“La qualitat més important per a un professor és que sigui un apassionat de l’educació”

ENTREVISTA A ANNA FORÉS
Experta en neuroeducació

No sé si li resulta estrany que abordem l’escola des del punt de vista del branding…
No. Estrany, no m’ho ha semblat. M’ha semblat curiós, en el sentit que sovint no acabem de mirar tots els vèrtexs que té una institució com l’escola. Aquest és un vèrtex, de vegades oblidat, però interessant.

Si comparem l’escola amb la resta de marques, que pensa que la fa singular i la diferencia?
El que fa especial una escola és el llegat que deixa en els exalumnes, el grau de fidelitat i compromís i complicitat que els queda després de passar per la institució tres, deu, quinze anys després… Són molts anys de la vida. Com es fidelitza aquest estudiant, com es fa que tingui un bon record d’aquests anys i com vol seguir formant part d’aquesta institució. Quina petjada ha deixat la institució en mi, i si vull seguir formant part d’ella.

Hem insistit molt en aquest blog en el paper capital que té el professorat per a la reputació de l’escola. Quines són les qualitats personals més importants que haurien de tenir professors i professores?
La qualitat més important és que sigui apassionat de l’educació, que hi cregui i la visqui completament. Aquesta és la motivació més intrínseca de la nostra feina. Però, perquè això sigui possible, la societat ha de creure també en el professor. Les grans revolucions i renovacions pedagògiques sempre s’han donat quan s’ha cregut en el paper del mestre. Finlàndia està triomfant perquè s’hi està reivindicant el paper del mestre; a principi i a finals del segle anterior el mestre era el vaixell insígnia. Formem bons mestres i l’escola canviarà. Aquesta és una premissa bàsica: tornar a creure i a treballar per tenir els millors mestres, amb vocació.

Doncs, perquè el professorat estigui il·lusionat, és imprescindible que se senti valorat pels directius.
Valorat i formant part de les decisions. En el moment que se senten implicats en les decisions, les fan seves i, en conseqüència, se’n responsabilitzen. Això fa que es motivin molt. Si un directiu va cap a una direcció, després en ve un altre que es du cap a una altra direcció i un tercer ho desmunta tot i torna a començar… acaben cremant el personal i acaben perdent els estudiants. Engrescar el professorat perquè faci seus els projectes, que sentin part, que hi creguin, és garantia d’èxit.

Així, per tenir un equip cohesionat, cal engrescar el professorat…
Fer-los partícips, involucrar-los, escoltar-los. Moltes vegades els mestres se senten menystinguts perquè es decideixen coses sense comptar amb la seva opinió. Potser es creu abans un assessor extern que ve d’haver fet un curs a l’estranger i sembla que aquella és l’opinió que val i no, en canvi, el que diuen els qui estan cada dia amb els nois i les noies.

I què fem quan ja tenim professorat desil·lusionat? Es pot salvar aquesta situació?
La solució bona és no haver d’arribar fins aquí. Hi ha d’haver un pla d’escola per garantir una formació inicial als docents, perquè disposin de totes les eines bàsiques per començar la seva tasca, i perquè després de 5 o 10 anys tornin a motivar-se a través de formació i recursos i se’ls involucri en un nou projecte que repercuteixi en l’escola. Succeeix el mateix que amb una relació: s’ha d’anar cuidant, perquè altrament arriba un moment que s’esgota. “Com s’ha arribat fins aquí?”, es podria preguntar. Si la planta no s’ha anat regant, es queda sense aigua i mor. L’escola ha de tenir cura dels seus professionals, siguin mestres o sigui el personal no docent. No s’està cuidant prou la gent.

I parlant de relacions, en una escola, els professors i professores són els qui es tracten principalment les famílies. Alguns professors semblen tenir por de relacionar-se amb les famílies…
Primerament cal fer entendre que família i escola estem en el mateix equip. Estem treballant tots dos per al bé del noi o de la noia. Per tant, hem de fer equip. I això exigeix establir estratègies de comunicació entre família i escola, que no siguin només una confrontació perquè el nen no funciona en un moment donat, sinó que s’ha treballat en projectes, processos, dinàmiques, que facilitin els ponts entre família i escola.

Però es dona el fenomen que els professors són bons comunicant a classe i, en canvi, en la relació directa amb les persones tenen dificultats.
És que tampoc no els n’hem donat les eines. No els hem format, per exemple, sobre com fer una entrevista, com afrontar situacions conflictives, com donar males notícies, com gestionar aquestes emocions i aquestes comunicacions. És important organitzar sessions d’aquest tipus.

