màrqueting d’una altra manera. Es centrava més en els alumnes i els pares i menys, a vendre el col·legi, com veig en tots aquests anuncis a la premsa, d’inscripcions obertes, places limitades…

Fa quinze dies vaig entrevistar Toni Segarra, publicista, fa dos anys a Luis Bassat, i els dos em van dir que, si tinguessin un col·legi, no posarien anuncis…
Ara, en canvi, els estan posant.

És que potser no és el millor recurs?
Si ho diu el Toni i ho diu el Lluís, ja em fa pensar… Són gent que encerta. Jo, si tingués una escola, faria màrqueting? Em plantejaria fer màrqueting al final. Primer, que sigui un bon col·legi perquè hi ha serietat. I en segon lloc, perquè es formin persones. Això és una mania que tinc: a les escoles cal formar persones. Els meus fills, d’adolescents, suspenien contínuament. Si arribava un amb un munt de suspensos, calia dir-li alguna cosa, és clar. La meva dona i jo el renyàvem. I quan l’enviàvem a l’habitació, la meva dona em deia: “Però que maco que és, oi?” En l’últim llibre m’ha donat per dir que un noi ha de ser un bon noi [“majo”, en castellà]. Quan vam contractar a algú en una empresa, es mira el currículum, l’expedient, però no es mira si és ‘majo’, és a dir, noble, net, que mira als ulls, que és treballador… Si aconsegueixo que el meu col·legi sigui una fàbrica de noies i nois macos! Això exigirà ocupar-se d’aquest que no és molt llest, però és el més noble de tots, que no és s’enfila i que ajuda als altres. Aquest pot tenir un futur brillantíssim.

Educar el caràcter és més important que els coneixements?
Els meus fills no se’n recorden de res del que els van explicar a l’escola. Jo, tampoc. Però si em van ajudar a formar-los, està amortitzat tot. Un col·legi ha de formar persones. Donar formació integral. “En aquest col·legi, els nens saben molt d’un tema? Quan ho hagin de posar en marxa, allò ha passat de moda o s’ha oblidat…

¿La formació intel·lectual ha canviat molt?
Exagerant diríem que avui no calen ni les quatre regles –sumar, restar, multiplicar i dividir–, que per a això ja tenim la calculadora. Geografia? Per què? Tinc dos néts a casa ara. Sopant amb ells, pregunto: “On és Liechtenstain?” N’hi ha prou de ​​mirar-ho en un segon al mòbil. Les coses han canviat, però cal aconseguir que la gent sàpiga, que tingui el que abans en dèiem cultura general. No pot basar-se tot el coneixement en què aquesta maquineta funcioni (assenyala el mòbil amb el qual estic gravant).

Necessitem la memòria?
Cal fer alguna cosa perquè la gent discorri. Crec que és important que sàpiguen coses de memòria. Jo em acord de temes de memòria. No sé si serveixen per a alguna cosa. Però crec que era bo que aprenguéssim a fer servir la memòria, perquè, d’una altra manera, és una potència que eliminem.

Fer les coses bé i pensar que així n’hi ha prou ja és història. I ara només compta semblar-ho?
És el de sempre. Si vens jerseis, han de ser bons. Si ajudes a formar nens, el que donis també ha de ser bo. Faig èmfasi en la paraula “ajudes”, perquè l’educació és única i exclusivament responsabilitat dels pares. En un llibre vaig posar això. Després vaig afegir: “Rellegeixo el paràgraf anterior i trec ‘única i exclusivament’.” Després vaig posar: “Ho torno a rellegir i ho torno a posar”. Els que formen són els pares i l’escola hi col·labora. Per això, els pares s’han d’interessar per un centre que tingui el mateix ideari que el seu, perquè, si no, el fill el tornen boig. Tinc una filla professora. Em deia que el problema ara són els pares. A una nena, la renyes a les onze i a les dotze tens els pares a l’escola: “Per què ha renyat vostè la meva filla?”. “L’he renyat perquè sí i li anirà molt bé que la renyi, perquè a la vida li renyarà molta gent”. Parteixo de la base que el col·legi és col·laborador, i que té el mateix ideari que els pares, o caldria advertir els pares perquè, si no ho accepten tindran un disgust l’escola i ells.

