“La tutora d’una nena de P3 s’havia reunit amb els seus pares. Quan a penes portava una estona xerrant de les necessitats educatives de la nena, el pare va interrompre-la i va comentar les lectures de psicopedagogs que havia fet a l’estiu. I després va continuar: “Ho sento molt, però us esteu equivocant. Teniu una metodologia pedagògica que ja no funciona. Tot això que m’estàs explicant està molt equivocat…”. Es va produir un moment de silenci. Després la mestra va donar-li una resposta.

Així vam acabar l’episodi anterior, sobre l’assertivitat i us preguntava: “¿Quina hauria estat la resposta, si us hagués passat a vosaltres?”

Una cosa és que hàgim de tenir les famílies de l’escola contentes –entre altres coses perquè això ens assegura que parlin bé del centre– i una de ben diferent és que elles ho decideixin tot, i arribin a qüestionar la nostra professionalitat. Caldrà respondre d’una manera ponderada, sense reaccions forassenyades i sense sentir-se ferits pel comentari. No ens ho hem de prendre a la valenta, com una cosa personal… però cal respondre. És clar que no es pot deixar passar un comentari que ens resta tanta autoritat com a educadors. Ara bé, també seria una mala cosa caure en el parany d’haver de justificar-se i començar a discutir aspectes pedagògics i organitzatius que se surten del que correspon a una tutoria.

Podríem dir a aquest pare una cosa com ara: “Joan (si el pare es diu Joan), si ara ens poséssim a dialogar (res de discutir, ni ho esmentis), si ens poséssim a dialogar sobre didàctica, segurament trobaríem moltes coses en què estaríem d’acord i altres en què no hi estaríem gens. M’agrada molt que t’interessis per la pedagogia. De totes maneres, avui (i ho dius amb un somrís) hem de parlar de la vostra filla, que ben segur que ens importa més.”

En el post anterior us vaig suggerir una sèrie de recursos que els experts aconsellen fer servir quan ens trobem davant de persones violentes o excessivament dominants. N’he fet servir alguns en aquest exemple. Oi que la frase sola tampoc no ens assegura que ens surti bé? Ni tan sols està clar que això sigui el que calgui dir. Dependrà de cada context. Per exemple, podria haver estat una bona solució, quan la professora és molt experta, que provoqués que el pare exposés la seva argumentació i mostrar-li les seves incoherències. O potser això seria una mala solució…

No és tan qüestió de què diem o deixem de dir. La veritable assertivitat no es troba tant en les paraules, com en els gests que les acompanyen. La prova és que el mateix silenci pot significar moltes coses diferents. Hi ha un silenci prudent, que vol evitar augmentar el conflicte. Hi ha un  silenci passiu, mogut per la por a parlar. O hi ha fins i tot un silenci agressiu, motivat pel menyspreu.

Evidentment, la realitat ha d’anar per davant de tot. Partim d’aquí: no ens negaran l’autoritat si realment tenim una pràctica educativa demostradament eficaç. Ase magre, ple de mosques! (en castellà, a perro flaco todo son pulgas) I val a dir també que si parlem en nom de tot l’equip docent, exposant un punt de vista compartit, i no el nostre exclusiu plantejament personal, tindrem molts més arguments per refutar el que aquest pare hagi pogut dir.

 

No n’hi ha prou amb bones tècniques

Però, però, però… amb tot això encara estem fent curt. Com diuen Anna Forés i Eva Bach al seu llibre La asertividad. Para gente extraordinaria: la clau no és què fem sinó què som. M’explico.

Abans de la lectura d’aquest llibre, ja tenia assumit que això de l’assertivitat no era només qüestió d’aplicar unes tècniques, que el tema adquiria una dimensió ètica. Ara bé, em pensava que l’assertivitat consistia bàsicament a defensar el nostre punt de vista sense deixar que en s’influeixin els altres, perquè és just fer-ho, i a la vegada sense ferir-los. En realitat, afirmar-se un mateix, aconseguir sortir-se amb la seva, no du enlloc. Ni tampoc n’hi ha prou de ser persuasius, d’aportar molts arguments convincents. Forés i Bach ens fan entendre que la cosa va molt més enllà.

La majoria de persones partim de la voluntat d’entesa, però a la mínima que sorgeix un conflicte o potser un malentès, ens deixem vèncer pel mal geni. Dominar aquestes reaccions és clau. 

El que fa l’assertivitat és ajudar-nos a ser més honestos, més nobles de cor i més humils. Si aprenem a ser assertius, el que estarem fent és ampliar les nostres relacions harmonioses i, en conseqüència, estarem sent més feliços. Això exigeix reconèixer l’interlocutor i escoltar-lo activament, en definitiva, preocupar-se tant de l’impacte que podem ocasionar en els sentiments dels altres, com ens preocupem del que ells ens puguin generar. Empatia i assertivitat han d’anar de la mà.

Totes les habilitats de les conductes assertives ens seran útils: la capacitat de dir que no, la de demanar favors i fer peticions, la d’expressar sentiments positius i negatius i la capacitat d’iniciar, mantenir i tancar converses. Però, per descomptat, els comportaments assertius han de coincidir amb la sinceritat dels nostres propòsits. Cal, doncs, que ens preguntem amb sinceritat què estem buscant realment en cada comportament. Una persona assertiva aconseguirà girar moltes situacions que han començat malament, sense que ningú se n’hagi de sentir culpable, i en moltes altres farà que directament comencin molt bé.

Una darrera consideració. Encara que us hagi presentat un exemple d’una situació aïllada –la reacció sorprenent d’un pare–, la majoria de vegades les coses no van així: a través dels nostres hàbits i de la reputació que anem adquirint, gràcies al nostre comportament, qui ha de tractar amb nosaltres s’adaptarà a l’estil de relació que estarem provocant. Tant de bo que sapiguem generar al nostre voltant un clima de confiança i de relacions amables. En sortirem guanyant nosaltres i l’escola.

Forés i Bach formulen tres dessitjos per al seu lector, que faig extensibles a tot el professorat:

  1. Que confiïs en tu.
  2. Que et comuniquis sentint i pensant en tu i en els altres.
  3. Que t’afirmis afirmant els altres.