Convé fer-ho…
Com també un assessorament dels sèniors als júniors. Moltes vegades anem demanant cada cop més coses al professorat, sense donar-los els recursos. Com dic, no només formació, sinó també mentoria, un acompanyament dels que ja tenen experiència.

És coautora d’un llibre sobre assertivitat. Com serien diferents les relacions en el claustre docent si tots sabéssim viure l’assertivitat? Als que som molt impulsius, què ens aconsella?
L’assertivitat ens convida a respectar els altres i a ser respectats, a voler tenir unes relacions fermes i plenes de confiança. Exercint els drets i deures de poder expressar allò que sentim, però de la millor manera possible i sense ferir als altres.

Com esperen ser tractades les famílies? Què és el que valoren més?
Ens trobem amb una situació molt complexa: per una banda tenim uns pares cada vegada més formats, que estan escollint quin tipus d’educació volen. No són conformistes; són exigents. Però també tenim uns pares –parlo en general, cada pare i cada mare és diferent– que tenen molt poc temps per a la conciliació familiar i professional. Això sovint és crític: els veuen poc i aleshores els ho deixen passar tot i deixen de fer la funció de pares, per fer-ne una de col·lega o amic. Els fills perden llavors el referent de pare i mare que necessiten. Són doncs pares formats però dispersos, sense capacitat d’encaixar el seu paper.

I què ha de fer l’escola?
Mostrar un alt grau d’implicació, que els pares vegin que formem un mateix equip i juguem el mateix joc: el que ens interessa és el bé comú i, en concret, el bé del nen o la nena i fer que se sentin partícips i no contrincants, que vegin que se’ls escolta. L’educació avui ja no és de ningú, és de tothom, és de tribu. Tots estem educant. Cal recuperar la confiança mútua. Hi ha un llibre d’Anna Ramis que ho explica molt bé¹.

Vostè treballa sovint amb el món escolar. Vivim un moment de molta renovació en els projectes educatius. Molts dels que volen posicionar-se com a referents en innovació (noves metodologies didàctiques, fins i tot en els recursos tecnològics) semblen tanmateix empesos per les necessitats de màrqueting. Hi està d’acord?
Cal separar la moda del que realment és una innovació i està consolidada, perquè hi ha al darrere una bona pràctica i uns estudis seriosos amb evidències científiques que allò té consistència. Justament ara és un bon moment per discriminar el que és realment innovació i el que no. El que no podem fer és caure en una pirotècnia tecnològica i metodològica on val tot i es va provant una mica d’aquí i una mica d’allà. I, en canvi, sí que decidim quina és la millor manera d’arribar als nostres objectius, pels alumnes i per les circumstàncies i el context que tenim. Perquè si una metodologia, una tecnologia o una estratègia són mitjans, hem de tenir clar per què estem fent el que estem fent. En aquest perquè es tria quina és la millor manera d’arribar-hi. La finalitat és el que mana.

Però què cal fer? Per posar un exemple, tirem parets o no tirem parets?
Ara hi ha evidències, des de la neurociència, des de la neuroeducació –un dels meus àmbits de treball– que ens demostren que, si ho fem, facilitem l’aprenentatge. Així doncs, hi ha decisions que podem prendre i la neurociència ens pot dir si funcionen o, si fent altres coses aniríem millor. A més, no tot val per a totes les persones. Fins ara la política era adaptar el nen a l’escola. La tendència de futur és aconseguir que l’escola s’adapti al nen, amb el handicap que cada nen és diferent. Per tant, no hi haurà única escola, sinó una resposta plural a les necessitats de cada nen i cada nena que tenim a l’escola.

Què és el que ha de distingir actualment un centre educatiu?
L’atenció a la diversitat! L’atenció personalitzada és el gran repte i ja veurem si serem capaços de solucionar-lo.

No calen molts recursos dels quals potser no disposem?
Penso que no. El que s’ha de fer és una reenginyeria, reinventar el que tenim, partint d’aquesta premissa: cada cervell és únic, cada persona és única i, per tant, no hi ha la fórmula, el mètode, la recepta… Hi ha factors que genèricament afavoreixen l’aprenentatge i cal posar-los en pràctica. Per exemple, un pas que potser no es donarà a curt termini, però caldrà donar, és tenir en compte que el cervell no aprèn per assignatures. Això està molt demostrat. Significarà tallar de base una estructura, però qui s’atreveixi a fer aquest pas…

De vegades fan por els experiments, no fos cas que no funcioni.
Ja. Però, així com fa un segle tenien intuïcions i experiència –Montessori, Decroly…– i amb això feien una bona pràctica, avui a més a més d’això tenim evidències científiques. I la tecnologia en això sí que ens està ajudant a veure què passa en el cervell