¿Els pares són els responsables de l’eduació, i l’escola és subsidiària? Però hauran d’estar d’acord en la manera d’educar…
Sí i això exigeix, en primer lloc, que els pares diguin: aquest ideari és també el meu. En segon lloc que respectin i acceptin el col·legi com a col·laborador, ja en algun moment tindran alguna equivocació. Si és important, hauran de dir-la i, si no ho és, haurien de callar-la. I tercer, que respectin l’escola, que, per exemple, en el whatsapp que s’haurà format amb tots els pares i ñes mares de la classe, no es dedicaran a comentar que tal professor és inútil… Se sega l’herba als professors a base de desprestigiar-los.

En defitiva faria un màrqueting intern, muntant una escola potentíssima, on els nois sabessin el que han de saber, que utilitzessin abundantment la memòria, la intel·ligència i la voluntat. La voluntat, per exemple, es veu quan un treball ha d’estar al dia següent al matí. Cal quedar-se a treballar a la nit? Doncs es fa. I, per descomptat, no admetre mai la frase: “Estic esgotat”. De què? Quan treballava amb nois joves, repassant el dia, sempre n’hi havia algun que deia: “Estic esgotat: he tingut una reunió a les nou, a les deu he fet un informe…” “Llavors simplement has treballat”. El que vaig fer va ser prohibir que s’esgotessin. “El que s’esgoti se’n va al carrer”. Els va millorar la salut a tots!

“És el de sempre. Si vens jerseis, han de ser bons. Si ajudes a formar nens, el que donis també ha de ser bo”

Un col·legi potentíssim…  Això exigeix ​​uns professors de qualitat.
Exacte. No em serveix el professor col·lega. Et sona el jutge Calatayud?

Sí, és clar, el de menors.
És el sentit comú en persona. Preguntant si el pare ha de ser amic del fill, respon que no. Si el pare converteix el fill en col·lega, el fa orfe. Per descomptat que el pare ha de ser amic del fill, però sense ser col·lega, sense deixar de ser pare. Veig fotos de quan jo era promès de la meva dona, a Saragossa, on aquesta època fa una calor terrible, i jo anava amb jaqueta i corbata. Quants professors tenen una corbata a casa? Ja sé que les coses han canviat moltíssim, però és només un exemple. Els professors han de ser extremadament educats. Han de ser un model amb els seus fets, que els alumnes puguin dir: “Jo de gran vull ser així”. Per exemple, penso en un professor dels meus fills quese s’acaba de jubilar. És un model, una persona d’una peça. N’hi ha d’haver cent com ell. Per tant, bons professors, que entenguin que cal formar persones, amb una exigència seriosa.

¿S’han perdut les formes?
Són potser ximpleries, però en les pel·lícules americanes, quan entra el president en la roda de premsa, es posen de peus tots els periodistes. Aquí entra una autoritat i la gent segueix parlant. No! Que és el president… o la mare superiora, tant em fa. Però posar-se dret, sí. A mi em va passar que vaig fer una conferència a Madrid, en un col·legi major dels Dominics. Hi havia uns quaranta nois i es van posar drets en entrar. Em vaig quedar sorprès. Em van dir: “És clar”. S’ensenya, dins de la seva formació integral. El que ha passat a França, del noi que li ha dit a Macron “Què hi ha Manu?” I aquest li ha respost “Al president de la República se li diu senyor”. A mi em semblen bé els col·legues, però al President de la República se li diu president o Senyor. Bé, m’estic anant pels núvols.

