Escric aquest article per al professorat. Ho faig des de l’òptica del màrqueting de l’escola. Potser algú pensarà: “Això és una broma? Però què tenim a veure el professorat amb el màrqueting?” És evident: que l’escola tingui molts o pocs alumnes depèn sobretot dels professors i les professores. Quan faig xerrades a directius, als responsables de les campanyes de màrqueting o a l’equip de comunicació dels centres educatius, els dic: “Vosaltres sou la Junta del Barça o el Departament de Màrqueting o de Comunicació del Barça [poseu-hi l’equip que més us agradi]. El resultat de tot el que feu, depèn, en darrer terme, dels jugadors. Si hi ha triplet, no caldrà que us esforceu gaire perquè les coses us sortiran molt bé. En canvi, si no guanyen cap títol, ja podeu deixar-vos-hi la pell, que no vendreu una miserable samarreta!”.

En educació, com en futbol, la clau es troba en la qualitat contrastada de la nostra feina: fer gols i guanyar partits, en un cas, ensenyar i educar  de debò en l’altre. És elemental. Si en una escola s’educa molt bé i hi ha bons resultats, la gent està satisfeta i l’escola creix. El que és curiós, però, és que els responsables del màrqueting no tinguin consciència del pa que s’hi juguen. Ho dic amb aquesta contundència, perquè n’hi ha prou de mirar els plans de màrqueting que estableixen les escoles, les propostes que fan les empreses assessores i el que es llegeix en articles i llibres sobre màrqueting educatiu. Com pot entendre’s que –sent el professorat la clau de qualsevol projecte escolar– no apareguem pràcticament en cap pla de màrqueting? No m’estic referint ara a frases genèriques i grandiloqüents, és clar, sinó a objectius que siguin SMART, és a dir, concrets, mesurables, assolibles, rellevants i temporalitzats. Com sí que es fa en la resta de concrecions del pla de màrqueting, oi?

El més gros és que ni el mateix professorat no som conscients de la transcendència per al creixement de l’escola de cada acte que fem dia a dia. Insisteixo que no estic demanant els típics tuits i fotos a Instagram encomiàstics el dia del mestre, ni tampoc que pensem que es tracta de “vendre” l’escola entre els coneguts. M’estic referint que entenguem el professorat la importància que té si fem cada actuació diària com l’estem fent fins ara o d’aquesta altra manera més reeixida. Això només és possible a través de la conscienciació personal del professorat i de la nostra formació.

Per això, directius, aquest post no és per a vosaltres. Deixeu de llegir-lo i, si voleu, i compartiu-lo amb el vostre professorat. Ens trobarem en altres posts. Adéu-siau.

 

Ets torre!

Sovint he comparat el quadre docent a un taulell d’escacs, on no hi ha cap peó. A més a més del rei i la reina (que podrien simbolitzar els directius, que ara ja no em llegeixen), totes les peces som torres, cavalls i alfils. És que som gent amb preparació professional universitària, gent qualificada, capaç de donar molt i d’actuar amb iniciativa, no només d’executar indicacions i moure’s casella a casella.

És clar que governar un equip de peons és molt més fàcil, però només amb peons no es guanya. A l’escola no li convé, doncs, que seguem un peons. Som torres. No deixem doncs que ens tractin com a peó! Per a mi, ens tracten com a peons…

  • d’una banda quan no ens deixen participar –com a mínim opinar!– sobre com podem millorar el treball que nosaltres mateixos fem cada dia,
  • de l’altra, quan el nostre treball no ens generi un creixement personal. Hi ha qui té 30 anys d’experiència professional i qui té trenta anys d’una sola experiència professional repetida.

Però us parlaré ara amb l’experiència de molts anys en la docència: correm també el perill de comportar-nos com un peó.

  • Ho fem quan renunciem a formar-nos. Necessitem formació! Ara més que mai. L’escola ens l’hauria de facilitar. L’hi convé. Però a nosaltres ens compensa invertir-hi recursos. Us explico un fet viscut: un professor amb qui he compartit moltes converses apassionades de temes educatius –en sap l’alçada d’un campanar!– em va desvetllar poc abans de jubilar-se el secret del seu coneixement. Quan va cobrar el primer sou de mestre, es va subscriure a les dues revistes pedagògiques que li van semblar millors. Encara avui hi està subscrit i les conserva totes. Feu el mateix: llegiu llibres, aneu a congressos, apunte-vos a cursos en línia… Que l’escola no us ho paga? Li compensaria fer-ho. Però no invertireu aquesta mica en vosaltres mateixos?
  • I sobretot, ens portem com a peons quan no aportem solucions, quan renunciem a participar, a proposar millores per a l’equip. Trobareu gent que dirà: “Bah! No val la pena. Ja ho he intentat, no m’escolten. Amb la direcció no hi parlo més!” És una actitud carregada de victimisme i infantilisme. Qui actua així, ha d’aprendre a separar-se afectivament d’allò que voldria proposar, ha de parlar amb més assertivitat i amb pau. Però no renunciar a fer-ho, perquè equival a renunciar a ser torre!