Hi ha un camp en què abans no s’educava gens, el de les emocions. Ens podria explicar què és aquesta experiència de Sikkhona que estan duent a terme i també cap a on ha d’anar l’educació emocional?
En una societat en què la informació està a l’abast de tothom i tenim una intoxicació d’informació –una infoxicació– hauríem de treballar per desenvolupar en els alumnes un pensament crític que els faci discriminar què és la veritat i què és, com ara es diu, la postveritat. Educar persones que sàpiguen pensar per elles mateixes i que tinguin aquest criteri per veure què és veritat i què no és molt important. L’altre gran desafiament de l’escola prové del fet que estem tendint a una societat deshumanitzadora. El que hem de destacar és allò que ens farà diferents dels robots, la part més humana: cal anar a l’essència, tenint cura de les relacions, tenint cura de la comunicació.

Vam crear Sikkhona Edu precisament com una eina per potenciar la comunicació i les relacions en qualsevol context educatiu. Fem que la gent es conegui, que comparteixi sentiments, que descobreixi els seus talents, que harmonitzi les diferències per solucionar els conflictes… Busquem com treure els seus talents i deixar anar. També com tanquem processos. Perquè moltes vegades en aquesta societat on tot ha d’estar bé, no sempre pot ser així. Passen coses, i hem de dir adéu a persones o a circumstàncies. Això també ho hem d’aprendre.

Aleshores el que feu és formar el professorat?
El que fem és donar-los eines perquè ells puguin aplicar-ho a l’aula. Per exemple, si es troba en una situació conflictiva, sabrà fer una dinàmica per harmonitzar diferències; si veu un alumne amb baixa autoestima, pot fer una experiència per descobrir talents; si es troba amb nens o nenes que estan molt tancats emocionalment, farà una dinàmica per descobrir els sentiments… Segons les situacions, sempre hi ha unes estratègies per treballar les diferents necessitats.

Parlar de virtut no sembla de moda. Vostè ha publicat, en concret un llibre sobre la resiliència i un altre sobre l’assertivitat. No voldríem caure en tòpics, però sembla que la incompareixença dels pares o la hiperpaternitat, el consumisme, l’exposició passiva a pantalles… tot plegat genera nens tous. Què podem fer a l’escola?
Buf (riu).

La pregunta ja és potser una mica tòpica.
Cada pare i cada mare fa el que pot (rient).

Cal convèncer-los que ja ho fan bé, oi? Perquè amb mala consciència és difícil que eduquin.
És cert. I lligat amb la resiliència, com que estem en una cultura on tot ha de sortir bé, tots hem de ser feliços, sempre hem de ser joves i tot ha de ser estupend, resulta que la realitat no és aquesta. Hi ha dificultats. El fet que un nen pugui identificar que està trist ens hauria de portar a dir-li: “Felicitats, perquè estàs connectant amb aquesta emoció”. El mateix, si es troba avorrit. Si estigués sempre trist o sempre avorrit seria un problema, però no identificar aquesta emoció i poder-la convertir en sentiment.

Així, no és dolent que estigui trist en algun moment.
No aprendran a superar grans dificultats, si no aprenen a superar les seves dificultats, mida nen (nen sense una història massa complicada). Per exemple, si una nena es queixa al pare o la mare que no l’han convidat a la festa d’un company, el pare, per tal que la filla no pateixi, soluciona el problema parlant amb el pare del que fa la festa. No. Aquesta és una situació que la nena ha de resoldre, amb els seus recursos. La pot ajudar perquè vegi les eines de què disposa, però si ho solucionem els adults, quan aquests nens creixen, acudeixen a papà estat, o papà mon, demanant que se’ls salvi. I el mon no el salvarà. Han de disposar d’eines i recursos ja des de petits; anar-los adoptant i, quan vingui una adversitat gran, reconèixer-los per fer-hi front.

Estic convençut que el professorat es troba majoritàriament entre els qui ho fan així amb els seus fills, però amb els fills dels altres… Hi ha qui diu que a l’escola se li demana massa. És demanar massa a l’escola, demanar-li que ajudi a fer educar emocionalment?
S’ha de reorganitzar el que s’estava demanant fins ara a l’escola. El problema ve quan cada cosa nova que es demana s’acumula amb totes les anteriors. Caldrà revisar si cada càrrega que suporta l’escola li toca realment o no. Hi ha coses que, perquè el context és molt diferent, ja no cal que faci, i altres de noves que sí que haurà d’afegir. Es fa necessària una reflexió de quina és la funció de l’educació i cap a on ha d’anar.

Ens cal repensar l’escola per fer-ne una realitat adequada al moment. Moltes gràcies.