No. Però el que sembla que funcionarà quan un col·legi està perdent alumnes és innovar, a través de les noves tecnologies, de noves metodologies, de la implantació de les intel·ligències múltiples… Els pares, que no ho entenen molt bé, pensen que potser és això el que cal fer.
I segurament cal fer-ho. Que els nois tinguin un iPad? Jo crec que sí. A mi m’ha costat 60 anys, però està clar que un xaval ha de usar l’ordinador com jo ja no el usaré mai. Els que han nascut en un món digital, és clar. Dins de la formació, perquè el col·legi sigui potentíssim, hem de donar la formació que ara cal. Sí, que formi part del projecte de l’escola. I se’n pot fer una certa publicitat, però penso que hauria de fer-se més publicitat de “¡quins tios traiem del col·legi!”

També em deia Toni Segarra: “Jo el meu anunci del col·legi el vull ficar en els grups de WhatsApp”.
Sí, és clar. Absolutament d’acord. Quan parlava de publicitat em referia a això. Ara tinc “noséquantsmil” followers. He de comptar amb ells per poder dir el que vull dir. Teníem una botiga a Saragossa en què fèiem publicitat regalant cromos. Era el més avançat llavors. Avui cal fer molta publicitat d’una altra manera. Però m’agradaria que fos una publicitat molt ben pensada.

¿Més centrada en el que és educar que en els mitjans?
Sí, que quedi clar que aquí es formen homes o dones de categoria.

Per la seva experiència personal i veient ara en els fills, que per primera vegada porten als seus al col·legi, què hauria de tenir més en compte una escola respecte al que estan buscant els pares?
Una cosa que agraeixen molt és que el tutor o la tutora conegui el fill a la perfecció. No admeten, en canvi, això que de vegades pot passar, que arribin a la conclusió que s’ha equivocat de nen. La meva filla de Saragossa veu a tots els pares almenys una vegada per trimestre, però cridant-los, eh. Si acaba coneixent bé els pares i veu l’ambient i demostra que coneix bé les filles, passa que vas amb ella per Saragossa i no avances deu metres. La paren alumnes, antigues alumnes, mares, àvies, promesos i exnòvios… S’ha fet amiga de tots ells. Quan tenen un problema, van a Saragossa a parlar amb ella. Això és un màrqueting increïble. Que algú pugui dir: “La meva filla ha anat a parlar amb la tutora que va tenir fa quinze anys”. Col·legi potentíssim i màrqueting abundant, d’una altra manera. L’anunci o el cartell potser caldrà posar-ho, però la clau no és allí.

On és la clau?
Cada col·legi ha de transmetre la seva identitat. Em semblen bé tots. Si un col·legi és confessional, ho ha de dir i exposar –sense obligar la pràctica– els valors religiosos. Això forma part de la formació integral. Em fan pena els que no els donen res de cultura religiosa. Em sembla una concepció equivocada. Aquest noi ni tan sols podrà anar a un museu. Quan passi davant d’una anuciació o la degollació dels innocents, no entendrà res.

“S’ha de veure què está fent el professorat a favor o en contra de formar l’alumnat com a persones íntegres”

Recordo un nen que, anant per primera vegada a una missa a Montserrat, quan el sacerdot va fer el senyal de la Creu, va exclamar: “Ha fet el de Messi!”.
Hi ha gent que té complex d’inferioritat. El seu col·legi és catòlic? Per tant, es donarà formació catòlica. És lògic i no hi ha res més a dir. Si el meu col·legi era dels Jesuïtes, això vol dir que es vivia el que deia Sant Ignasi de Loiola. L’altre dia van atorgar el premi Leopoldo Abadia –fixa’t tu–. Una cosa que vaig dir és que els agraïa que m’haguessin fet anar a missa cada dia. Altres pensaran diferent. A mi em va fer bé.

Tornant al fil. Cal tenir uns quants bons professors. Però amb això no n’hi ha prou. Perquè cal aconseguir que siguin un equip. Perquè els que parlaran amb els pares són ells.
Sí. És clar. Fa anys, Joan Ginebra, que era el director de l’IESE, em va dir: “No saps què difícil que és dirigir 50 persones que es creuen que són especialistes en l’art de dirigir”. Dirigir un col·legi amb 50 professors, també. A 50 metges, el mateix. Perquè tots són molt llestos. De vegades, el director haurà de fer una bronca a un professor, o l’animarà… El director ha de fer la “tutoria” amb cada professor.

