Acabo de tornar de Bogotà, on he participat en el VI Encuentro Nacional de Educación Privada, un esdeveniment anual que ha comptat amb l’assistència d’uns mil directors d’escoles de Colòmbia i d’oradors de renom, com ara Mario Alonso Puig. Jo hi vaig parlar sobre el paper clau de la referència per al màrqueting educatiu i la importància que el professorat té perquè es produexi la recomanació per part de les famílies d’una escola.
En una de les diapositives els vaig mostrar sis preguntes que considero que tots els equips directius s’haurien de fer sempre que prenen decisions. Perquè en la manera com es decideix i es comunica cada resolució es mostra de forma palmària la capacitació real amb què es dota el professorat en el projecte de l’escola.
Les sis preguntes que plantejo son aquestes:
- Tothom que haurà d’executar-la ha pogut compartir el seu enfocament?
- S’ha triat la millor opció sense importar qui l’ha formulada?
- Poden sorgir rumors i cal ser ràpids informant?
- A qui caldrà informar abans, perquè hi estan implicats?
- Amb qui haurem de parlar personalment, ja que l’afecta més?
- Quin és el canal més apropiat (comunicació, reunió, email, web, etc.) per a cada públic (intern, famílies, autoritats, societat…) en aquest cas?
Decidir comptant amb la gent
Les dues primeres preguntes fan referència a la mateixa presa d’una decisió. En primer lloc, cal assegurar que hi ha existit coneixement i, conseqüentment, participació real per part de les persones que ho hauran de fer seu. Qui no té marge de participació en un projecte, difícilment s’hi implicarà amb ànima i cos. Penso que la capacitat d’una escola de retenir el talent en depèn moltíssim: les persones valuoses necessiten sobretot reptes, no només tasques per complir.
- Tothom que haurà d’executar-la ha pogut compartir el seu enfocament? El creixement professional passa sempre per la capacitat de millorar el que es fa. Com més important sigui la qüestió sobre la qual decidim, més ens convé escoltar l’opinió de la gent que ho treurà endavant.
- S’ha triat la millor opció sense importar qui l’ha formulada? Sembla evident, però no ho és pas. Cal molta humilitat per acceptar que les idees dels subordinats són millors que les pròpies. I més encara per deixar que aquelles estratègies que tant hem pesat es barregin amb aportacions de qualsevol docent novell. Els veritables líders, però, són persones que sacrifiquen el seu “com” conscients que això facilitarà arribar a la meta amb tot l’equip.
I comunicar bé les decisions
Les quatre preguntes restants es refereixen a la manera com es comuniquen les decisions. Ordinàriament no es dona gaire importància a aquesta qüestió. En el dia a dia es va decidint un munt de coses i es tiren endavant, sense més: canvis en la programació, en les matèries optatives, en les activitats complementàries, en les distribucions dels espais, en tantes coses… En canvi, deturar-se a pensar com comunicar-les és fonamental. Quantes vegades, una mala comunicació dificulta l’execució d’allò que s’ha decidit o en complica l’aplicació fins al punt d’enrarir l’ambient. No ens ha d’estranyar, doncs, que puguem necessitar més temps per parlar de com comunicarem una decisió, que a la mateixa presa de la decisió.
- Poden sorgir rumors i cal ser ràpids informant? El primer que hem de valorar en la comunicació d’un tema és la capacitat que tindrà de suscitar rumors. I, lògicament, els suscitarà sempre, si la informació arriba a les persones interessades tard i de manera fragmentada.
- A qui caldrà informar abans, perquè hi estan implicats? És un deure de justícia a més de la solució intel·ligent. No és raonable que aquelles persones que han d’executar una resolució s’assabentin de què s’ha decidit finalment a través de tercers. Dissortament he sentit moltes vegades a professors queixant-se que han sabut una decisió que els atenyia directament a través d’un company o fins i tot d’una alumna.
- Amb qui haurem de parlar personalment, ja que l’afecta més? Hi ha decisions que tenen per als afectats un component emocional molt alt. I també hi ha gent més sensible que la resta. Agrairan molt que se’ls personalitzi la comunicació. La reacció que se suscitarà pot canviar tantíssim. Comunicar-se personalment amb el professorat hauria de ser un hàbit: la qualitat d’una escola prové de les converses informals que s’hi tenen. Però en alguns moments, especialment en decisions difícils, marcaran la diferència entre un mer directiu i un líder autèntic.
- Quin és el canal més apropiat (comunicació, reunió, email, web, etc.) per a cada públic (intern, famílies, autoritats, societat…) en aquest cas? Cada decisió té el seu canal. Cal ser eficients. El perill contra el qual es lluita en l’actualitat és la infoxicació: un excés d’informacions que es transmeten per una multitud de canals i que, en canvi, no aconsegueixen arribar a les persones afectades. Vivim en una societat d’urgències, dispersió mental i impactes comunicatius excessius. Encertar el canal no és una qüestió secundària.
Tot el temps que invertim a decidir i comunicar bé allò que decidim ens facilitarà que realment s’implementin les decisions. Aquestes són les sis preguntes que suggereixo per governar l’escola amb participació i converses. Us semblen les adequades? N’hi afegiríeu alguna? Escriviu-la aquí sota, sisplau.
Deixeu un comentari