ENTREVISTA A SALVADOR CARDÚS

Salvador Cardús i Ros (Terrassa, 12 de juny de 1954) és sociòleg, periodista i escriptor. És nét de l’historiador i cronista local egarenc Salvador Cardús i Florensa. Doctor en Ciències Econòmiques (1981); ha estat Fellow Visiting del Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge el 1993 i Visiting Research de l’Institute for European Studies de la Universitat Cornell (EUA) el 2005 i del Queen Mary College a la Universitat de Londres el 2006.

Actualment és professor titular de Sociologia a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual fou degà entre 2009 i 2011. L’any 2009 va ingressar a la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Ha estat subdirector del diari Avui i col·labora regularment a la premsa –Ara, La Vanguardia, Diari de Terrassa– i a diverses revistes.

Destaquem entre les seves moltes publicacions els llibres relacionats amb el món educatiu: L’any 2000 publica El desconcert de l’educació, que ha estat reeditat molts cops i traduït a l’espanyol, el 2001 i el 2007. I d’altra banda, Ben educats. Defensa útil de les convencions, el civisme i l’autoritat (2003).

Un llibre: Ben educats

L’expressió ser ben educat que significa tenir urbanitat, mostrar un capteniment cívic, havia quedat en desús. Fins i tot sonava una mica carca. L’actual generació de pares i mestres estava convençuda que n’hi havia prou en educar bones persones, al marge de les bones maneres. I ara descobrim amb estupefacció que tenim grans problemes de convivència perquè som una colla de mal educats. Què ens ha passat?

Salvador Cardús, defugint els sermons apocalíptics sobre la crisi dels valors i les sospitoses crides al rearmament moral, proposa una manera alternativa de pensar el civisme. Una manera de parlar-ne i sobretot d’usar-lo que l’alliberi de l’estigma del conservadorisme i el posi al servei del progrés social i polític. Cardús desemmascara la ingènua apologia de l’espontaneïtat i també l’autoritarisme que s’amaga en les formes toves d’exercir la responsabilitat educativa. I posa al descobert que amb tanta informalitat i tant deixar-se anar, és més fàcil imposar els gustos dels mercats de consum.

Com veu l’escola globalment en tant que marca sectorial? Té una bona reputació entre els seus públics?

Vinculat a aquesta pregunta, hi ha un primer obstacle: tothom hi ha tingut relació –sigui amb la seva experiència personal o a través de la presència dels fills o els néts– i, per tant, a tothom li sembla una institució coneguda.

Alhora, regna una gran confusió sobre què és l’escola i sobre el seu funcionament; una confusió enorme sobre la diversitat de situacions que hi ha. La gent explica la seva experiència –o la dels fills o dels néts–, com si fos l’expressió del conjunt del sistema. Per no dir els qui parlen de l’escola que van conèixer fa trenta anys i pensen que segueix sent igual. Llavors és veritat que, quan sents segons quines persones, fins i tot suposats experts no en educació, sinó en altres temes en els quals són seriosos, quan parlen d’educació o d’escola, penses que no coneixen les escoles que hi ha en aquest país. En definitiva, tothom parla de l’escola, tothom pensa que la coneix, però sovint les seves imatges que en tenim són errònies i sobretot confuses.

És a dir, que som capaços d’afirmar coses contradictòries sobre el mateix sistema escolar. 

Hi ha molta ideología en el debat sobre l’escola –en vaig parlar ja a El desconcert de l’educació–. El problema és que més que no observar la realitat, fem debats ideològics, de “principis”, moltes vegades sense cap mena de contrast. Però com que es funciona per principis, el principi s’imposa per damunt de l’evidència. Tot això contribueix en aquesta enorme confusió.

Si, a més a més, tenim en compte que els mitjans de comunicació –és la seva feina– només parlen d’escola quan hi ha males notícies, conflictes, confrontacions pares-mestres, uns resultats que suposadament no són bons… això tampoc no contribueix gens a tenir una imatge clara i completa de l’escola.

