ESCOLTA-HO A
 Spotify
 iTunes
 Spreaker

Després del post de la setmana passada, un amic em va inquirir: “Tu també has caigut en aquest llenguatge! No ho soporto… això de parlar de marca personal del professorat. La feina de docent és vocacional!”

Em sembla que va aconseguir sintetitzar un punt de vista molt comú i no cal que hi abundi més perquè entenguem aquest plantejament. És possible que vosaltres també el tingueu o que l’hàgiu sentit a algú altre: el professor o la professora s’ha de preocupar d’educar els seus alumnes, transmetre’ls d’una banda el coneixement que se li ha encomanat i, d’una altra, orientar-los perquè madurin i siguin autònoms, lliures, adaptant-se a un món global bla bla bla…

Si, en canvi, és la primera vegada que sentiu això d’aplicar el terme marca als mestres, comprenc que tot allò nou, d’entrada, pugui causar estranyesa. “Marca personal? Però això no és una cosa per a futbolistes vanidosos com Cristiano Ronaldo?” Ara que ja no és al Madrid puc posar aquest exemple sense ofendre ningú (Scusatemi pure cari amici torinesi).

No us agrada parlar de ‘marca personal’? Les paraules no són l’important. Doncs canvieu-ho per ‘reputació’. No és exactament el mateix, però s’entén molt bé. Defensaríeu que un professor o una professora no s’hagi de preocupar de tenir una bona reputació?

Jo m’he trobat més d’un cop amb algun professor que m’ha dit: “El que pensin de mi els meus alumnes, m’importa un rabe”. Aquesta actitud no és gaire intel·ligent. En realitat sí que l’importa més del que manifesta. Tots som conscients que quan una mestra o un mestre no té autoritat, li costa molt més mantenir l’ordre a l’aula. I les seves decisions són fàcilment qüestionades per l’alumnat o per les famílies. Si posa deures, en posa massa. Si no en posa, és que no sap fer treballar… En canvi, he vist una professora veterana omplir de treball el cap de setmana dels nens i els pares feliços.

Una amiga portava nou anys de professora de Secundària en un centre. Els alumnes ja la coneixien. No havia d’alçar mai la veu. En tenia prou amb un gest perquè aquell que estava xerrant callés. Però va haver de canviar de ciutat i, per tant, també de centre. Quan va arribar al nou institut, no li va estranyar en començar el curs que els estudiants tractessin de provar-la per veure fins on podien arribar. El que li va estranyar és que, partint de zero, li era molt més difícil aconseguir que hi hagués silenci i estiguessin atents. No li valien els recursos d’abans. Fins i tot en les converses d’orientació notava que els nois i les noies no confiaven en ella com en l’altre centre. Havia de tornar a començar a projectar la seva marca personal.

Per tant, és ben clar que ens convé preocupar-nos per tenir una bona marca personal, si volem fer eficaç la nostra activitat docent. Ja sé que l’inconvenient principal és que es tendeix a entendre aquesta preocupació com un egoisme: estàs dient que ens hem de preocupar de quedar bé, de figurar, de ser apreciats per l’alumnat, que ens valorin, que ens estimin… Encara que poden ser ben bé preocupacions legítimes, no és aquest l’objectiu en absolut.

Si us fixeu en la definició que vaig donar de marca personal, el reflex en el teu alumnat de la teva identitat a través de la teva conducta coherent amb aquesta, en el que en darrer terme importa és el bé que podem fer. 

És inevitable ens judiquin els altres. Tots ho fem, per pura necessitat. Ens convé saber si podem confiar-hi. Imagineu si ens judiquen els alumnes i les seves famílies! Els professors i les professores som públics –amb un públic petit, però intensíssim– i ens observen en tot moment. Quan generem confiança, allò que diem i sobretot allò que fem els influeix tant! Per això m’agrada dir que som influencers. Hi ha ningú que pugui dir que tingui més influència que nosaltres?

Si et converteixes en una persona agradable, pròxima, respectada en l’escola, obtiendràs tres avantatges: 

  • D’una banda, la teva labor educativa estarà més reputada i per tant tindrà més reconeixement i autoritat.
  • Això no et benificarà només a tu, sinó al professorat com a col·lectiu, perquè el prestigi de l’escola és la suma de les reputacions personals.
  • I sobretot faràs una labor educativa més eficaç.

Només per aquest darrer motiu, ja paga la pena, oi? Com expressa bé Jordi Collell, “tenim marca perquè existeixen els altres”.