La Blanca era professora de Secundària. Feia nou anys que havia arribat a una petita ciutat de l’interior de Catalunya. Havien passat els cursos i a poc a poc havia anat superant la fase de creixement professional. Cada any un graó més d’experiència. Els alumnes ja la coneixien prou bé. No li calia aixecar la veu. En tenia prou amb un gest perquè aquell alumne que estava parlant en veu baixa amb la companya callés. Sabien que no era amiga de cridar. Creava un clima serè de treball. 

Els pares de la Blanca es van anar fent grans. Tota la família va haver de desplaçar-se cap a la ciutat que l’havia vist néixer. I també, és clar, van canviar d’escola. Ella va aconseguir feina justament en el centre on havia estudiat. Tindria com a companys alguns professors i professores que li havien fet classe. Pensava que el canvi li seria ben fàcil. Se sentia com a casa en aquella sala de profes que havia estat testimoni de les seves reclamacions de notes, de consultes sobre el futur professional i d’algun plor confident amb una professora…

Va començar el curs. No la va sorprendre que des del principi els estudiants intentessin provar-la, per veure fins on podien arribar. Fan el seu paper. Sabia que per a ells, no deixava de ser una profe nova, ja havia passat per aquí. Sí que va estranyar-li, però, adonar-se que li resultava molt més difícil assolir que callessin i estiguessin atents. No li funcionaven els recursos habituals. Per exemple, se sorprenia que no fos prou mirar fixament un alumne distret, perquè aquest canvies d’actitud i es posés a treballar. Havia d’estar contínuament advertint-los perquè callessin. I, sobretot amb els de l’ESO, va haver de començar a imposar càstigs a aquells alumnes que reiteradament parlaven, s’aixecaven o qüestionaven el treball que els feia fer. És que fins i tot en les converses de tutoria, els alumnes no hi confiaven com en l’altre centre. Ho notava en la mirada i en el poc interès que posaven a tenir-hi converses personals. Justament en això que era el seu punt fort. En l’altra escola tenia una grandíssima reputació com orientadora… 

El que fins llavors funcionava havia deixat de fer-ho! La Blanca va entendre molt clarament llavors que significava tenir marca personal. Ho va viure en la pròpia carn. Havia de tornar a començar a projectar la seva reputació! Havia de tornar a ser una profe que marca, una profe amb marca. Però no es va desanimar. Ho havia aconseguit una vegada, només calia tornar a fer-ho.

I tu? Tens una marca personal que marca? Si escoltes aquest podcast, t’acompanyaré pas a pas perquè et coneguis, enfoquis les teves metes i et comuniquis tal com ets i d’acord amb els teus principis per construir maó a maó la teva marca. 

Soc Miquel Rossy.  He estat professor d’adolescents gairebé trenta anys i em dedico ara al branding d’escoles i al branding personal del professorat.

Benvinguda, benvingut a aquest nou podcast de Branding Escolar.

Profes amb marca, profes que marquen.