Paradoxalment, però, per una banda hi ha un cert descrèdit de l’escola, i tanmateix els pares, alhora, en depenen molt, la qual cosa fa que la seva relació amb l’escola sigui contradictòria: a la vegada que en malparlen, a l’hora de la veritat, li demanen de tot. Amb un altre producte, la gent canviaria de marca. “Deixo de comprar aquí i me’n vaig a comprar allà”. Però el públic de l’escola és captiu, va a l’escola que té a prop de casa, a la que pot anar o a la que s’ha pogut inscriure. No poden dir: “M’emprenyo amb l’escola i me’n vaig a una altra”. Això és gairebé impossible, els costos personals són enormes. Per tant, si el públic és captiu, la relació és més tensa o més conflictiva.

“És un imperatiu de la comunicació saber explicar les coses perquè t’entenguin. Si els comunicadors parlen a les escoles amb uns termes que les escoles no entenen, el problema de professionalitat és de doble direcció”

El fet que emprem el llenguatge de branding aplicat al món educatiu xoca?

Sí, absolutament. De la comunicació en l’escola en vaig parlar a Ben educats (La Campana, 2004), i l’he tractat a fons i n’he parlat en conferències. Fins i tot amb algun company havíem pensat de fer alguna iniciativa per in tervenir-hi. Un dels obstacles importants que hi veig és que el llenguatge del món empresarial, del món més comercial, topa frontalment amb els discursos educatius. En algun cas, potser s’entendria aquest llenguatge, però en general, no. Els mestres no el coneixen i en desconfien.

Fins i tot, la mateixa expressió que havia fet servir que “les escoles haurien de tenir un pla de comunicació”, calia explicar-la bé perquè no semblés una estratègia d’engany o propaganda. Crec que manca un llenguatge adequat al món educatiu, és a dir, que es pugui parlar del mateix, però trobant les categories que evitin les resistències. És cert que a vegades no és només un problema de canviar les paraules. És també entendre que no és exactament el mateix vendre uns pantalons texans que reflexionar sobre la importància que una escola tingui un perfil, una identitat reconeguda.

Això no pot ocasionar una pèrdua de professionalitat? És a dir, sent cert que en una escola el més important, amb grandíssima diferència, és educar, les feines s’han de fer totes bé, també comunicar. Sembla que es faci d’una forma molt amateur.

Sí. És cert, es fa de forma amateur. El primer problema és que, en general, els temes de comunicació s’analitzen en termes morals: “els pares no es preocupen”, “han dimitit d’educar”, “els mestres només pensen en les vacances”… Quan hi ha un conflicte comunicatiu –que moltes vegades és simplement un malentès causat per una utilització de llenguatge diferent per part de mestres i pares, o d’un conflicte d’expectatives que com no són explícites es confonen– el primer problema és que en fem un judici moral –“perquè són uns irresponsables”, “perquè el món va malament”, “perquè la culpa és de les xarxes”…– i sempre es busca un culpable, en lloc de fer una anàlisi del conflicte. Trobar una explicació moralista allibera de l’anàlisi, però converteix el problema en irresoluble. Si l’anàlisi és que “els pares han dimitit d’educar”, ja podem plegar, perquè això no ho arreglarem. Per tant, hem de buscar quin és l’espai en què sí que hi ha solucions. Aquesta és la primera qüestió.

És veritat, doncs, que l’escola no afronta això amb professionalitat? 

Cert. Però també seria exigible que els qui es dediquen a la comunicació també fossin professionals. És un imperatiu de la comunicació saber explicar les coses perquè t’entenguin. Si els comunicadors parlen a les escoles en uns termes que les escoles no entenen, el problema de professionalitat és de doble direcció. No es pot anar a una escola a parlar de màrqueting educatiu, o parlar de clients. Perquè és veritat que un alumne no és un client com el que va a comprar un producte de consum. Primer, perquè és un client captiu, que no té llibertat de decisió, perquè l’educació és obligatòria. Jo puc decidir si vull tenir un televisor a casa; no m’ho imposa ningú. L’educació, sí que és obligatòria i és un deure social: els pares estem obligats a educar. I, a més a més, no podem canviar de marca… Qui es dedica a la comunicació ha de saber que les condicions en què es produeix aquest tipus de relació no són exactament iguals a les d’un mercat lliure i, per evitar confusions, és convenient que faci servir uns altres termes més adequats.

Vist globalment, el branding de la institució escolar correspon a les autoritats públiques o també caldria més implicació social, dels mitjans de comunicació, etc.?