Ha comparat el professor al metge. S’assemblen?
El professorat ha d’entendre que si convé, no hi ha hores. Comprenc que ara es porta una altra cosa, però, si se surt del col·legi a les cinc i a uns pares els va bé anar-hi a dos quarts de vuit, caldrà ser-hi a les dos quarts de vuit. I, si un noi té un problema a un quart de nou, cal estar a un quart de nou. Ara això no es porta, es mira molt el rellotge. Però els grans mestres no miren el rellotge. Les coses han canviat, però cal adonar-se que l’ensenyament és una vocació que exigeix ​​sacrificis. També al metge li exigeix ​​coses la seva.
Cal veure que està fent el professorat a favor o en contra de formar l’alumnat com a persones íntegres. El professor hauria d’exigir que se li parli de vostè. Un noi que començava a treballar em va dir que no s’imaginava parlant de vostè al seu cap. Rebrà bufetades una rera l’altra. Jo recordo els vells professors que van tenir els meus fills, però segur que ara n’hi ha alguns tan bons com aquests. El col·legi de la Blanca té una directora increïble. És fonamental per a mi que els professors siguin amics entre ells. Encara que no surtin de copes, que hi hagi un clima agradable. Que no hi hagi mai una crítica. Si un professor fa malament les coses, es parla amb ell. A les escoles hi ha un problema generacional, en el pas dels primers professors –reputats–als següents, els joves. Aquesta transició és molt important.

Els pares ara són menys hàbils educant i més exigents? Les dues coses alhora?
Un cop la meva filla s’havia citat amb uns pares. Van aparèixer vestits com si anessin a l’òpera, elegantíssims. “Hem arribat tard a l’educació del nostre fill. Ho hem fet malament fins ara. Tu ens diràs què hem de fer. “La meva filla es va emocionar. Es van adonar, perquè tenien la categoria que cal. Cal explicar als pares que al col·legi, la direcció està per atendre problemes seriosos, no per ximpleries. Una escola va comprar un camió d’albergínies i els alumnes van estar menjant albergínies durant setmanes. Doncs no passa res. Trucar a la directora per queixar-se de les albergínies és una estupidesa. I si hi ha sis o set persones que truquen per les albergínies, no li deixen dirigir. Cal explicar bé l’escola als pares i aconseguir que ho entenguin. De vegades els costa. Ho veuen antiquat.

Es confon passar-ho bé a l’escola amb ser feliç?
Cal ser feliç a l’escola, al carrer, a l’empresa, en el fúbol… Cal ser feliç, però això va per un altre costat. La felicitat a l’escola? S’entra a les nou i a les nou es tanca la porta. Després ho agraeixen. Que el nen sigui feliç? Sí. I un dia arribarà plorant a casa; i això formarà part de la felicitat. És que la vida és així: un dia et pega una bufetada per una banda i un altre dia et feliciten per una altra i ja està. Ahir vam ficar un gol i avui ens el fiquen. Ara es poden estudiar moltes coses. Abans els llestos estudiaven enginyeria i els ximples, dret. Quan un no podia amb enginyeria, es passava a dret. Ara hi ha tres-centes coses. No cal estudiar dret per força. Ara hi ha altres carreres. Protètic dentista…

Com ha de ser un directiu escolar?
Quan es fica l’home d’empresa en el món escolar ho pot espatllar tot. Cada escola té el seu compte de resultats. S’exigeix ​​que tingui beneficis. Això és normal, però cal tenir cura que portat a l’extrem no signifiqui professors baratets i mètodes baratets. Si entén que pot ser que perdi diners durant deu anys i que després un dia en guanyi, em sembla molt bé. Sinó, estarà mirant la manera d’estalviar en la ràtio, en les instal·lacions… i tot portarà a guanyar diners, amb un màrqueting fals.