Eh, eh… Directius, què feu llegint encara? Hem quedat que aquest post no era per a vosaltres. Confieu en mi. Podria criticar-vos. Segurament en trobaríem algun motiu. Però no ho faré… Avui parlo només entre professorat sense càrrecs directius.

Ja no hi ha cap directiu? Doncs ara deixeu-me que us digui una cosa que us sorprendrà. En una escola tots som directius. Com a mínim de la nostra aula, si som tutors, o de la nostra hora de classe. En el moment que estàs a 6è A, sense ningú controlant què fas, és perquè el directiu de Socials de 6è A, ets tu. L’escola t’ha delegat la responsabilitat directiva d’aquesta assignatura. Us sembla poc important? Doncs digueu-me què hi ha més important per al vostre alumnat i per a les seves famílies…

A més, en una escola tothom tenim experiència directiva, és a dir, experiència de jerarquia: uns manant i els altres obeint. Si el que mana ho fa rutinàriament i no reflexiona sobre la manera com dirigeix, estarà adquirint menys experiència que aquella que és manada i, en canvi, analitza com no ho faria si li correspongués manar. Penso que la immensa majoria de directius, amb gran sacrifici, ho fan tan bé com saben. D’altra banda, estic convençut que fins i tot d’un mal directiu se’n pot aprendre: es converteix per als dirigits en un bon exemple de com no fer les coses. M’ho va confirmar recentment un article de Claire Lew, “The Anti-Mentor. A bad boss shapes out leadership style more than we realize”. Dit això, quant de mèrit té, però, la funció directiva en una escola i que poc compresa pot arribar a ser per part d’alguns docents. Sempre serà més fàcil judicar que fer. Comporteu-vos amb el vostre alumnat, com creieu que us hauríeu de comportar amb els companys  si fóssiu directius, com creieu que no fa bé el vostre directiu. Veureu que no és tan senzill.

He dit a l’inici que el màrqueting de la vostra escola depèn sobretot de vosaltres i els vostres companys. És que la marca d’una escola no és una altra cosa que la summa de totes les marques personals del seu professorat. Com el valor d’un equip de futbol és la suma del valor de cadascun dels seus jugadors.

No podrem, doncs, contribuir a la reputació del nostre centre, si nosaltres no procurem prèviament el reconeixement del valor del nostre treball personal. Tinc la convicció que la reputació en general del professorat en la nostra societat és deficient. Depèn, és clar, de les polítiques educatives, dels recursos disponibles, de la consideració social de les tasques de servei, de tantes coses. Afegiu-hi les que vulgueu. Però en cada cas singular, dependrà més encara del que hagi fet cadascú de nosaltres per guanyar-se aquesta reputació a títol personal, a través de la petjada d’un treball ben fet, en atenció a les necessitats dels nostres col·legues, en primer lloc, i de l’alumnat i les seves famílies.

 

Marca personal

Així doncs, ens caldrà orientar i consolidar la nostra marca personal. Marca personal? Sí. No és un tema per a esportistes d’elit i actrius de cine. Marca personal en tenim totes les persones exposades al judici dels altres, com ho som els professors i les professores. Ho vulguem que no, sempre ens estan judicant!

Amb la marca personal, del que es tracta –com diu Marcelo Ghio– és de

  • transmetre una identitat clara
  • que expressi una promesa que pugui complir-se
  • que generi un diàleg per construir confiança i afectivitat
  • i que tingui una proposta de valor diferenciada.

No podem dir: “A mi què m’importa el que pensin els meus alumnes!”. Ens ha d’importar i ens importa. Perquè si no, ni tindrem autoritat davant dels alumnes ni podrem ajudar-los com a educadors.

Desenvolupar la marca personal es fa en diversos passos. Haurem de dedicar un altre post a parlar-ne en profunditat. La primera condició evidentment és saber on volem arribar, què ens ha mogut a ser docents. Com diu David Barreda, per què les famílies poden confiar que ens farem càrrec del seu fill o la seva filla? En què ajudarem a millorar el nostre alumnat? Quin benefici obtenen tenint-nos de professor o professora?