És complicat respondre això. En primer lloc, perquè no és el mateix el món de l’escola privada o la pública. L’escola privada té un marge de maniobra molt més gran per prendre decisions sobre temes de branding o de comunicació. L’escola pública, en canvi, està sotmesa a directrius de caràcter més general. No tothom està en les mateixes condicions ni tots els condicionaments socials de les escoles permeten fer el mateix: en alguns casos es podria treballar amb molta llibertat i, en altres, els marges de maniobra són molt petits.

“Regna una gran confusió sobre què és l’escola i sobre el seu funcionament; una confusió enorme sobre la diversitat de situacions que hi ha. La gent explica la seva experiència –o la dels fills o dels néts–, com si fos l’expressió del conjunt del sistema”

Per tant, no es podria respondre de manera general.

No. A més a més, si pensem en el paper dels poders públics, veurem que no és fàcil que puguin actuar imposant criteris de manera autoritària. Poden aconsellar que l’escola hi reflexioni, però no que hi doni una resposta si alhora no hi posa uns recursos adequats. El branding no pot venir centralitzat. No només per la distinció pública-privada, sinó també perquè cada context demana respostes diferents. Cada lloc, cada escola, té les seves característiques. Podríem imaginar que les autoritats públiques fessin algun tipus d’acció per recomanar que les escoles es preocupessin de com comuniquen i fins i tot es podrien fer cursos de formació del professorat o de directors perquè poguessin enfrontar-se bé a la comunicació. Però no que de manera centralitzada es poguessin determinar els discursos de marca.

Per què és tan complicat?

El món de l’escola és molt horitzontal. En una cadena de supermercats pot haver-hi un responsable de màrqueting i els gerents de totes les sucursals passen per l’adreçador. En una escola, ni el director no és fàcil que pugui decidir ni imposar personalment una estratègia de comunicación al conjunt del claustre de professors. N’ha de parlar amb tothom. Ho ha de veure bé l’Associació de Pares i Mares perquè no se li giri en contra… És un tipus d’estructura de govern molt difícil de gestionar, on és complicat prendre decisions. I, en qüestions com aquestes, com que solen ser conflictives, la major part de responsables, encara que en vegin la conveniencia, acaben dient: “No ens posem en aquest merder, que ja tenim prou problemes.”

Els mitjans de comunicació poden col·laborar a millorar la reputació de les escoles?

Els mitjans de comunicació no ho poden fer. Són “intractables”, en el sentit que no se’ls pot donar directrius de cap mena. Si les escoles no tenen iniciativa comunicativa cap enfora –no només plans de comunicació interna, sinó també externa– els mitjans van per lliure i només parlen de l’escola el dia que hi ha un daltabaix. És la seva feina: ells informen de l’excepció. Si vols aparèixer en els mitjans o t’inventes la teva excepcionalitat en positiu per afavorir la teva imatge pública o te la faran els altres, i sempre serà en negatiu, inevitablement.

El món escolar, com passa en altres àmbits –a l’Església i probablement als hospitals i a altres serveis públics– té massa feina a resoldre els problemes interns i es preocupa molt poc d’intervenir en aquesta projecció pública i, per tant, té greus dificultats de ser reconegut pel que fa.

No es pot demanar als diaris: “A veure si tracteu més bé les escoles! Hauríeu de veure el mèrit que tenen i l’esforç que fan…” Jo he fet propostes d’aquest tipus. He estat, per exemple, en alguns jurats de premis educatius on he pogut conèixer tot un seguit d’iniciatives de les escoles que eren fantàstiques. I és fácil pensar que seria bo explicar als diaris  aquestes experiències. Que sabéssim que la majoria de mestres no són una gent pendent de l’hora pleguen o de quin dia fan vacances. N’hi ha que estan treballant en situacions i barris molt difícils i inventen el que sigui per poder donar resposta a aquelles dificultats. Estaria bé poder explicar això! Però la in iciativa ha de ser de l’escola, no li ho pot fer el diari. Cal tenir la iniciativa, aconseguir un anunci de l’administració educativa que pagui part de la pàgina, que permeti enviar al diari el material preparat, que s’organitzi  una visita al centre escolar perquè ho coneguin. Si es deixa la iniciativa als mitjans, actuaran amb els criteris de l’excepcionalitat, del conflicte o, com a molt, de la innovació, com si no hi hagués res de bo en el que ja  s’està fent…

Parlem de les escoles. Un tret important de les marques és la diferenciació, posicionar-se. Una escola ha de tenir definida la seva identitat, ha de saber vendre’s com a diferent de les altres. No ho fan prou.

