Ho vaig sentir en un llibre d’Audible: els tres primers segons de qualsevol trobada entre persones són determinants per al resultat d’aquest encontre. Tres segons són molt poc temps. 1, 2, 3, ja està! I aquests tres segons poden canviar-ho tot.

Contínuament estem emetent judicis sobre el comportament dels altres, des del primer instant que observem algú. Ho fem, vulguem o no. Creiem, per exemple, que una col·lega mestra és una persona atenta, el dia que ens hem conegut en un congrés, senzillament perquè en aquell primer moment ha estat atenta amb nosaltres, cedint-nos el lloc que tenia al costat. I no és que hàgim formulat un raonament elaborat i conscient. Hem deduït que és així i prou, gràcies a aquesta primera experiència. I a continuació succeirà una cosa més important: la nostra manera de tractar-la s’adequarà a la percepció que n’hem tingut. 

Les persones que ens demostren calidesa i competència ens atrauen immediatament. És lògic. Però també ha estat estudiat. Chris Malone i Susan T. Fiske, autors de The human brand, van demostrar que en el 80% de les vegades, emetem el nostre primer judici exclusivament sobre aquestes dues qualitats –i sempre per aquest ordre–: la calidesa i la competència.

Decidim que una persona és càlida quan percebem en la primera impressió que és amable, bondadosa, sincera, honesta, servicial, comprensiva, tolerant, justa o generosa. És a dir quan hi veiem qualitats que la fan mereixedora de la nostra confiança. Per efectuar aquest primer judici, no necessitem gaire dades: en tenim prou d’observar-ne el rostre durant una fracció de segon. 

Imagina que entres a fer classe en una aula per primera vegada i una cara amb ulls esbatanats et somriu. Amb raó o no, aquella alumna s’haurà guanyat la teva confiança. En canvi, desconfiaràs, potser sense fonament, del noi que seu al costat, perquè en el moment que has entrat ha arrufat les celles. 

Així doncs, la cara humana –el mirall de l’ànima– esdevé el nostre indicador automàtic de calidesa. Quan érem nadons i encara no enteníem el llenguatge humà, vam aprendre a interpretar l’expressió facial de la mare. Ho fèiem sense haver rebut cap instrucció que ens permetés entendre el sentit de cada gest. En aquest procés van tenir un paper rellevant les neurones mirall. Les neurones mirall ens van ajudar a detectar les emocions, el moviment i, fins i tot, les intencions de la mare i a recrear-les en el propi cervell, provocant allò que Daniel Goleman anomena  un “contagi emocional”. És, justament, gràcies a les neurones mirall que vam adquirir l’empatia, perquè compreníem el sentit de les accions dels altres.

Ens expliquen Fiske i Malone que no només la calidesa es percep ràpidament. La competència també té manifestacions corporals. Les persones que ocupen més espai dominen les que n’ocupen menys. Una postura ferma de peu dret amb aire de poder eleva la testosterona, baixa el cortisol i facilita la presa de decisions. Dit amb altres paraules: adoptar una postura i una gesticulació determinades no només són indicadors de molta o poca confiança en un mateix, sinó que contribueixen a generar o minvar aquesta confiança.

ELS TRES PRIMERS SEGONS EN L’ESCOLA

Ho he dit fins a la sacietat: la marca de l’escola és el seu professorat i el PAS. No cal que ho repeteixi més, oi?  De fet, cap marca humana no és un ens abstracte: la integren un conjunt de persones que actuen d’acord amb uns valors i una cultura que comparteixen. Són aquests capteniments els que configuren la personalitat de la marca. Per tant, cadascú de nosaltres som responsables de la imatge que projecta la nostra escola. Quan en una escola, la seva cultura corporativa porta tothom a cercar tant la calidesa com la competència l’escola aconseguirà ser atractiva a la gent, fidelitzar-los i dotar-los d’orgull de pertinença.

