El color és un identificador corporatiu important. En algunes identitats visuals , molt important: preguntem què en pensen a Coca-cola o Heineken. Per això importa gestionar-lo bé.

És cert que no tothom arribarà a copsar a simple vista els mateixos matisos de colors. Com ho és també que els colors es veuen diferent, depenent de la llum de l’entorn, dels colors del voltant, del tipus de paper; que és, doncs, impossible que dos impressos i un anunci lluminós, per exemple, tinguin colors idèntics.

No podem fiar-nos tampoc del que veiem a la nostra pantalla. Hi ha monitors molt fidels als colors reals, però són caríssims. I en qualsevol cas, sempre dependrem –com hem dit– de la llum del local i de la calibració correcta del monitor. A més a més hem de comptar que molt sovint aquell disseny després s’haurà de veure amb un altre monitor: si, posem per cas, hem dissenyat un powerpoint, els colors canviaran amb el projector; si és un web, dependrà de la configuració de cada pantalla…

IMG_9295

En realitat, les coses no són d’un color determinat. És la manera relativa com percep l’home els objectes, depenent de la llum que els il·lumina. Un objecte verd, per exemple, amb una llum vermella es veurà negre. Quina és la llum de referència, si ens canvia contínuament?

I encara més: els factors psicològics també incideixen en la percepció dels colors. N’hi prou que observem aquesta imatge tan coneguda. Els quadrats A i B els percebem netament diferents, perquè no podem obviar que és un taulell escacat: tendim a pensar que el quadrant A és més fosc que el B. En realitat tenen exactament el mateix to de gris. Sembla impossible, oi? Som capaços d’enganyar-nos tant en la percepció dels colors i hem d’estar preocupadíssims per no desviar-nos gens del color triat?

L’experiència m’ha fet ser cada cop més tolerant amb les diferències de matís entre un imprès i un altre de les identitats de les marques que dissenyo i gestiono. Ser excessivament curós exigiria molt de temps i potser molts diners. I molta frustració. L’única excepció és quan els els suports del color han d’anar junts: el logo en el sobre i en la carta, el color d’un JPEG i un GIF en el web, etc.

Tanmateix definir amb exactitud els colors corporatius ens permetrà, en canvi, reduir al mínim aquestes diferències de to. Per tant, necessitem fiar-nos de paràmetres numèrics objectius. En el manual d’identitat visual de qualsevol marca, es precisa quin és o quins són els seus colors corporatius. S’ofereixen com a mínim els valors següents:manualcolor

  • la correspondència RGB
  • el color web
  • el valor CMYK, per a la impressió de quadricromia
  • el color PANTONE, per a impressions de tintes planes

Per què n’hi ha diverses i no una sola classificació? Perquè depèn de la manera com s’obté el color.

Els colors de pantalla

En primer lloc hem de distingir els colors de pantalla dels colors impressos. Les pantalles funcionen gràcies a la combinació d’intensitats de micropunts de tres colors diferents: vermell (red), verd (green) i blau (blue). Els colors RGB es defineixen per la intensitat de cadascun d’aquests tons. Són colors additius. La suma del màxim de tots tres en la pantalla és el blanc (RGB 255, 255, 255). I el color RGB 0, 0, 0 és el negre perquè l’absència de llum és la foscor. En canvi, per exemple, el 22, 221, 170 es correspondrà a un to turquesa perquè té molt verd i blau i poc vermell.

CMYK-vs-RGB

Com veiem en el primer gràfic, l’aspectre de colors que es poden obtenir mitjançant RGB és força ampli, però inferior als reconeixibles visualment.

colorweb

El color web consisteix en una reducció dels colors RGB a un llistat més limitat, indexat mitjançant només sis dígits (dos per a cada color), davant dels quals s’escriu un coixinet. És el procediment que permet que un ordinador rebi ràpidament per internet la informació dels colors que ha d’usar. Per exemple, el #003488 seria un color sense vermell (00), amb una mica de verd (34) i força blau (88). Com a curiositat, podeu consultar aquest web-rellotge que va adoptant el color de fons segons l’hora. Les 17:33:47 es converteixen en el color #173347.