Si competissin, això tindria sentit. Però ja he dit que el públic és captiu. En el món de l’escola pública –i també en la concertada, però no tant– cal apuntar-se a una escola i aconseguir la plaça segons criteris preestablerts, on hi compta la proximitat i altres factors… El que es pensi o se sàpiga d’aquella escola té poca importància. I després no hi ha gaires possibilitats de canviar d’escola senzillament perquè no era el que hom s’esperava. Canviar a una altra escola és difícil, hi ha d’haver plaça, i és un trasbals per la familia i per la criatura. És cert que existeix una certa rumorologia de boca a orella: “Aquella escola és un desastre. A veure si l’evitem”, “Hi ha molta població estrangera”, “Són molt de dretes” o “Són molt d’esquerres”… Hi ha alguns tam-tams, però en un mercat fonamentalment captiu, són poc efectius. L’estímul per dedicar-se a explicar quines són les pròpies particularitats de cada escola és escàs, fora de les escoles privades i, parcialment, de les concertades.

“És veritat que, quan sents segons quines persones, fins i tot suposats experts no en educació, sinó en altres temes en els quals són seriosos, quan parlen d’educació o d’escola, penses que no coneix les escoles que hi ha en aquest país”

Veiem també en la concertada que, per exemple, a P3 i P4 hi ha la meitat d’alumnat, i això obliga –per tal de no tancar aules– a espavilar-se i tothom fa una innovació que anomenaria “innovacionisme” i acaba sent vendre tots els mateixos projectes.

Sembla que la pública hauria de ser una escola més oberta a la innovació, més progressista. Resulta, paradoxalment, que està essent la privada la qui està fent propostes més innovadores. Perquè la privada concertada té més estímuls per definir un perfil propi: li hi va la vida. Els funcionaris tenen el públic que els correspon; com a màxim munten una manifestació de veïns que demanin una nova escola, que no tanquin la seva. En qualsevol cas, la seva manera de defensar-se no és competint, sinó entrant en el conflicte polític, en el debat ideològic: si tanquen una línia, si ajunten escoles, si hi ha uns barracons… Es planteja en termes molt diferents. Això és una cosa que cal tenir present. O pensem només en la concertada, que són els únics que tenen interès en la innovació i deixem la pública abandonada. Però la qüestió s’ha de plantejar també en la pública.

Alguna vegada, sobre propostes que fem a Branding Escolar, he sentit afirmar a professorat sobretot de la pública: “Tot això està molt bé, però al meu centre seria impossible posar-nos d’acord per fer-ho”. Com es pot conjugar l’autonomia que ha de tenir cada mestre amb el fet que pugui haver un estratègia comuna en algunes qüestions?

Estant d’acord que això fa falta, entenc les dificultats de què parlen. Bé sigui perquè finalment, si hi ha vint-i-cinc objectius i no es passa del número deu, el del branding escolar segur que queda més enrere. No és urgent. En segon lloc, per poder-se plantejar una qüestió d’aquesta naturalesa, com comuniques qui de fet ets i com vols ser reconegut, cal tenir els instruments per fer-ho possible. Si el “qui sóc” es manté en el nivell del projecte de centre, l’ideari, i un cop redactat a base de grans afirmacions –educació per la pau, per la convivència– i un cop redactat es guarda en un calaix…

El principi de WORN, oi? “Writted once, read never”; un cop redactat ja no es llegirà mai.

Exacte. Després ja no saben a quin calaix s’ha desat. Però quan no es fan afirmacions generals, sinó que es vol traduir en una forma d’organtització i cal posar-se d’acord, llavors és molt més complicat. I un dels primers problemas és la coherencia i estabilitat dels equips de profesorat. Això ho he vist en algunes escoles que tenien bons projectes, amb una certa tradició de treball i que havien pogut anar construint un model d’escola, amb professorat molt implicat, amb un treball que anava molt més enllà del que deien els papers… Però de cop i volta es jubilen tres professors i n’entren tres de nous, que no s’han pogut triar i no tenen gens d’interès en l’experiència del centre, que no accepten fer coses que no toca fer-les, ni fer més del que se’ls exigeix… I a poc a poc, el projecte escolar es va dissolent.