Parar-se a meditar, a reflexionar –en el segle actual de la pressa– pot semblar molt difícil, però per això mateix és imprescindible. Com volem que sigui el nostre futur, per exemple, en cinc anys? Les coses poden passar per casualitat, però ordinàriament succeeixen quan treballem perquè sigui així.

Si tenim molt clar per què volem educar, quan al menjador de professors comencem a queixar-nos de la classe d’on acabem de sortir, d’aquella alumna que ha estat impertinent o l’altre que hem hagut de castigar perquè –confessem-ho– avui a classe hem estat una mica impacients, veurem que no estem sent coherent amb el nostre propòsit. “De debò el que vull és tenir aquesta actitud? Vull ser negatiu en els meus comentaris sobre l’alumnat a qui haig d’ajudar a créixer?”. “Bah! És que només m’estic desfogant. Per treure’m el mal rotllo de dins”. Doncs no és veritat que ens estiguem desfogant: estem caient en un pendent relliscós. És fals que la crítica ens ajudi. Normalment ens genera un marc negatiu i el transmetem als altres.

El que ens caldria fer, en canvi, és valorar la situació segons el 80-20, el principi de Pareto: el 80 per cent els problemes ens els causen el 20 per cent dels alumnes. Això vol dir que hi ha una immensa majoria d’alumnes encantadors, que no ens donen problemes. Per què hem d’estar tot el dia centrats en les coses negatives? A més a més, de debò hem renunciat a ser part de la solució, no volem contribuir a canviar la vida a molts nens i nenes o nois i noies amb dificultats? No és per això que ens dediquem a l’educació? 

Us he volgut posar només un exemple. Reflexionar sobre la nostra missió i sobre els nostres valors ens serà d’una ajuda molt gran. I també, en conseqüència per a la nostra escola.

Jo remeto tot a la qualitat de la comunicació. Si fóssim capaços de parlar quan toca parlar i de la manera que hem de parlar, amb claredat però sense violència, aconseguiríem molt més fàcilment tot allò que ens proposem. De vegades ens falta integritat i valentia per dir el que cal dir i només a qui cal dir-ho. Perquè de la mateixa manera que parlar exigeix valor, callar també exigeix virtut. Quan diem coses dels altres a qui no les hauria de sentir, ens convertim en agents d’intoxicació de les relacions. Vet aquí una part importantíssima de l’autèntic lideratge. 

 

Líders sense càrrec

Fa uns quants anys vaig comprar –i vaig llegir– el llibre de Robin Sharma, El líder que no tenía cargo. L’autor és famós per aquell monjo que va vendre’s el Ferrari… Robin Sharma, en aquest altre llibre, proposa que ens centrem a fer amb perfecció el treball que tenim encomanat, a exigir-nos, a inspirar els altres a través de la nostra feina i també fora de la feina. 

No és que no calgui la jerarquia en una escola, però perquè avui en dia triomfi qualsevol projecte cal que tots assumim una responsabilitat personal, que ens dugui a ser el “director executiu” de la nostra comesa dins de l’organització. Us sona això? És el que estem dient tota l’estona: tots som directius. Sharma esmenta una expressió de Santa Teresa de Calcuta que m’ha agradat molt: “Si cadascú escombrés la porta de casa seva, el món estaria net”.

“Mira. És que justament el problema és que tinc molt poques responsabilitats! No confien en mi.” La resposta és: Fes bé –bé no, extraordinàriament bé– el que se t’ha encomanat i se t’anirà obrint el camí. Valora aquesta feina com si fos la més important, perquè en aquest moment, ho és. I compte a comportar-te com una víctima: trobaries excuses per a tot.

Rellegint algunes pàgines d’El líder que no tenía cargo, he pensat en l’aplicació en el món escolar. La feina més important en una escola, sens dubte és la labor docent, educativa, discreta molts cops, que es fa amb cada alumne i cada alumna. He pensat en la col·laboració amb les famílies per fer créixer els fills. Què hi ha més enriquidor per a la societat? I encara en la formació, en la millora com a docent en els aspectes didàctics, pedagògics… No és atractiu arribar a explicar de forma comprensible, única, les derivades o la climatologia del planeta? Vet aquí un lideratge extraordinari i assequible a tots nosaltres.

Quan estava a la cua per pagar el llibre de Sharma, l’home que tenia darrere va exclamar:

El líder que no tenía cargo? Aquests són els pitjors!!

Doncs és justament al revés del que ell imaginava. Ser líder no és un talent que han rebut uns pocs, és una qualitat que tots hem de desenvolupar.