 

Els colors impressos

Estàs llegint aquest text en una pantalla. Com hem dit, la pantalla de l’ordinador (o la de a la tauleta o el mòbil) crea els colors RGB mitjançant la intensitat de llum d’aquests colors. En canvi, el dia que ho llegeixis en un llibre imprès els colors provindran de la presència de pigments en una superfície de paper, de manera substractiva. Són dos procediments de generació del color absolutament diferents.

Amb el nom tintes planes ens referim a tintes que han estat mesclades, per aconseguir el to desitjat, prèviament a la impressió. Mesclant tintes s’aconsegueixen moltíssims colors. El problema és que es tracta d’un procediment car: cada vegada que s’ha de canviar de tinta, s’han de netejar les màquines.

Pantone és una empresa americana que l’any 1963 va tenir la feliç idea de catalogar els colors de tintes. La classificació de Pantone ha esdevingut el referent universal (sense que deixi de ser privada). El seu catàleg és imprescindible en qualsevol estudi d’arts gràfiques. Darrere del número de cada color, s’escriuen unes lletres (M, C, EC, U…) per indicar si es tracta de paper mat, estucat, estucat europeu, texturat. (Pantone 788U).

cmyk1Un sistema d’impressió en color més econòmic que permet un ampli aspectro de colors és amb la barreja de quatre tintes: cian, magenta, groc i negre. CMYK prove de les inicials en anglès (negre és key, perquè el negre arrodoneix la impressió: sense aquesta tinta no hi hauria contrast). Amb petits punts d’aquestes quatre tintes disposats amb un tramatge determinat, s’obtenen els diferents colors que ens permeten imprimir fotografies de color. Si volem aconseguir un color verd, lògicament haurem de mesclar el blau i el groc. Ofereix, però, una gama més limitada de colors que els de pantalla RGB i que les tintes planes del Pantone. En canvi, hi ha molts pocs colors CMYK que no podem trobar a RGB (cian i groc pur, per exemple).

Quan convertim una imatge de mode RGB a CMYK, el monitor de l’ordinador només podrà fer una simulació, ja que un monitor sempre projectarà una llum RGB. Fins que no veurem l’imprès no podrem estar segurs del quin serà el color resultant.

Que un dissenyador gràfic no tingui en compte que amb CMYK no es poden obtenir tots els colors que veu a la pantalla pot sortir molt car. Per exemple, una entitat financera va escollir fa anys el color taronja per al seu logo i es va veure empesa a emprar una cinquena tinta en tots els seus impressos, perquè amb quatre tintes el que s’obté és un to carabassa força diferent. Amb la crisi van utilitza sempre el carabassa, web inclòs. Ara ja no existeix: són part del BBVA.

Hi ha alguns tons blaus o el granat intens que també són impossibles amb quatre tintes. És, doncs, aconsellable, que quan seleccionem els colors per a la creació d’una marca gràfica triem primer els de quadricromia (CMYK) i cerquem després quin és el color del PANTONE més semblant, per l’ús de tintes planes.COLORSW

En el nostre imaginari el color tramat del blau marí és el blau cel. Però això no és, en absolut així. El blau marí està format d’un 100% de cyan i un 100% de magenta. Si el redueixo amb un tramatge, el blau tendirà a un color lilós.

Un altre error de dissenyador novell: la tinta negra sola no aconsegueix un color negre intens. Cal reforçar-la amb la presència d’altres tintes (70% de cian i 20% de groc, per exemple). Sempre que vulguem fer un fons de full negre, haurem de crear aquest color.

pantoneEls textos molt molt petits (6pts o menys) s’han d’imprimir amb negre, cian o magenta. Si els fem amb barreja CMYK, una mínima desviació del tramatge els farà il·legibles.

Per evitar tots aquests maldecaps, ens caldrà fer-nos amb una guia de PANTONE, que inclogui també la correspondència en CMYK. Aquesta correspondència ens permet saber si el PANTONE triat té una equivalència en CMYK.

 

Miquel Rossy