ENTREVISTA A XAVIER ARAGAY
Xavier Aragay Tusell, llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat Autònoma de Bellaterra (UAB), diploma de Funció Gerencial a les Administracions Públiques per ESADE. Diploma d’Alta Direcció d’Empreses per IESE i màster en Desenvolupament Organitzacional i en Lideratge i Gestió de la Ciència. La seva vocació professional és liderar, dirigir i gestionar el canvi i la transformació de les organitzacions i especialment de les institucions educatives.

L’any 1994 fundà, amb Gabriel Ferraté, la primera universitat virtual, la UOC, de la qual va ser director gerent els primers 12 anys. Entre els anys 2009 i 2016 va liderar el programa Horitzó 2020, un model de transformació en el si de vuit escoles dels Jesuïtes de Catalunya, una de les primeres grans institucions religioses que van apostar per la innovació educativa en el nostre país.

Actualment és fundador i director del Reimagine Education Lab, un projecte internacional per acompanyar, impulsar i portar a la pràctica processos i experiències d’innovació disruptiva en escoles i universitats.

Tenia interès a entrevistar-lo, perquè sabia que –en aquests moments en què tothom ofereix productes d’innovació– en els projectes on ha treballat ha tingut molt en compte la tradició i la cultura corporativa, ja que el canvi no s’ha vehiculat a través de les metodologies, sinó posant la persona en el centre. Vam mantenir una conversa amena i afable, sobre temes actualíssims, que tindrà molt interès per a les marques escolars.

L’educació és la millor eina per canviar el món, i, l’educació, ha de transformar-se. Calen canvis necessaris i inevitables. L’escola, tal com la coneixem, reclama la unió de tots els qui en són actors per transformar-se. S’han de deixar enrere les pors i les limitacions autoimposades i sobretot les inèrcies.

Xavier Aragay, en el seu llibre proposa 21 conceptes clau i petites activitats perquè descobrim les flaqueses i les fortaleses del nostre entorn educatiu i ens decidim a iniciar-ne la transformació. Reimaginando la educación és una guia imprescindible que ens ajudarà a trobar el nostre propi camí per assolir el canvi, per assumir els reptes que ens permetran aquest canvi que necessitem per posar la persona en el centre del procés d’aprenentatge.


Vivim un moment de molta intensitat innovadora a les escoles. Per què?

El món està canviant molt ràpidament i l’escola, no. El canvi de paradigma al món s’ha accelerat en els últims cinc, deu anys. Alguns han pensat que ha estat la crisi econòmica i que ara tornarem a la normalitat. Crec que no, això no ha fet més que començar. Hi ha símptomes arreu que l’estabilitat que havíem viscut s’ha trencat, pel que sigui: la crisi econòmica, la globalització, la geopolítica, els valors, les formes que les famílies prenen, tota la intel·ligència artificial i el món digital… Estem anant a un tipus de societat molt diferent. En canvi, el mètode d’ensenyar que tenim, nascut el segle XIX –el de la il·lustració, de l’enciclopedisme, un segle en què ni molt menys estava escolaritzada tota la població–, basat en un professor que explica i un alumne que escolta, se’ns ha desfet. Al llarg del segle XX sortosament s’ha alfabetitzat tota la població occidental. Però és com si seguíssim pensant que aquell mètode serveix per tothom: qualsevol entorn social, qualsevol tipus de família, amb tecnologia o sense. Repetim per inèrcia un sistema d’aprenentatge que no serveix. El que un nen o una nena actualment té fora de l’escola és increïble. Nosaltres no ho teníem. Però, bàsicament, seguim fent el mateix als centres.

“Amb quin marc mental ens enfrontem al canvi? Si pensem que només calen alguns retocs, no es canviarà res. En canvi, si el marc mental és la consciència del canvi de paradigma, ens adonem que el tema no és si fem les coses bé o malament, sinó la conveniència d’aixecar la mirada”

Sí. Però alguns hi fan una objecció: Tot el que hem fet fins ara era dolent? Hem d’anar d’un extrem a l’altre?

No. És clar. Fem moltes coses bé. El problema no és aquest. El problema és amb quin marc mental ens enfrontem al canvi. Si pensem que només calen alguns retocs, no es canviarà res. En canvi, si el marc mental és fer-se conscients del canvi de paradigma, ens adonem que el tema no és si fem les coses bé o malament, sinó la conveniència d’aixecar la mirada. D’on venim i on anem? L’escola ha d’estar al servei de la societat. La clau és la nostra aproximació. Si volem conservar el que tenim, no hi haurà canvi. Ningú pretén carregar-s’ho tot. La mateixa pregunta és un engany. Jo la tornaria dient: “Però tu vols canviar o busques qualsevol excusa per no fer-ho?” El que ens va servir quan érem de l’edat d’aquests nois, no els servirà. Imaginem una nena que es diu Júlia que aquest setembre ha començat l’escola amb tres anys. La tindrem a l’escola durant quinze anys: infantil, primària, ESO, batxillerat… 2032. Suposem que va a la universitat i fa un màster, es posarà a treballar el 2040! Si som professionals de l’educació de veritat, hem de preparar la Júlia per al 2040. Aquest és el repte, davant del qual, no valen les preguntes de què hem de conservar, que són preguntes fetes des d’un jo adult, que pensa en allò que li ha anat bé a ell. L’any 2040 és possible que el treball com el coneixem ara no existeixi, la intel·ligència artificial haurà ocupat pràcticament tots els espais. La meitat del que li vulguem explicar de continguts, del currículum, serà obsolet al 2040. Hem de preparar aquesta nena per ser persona. En tot cas, el contingut és una eina, un instrument. Però ens hem confós. En l’escola avui el currículum s’ha fet el rei de tot: es programa per al currículum, en els exàmens la pressió és pel currículum, el professor té por de no complir el currículum. I la persona on és?