Parlem encara de pares, però al marge de les associacions. Hi ha el dia a dia de la comunicació de cada família amb el professorat que, en general, no ha rebut formació en comunicació. Tinc l’experiència que l’agraeix si la rep, però és un àmbit que porta bastant malament. Què pot fer cada escola pel seu compte per formar el professorat en comunicació?

Sense ser un veritable expert en escola, la proposta que feia és que existís un curs preparat per formar una part del professorat –potser la direcció i alguns voluntaris– perquè poguessin realitzar un pla de comunicació dins de l’escola, tant intern com extern, que revisés tots els processos comunicatius que es produeixen. És a dir, com es fan les tutories, com es relacionen els pares amb els mestres,  quines reunions es fan i de què es parla a les reunions, com es resolen els conflictes quan es produeixen, què passa amb l’ús de les xarxes socials –que ara és un nou element de distorsió i conflicte i cal que l’escola sigui proactiva en la seva utilització–, etc.

Caldria, doncs, un directiu de comunicació a cada escola, encara que no sigui a temps complet?

Una persona que fes un pla de comunicació i que en fes el seguiment, sí. Això voldria dir que aquesta formació, en part, es fes a dins de l’escola mateix. Un curs, que podria ser fins i tot online, de tres o quatre hores més una sessió presencial en un seminari. En definitiva, un sistema que no pressuposés que el mestre hagués de passar el curs anant dues hores a la setmana a formar-se. Tampoc no cal tant: només exigeix de sentit comú i instruments pràctics. I un servei d’assessorament professional extern. Per tant, pot haver-hi un responsable de comunicació i instruments, com cursos online, que fossin avalats pel Departament.

He estat tres mesos a Stanford i, per poder entrar a formar part del professorat, primerament vaig haver de fer tres cursos online. Hi ha quinze dies per fer-ne un sobre prevenció d’assetjament sexual, un altre sobre temes de seguretat interna… Són cursos online de poques hores i després s’ha de superar un test. Déu n’hi do, amb tres hores, la feina que es pot fer.

Algú, doncs, hauria de preparar uns cursos de comunicació. També les escoles privades i concertades podrien assumir aquestes directrius, per fer un pla de comunicació i saber quan l’escola ha de parlar cap a fora, si ha d’escriure articles al diari com a tal escola davant de situacions de conflicte, com gestiona moments de crisi. Al capdavall, no parlem d’un món tan complicat: segur que es podria fer una llista de les deu crisis típiques en l’escola i com és adequat reaccionar-hi. No estem parlant de la crisi de la Coca-cola. Crec que aquesta cultura de la comunicació, amb plans de comunicació revisables dins de cada escola podria ser un gran avenç.

Que tractin qualsevol situació comunicativa en el si de l’escola?

Sí. Per exemple, les reunions. Els mestres solen començar dient: “És una llàstima que siguem tan pocs, perquè el que explicarem sobretot ho haurien d’escoltar els que no han vingut”. Però si el que s’explica és pels que no hi han anat… Si hi puc fer broma, potser haurien de fer com els Testimonis de Jehovà, anant els mestres de dos en dos casa per casa a explicar-ho. Vull dir que és important revisar què és una reunió de pares i quina dinàmica ha de tenir, què és recomanable, de què s’ha de parlar… És una cosa elemental. En canvi, els professors van repetint i nosaltres anem rondinant.

Podríem parlar també de les revistes escolars, que s’imprimeixen dos cops l’any i el professor que te la dóna et diu: “I la feinada que ens porta, perquè la fem entre dos!” Si fan la revista perquè pensen que s’ha de fer, però ningú no hi col·labora, ningú no la llegeix, s’ha pensat si a algú l’interessa el que s’hi diu?

En resum, cal una reflexió sobre com s’han de gestionar aquests fluxos informatius. Tot això es pot revisar i pensar com es pot gestionar. Amb coneixement, formació i amb molt de sentit comú.

Ens queden els deures molts clars. Moltes gràcies.