No voldria fer meu a ulls clucs, tot el que s’ha dit sobre hemisferis drets i esquerre del cervell. Sembla que s’ha fet un gra massa de la separació en dos hemisferis. Com també en tres cervells històrics o sobre les diferents hormones que s’hi segreguen: no hi ha aixetes independents d’oxitocina, dopamina, serotonina… i ara s’obre una o altra. Que ens perdonin els experts. Amb tots els matisos que calgui, doncs, sobre la manera de dir-ho: els estudis de psicologia ens mostren que activar emotivament l’hemisferi dret (o bé la part del cervell on es retinguin tots els mecanismes lligats a la creativitat, a la fantasia, a les emocions, als estats d’ànim, als sentiments) afegeix un valor particular a la relació amb les persones.

“Encendre l’hemisferi dret” a classe, per exemple, ens ajuda a capturar l’atenció dels alumnes distrets o avorrits i despertar-los l’interès. Ho aconseguim perquè no només ens centrem en el contingut del missatge, en la matèria de l’assignatura, sinó que també activem el to de la veu, la mirada, els gestos… En definitiva, expressem la  nostra personalitat a través de la comunicació corporal. 

L’empatia és, justament aquest saber adequar-se a les emocions dels altres. I ells ens corresponen perquè perceben aquesta autèntica atenció, sensibilitat i escolta. Així doncs, l’empatia ens ofereix contínuament oportunitats relacionals noves, quan els altres senten que som autèntics i que estan al centre de la nostra atenció. Un contacte visual càlid, una expressió facial de benvinguda, un posat d’acollida, un gest de reconeixement i respecte, sense els braços creuats, apropar-se a la persona… tot això són petits missatges que podem fer i dels quals cal que siguem conscients per adquirir sensibilitat relacional. No es tracta pas d’adoptar una tècnica impostada.  El que hem de ser sobretot és espontanis i sincers. Ho expressava un amb gran encert: l’important no és com dones la mà, sinó què penses quan dones la mà.

Demostraríem poca empatia si no sabéssim apreciar com s’articulen tots aquests detalls en el nostre cos. Perquè els altres sí que els capten perfectament. Tothom sap reconèixer un somriure sincer perquè es mouen molts més músculs que en un de fals. És que fins i tot quan parlem per telèfon copsen per l’entonació, si estem somrient de debò o no.

Si aquests moments d’arrencada són tan importants, per què no ens fixem amb atenció en els primers tres segons en els quals entrem en contacte amb qualsevol persona? Per què no generem en la cultura corporativa de la nostra escola l’hàbit de ser-hi molt curosos? Un petit instant a l’inici, i que la química després faci la seva feina! Estic convençut que ens canviarà l’estil de relació amb tothom d’una manera com no havíem pensat mai.

  • La tutora que respira profund abans d’entrar a l’aula, per deixar de banda l’enuig d’un assumpte que res té a veure amb l’alumnat de 3r A.
  • El company que ja de lluny estant somriu la professora que ha tornat a l’escola després d’una setmana de confinament.
  • El professor que aixeca el cap dels exàmens que està corregint i respon l’alumna que entra al despatx per demanar-li quina nota ha tret, amb un somrís i un “Tranquil·la, ho sabràs aviat”.
  • La directora que no mira el rellotge just quan entra al seu despatx una professora amb fama de xerrameca.
  • La mestra d’infantil que, a l’entrada de l’escola, saluda amablement uns pares que no coneix de res.
  • La recepcionista que no s’irrita perquè una mare li ha espetat directament una reclamació sense saludar.

Algú pot pensar que parlo amb ingenuïtat. Empatitzar amb tothom en tot moment és molt difícil; fer que esdevingui part de la cultura corporativa, una quimera. Però no som tots capaços de donar importància als tres primers segons? Totes aquestes persones –i tantíssim altres exemples que val la pena que us pareu a imaginar– només en un brevíssim instant estan generant el clima extraordinari que us canviarà l’escola.