Clar. Molt més important que els continguts, però també que la mateixa metodologia d’aprenentatge és la formació com a persona, els hàbits de convivència, els valors…

La tecnologia és una eina, el currículum és una eina. On hem de posar-nos d’acord és en quina és la finalitat de l’educació. Cada dia és més important que en tornem a parlar. De vegades, quan vaig a una escola els pregunto “Per què serveix una escola?”. Em miren estranyats. Al segle XX una escola servia per ensenyar a llegir i a escriure. Va haver-hi una gran creuada per erradicar l’analfabetisme. Avui aquest tema, al nostre país, ja està superat. Llavors, quin és l’objecte de l’escola? Hem de debatre-ho novament. Entre altres motius perquè tenim un altre problema: amb aquesta tendència a fixar-nos en el dia a dia, ningú no mira el recorregut  dels 15 anys que tenim la Júlia a l’escola. Anem fent petites parcel·les i ningú no en té la perspectiva global. En quinze anys hi ha una sèrie d’aspectes educatius clau de tipus personal, que són el que l’ajudaran el 2040 a ser una ciutadana i una professional. I d’això, no en parlem mai. No pot ser. El sentit de l’escola és educar persones. Què hem de fer per educar una persona que pugui viure plenament el 2040? Un que té 60 anys no pot imposar la seva visió. Cal que pensi en aquesta nena que, per cert, viurà més de 100 anys i s’haurà de reinventar tres o quatre vegades en la seva vida. Quines eines li donem en aquests vint anys d’estudis, perquè pugui desenvolupar-se?

“En l’escola avui el currículum s’ha fet el rei de tot: es programa per al currículum, en els exàmens la pressió és pel currículum, el professor té por de no complir el currículum. I la persona on és?”

En canvi, sembla que moltes innovacions són una moda i que es fan sobretot per cridar l’atenció dels pares, ara que hi ha baixa natalitat i més competència. De fet, no creu que estem massa influïts per la tecnologia? Innovació és això?

D’acord. Parlem de les TIC, de metodologies, de treball cooperatiu… Tot això amb quina finalitat? Quan una escola em diu que han de fer treball per projectes, jo els pregunto: “I per què? Perquè ho fa tothom?” Una vegada, un equip directiu em van dir que volien fer alumnes crítics. Vaig donar un post-it a cadascú i els hi vaig fer anotar què significa “un alumne crític a 18 anys, després dels 15 en aquella escola”. Dotze persones, dotze definicions! “Ho veieu? Jo no m’ho puc creure que fareu un alumne crític. Si de cas, el fareu diacrític, perquè aquí no hi ha coincidència”, els vaig objectar. Què vol dir una persona creativa, crítica, flexible, innovadora, emprenedora, que sap treballar en equip, que està connectada amb les seves emocions, que sap qui és i què vol i per què serveix en aquest món? Hem de donar resposta a això. I per tant, cal innovar. La tecnologia, la metodologia, el currículum són les eines que tenim per ajudar la persona. Per a mi, la vertadera innovació és aquesta. En aquest context, no té sentit parlar si hem de deixar la classe magistral o no. Hi serà, perquè hi ha moments en què és bona. Però ben feta. Hi ha moments que cal memoritzar algunes coses? I tant! Ara, té sentit basar tota la formació en la memorització i després abocar-ho en un examen i oblidar-se’n?

Tanmateix, en algun moment del llibre, m’ha semblat llegir entre línies una certa crítica a la innovació de curta volada i esgotadora. Així doncs reconeix que existeix actualment innovacionisme, que alguns innoven només perquè toca… Com s’aconsegueix la innovació real?

La crítica que faig i em preocupa és que s’estan planificant i realitzant moltes innovacions, però no se’n planifica alhora l’avaluació. Innovació i avaluació han d’anar plegades. Quan vam presentar l’Horitzó 2020 ens vam comprometre que al cap de dos anys faríem una avaluació externa –perquè sinó nosaltres érem art i part– i d’impacte, és a dir, sobre què havíem aconseguit en els nois i les noies en aquests termes: eren més creatius, més connectats emocionalment, etc.? Això ha estat una experiència molt interessant. La meva crítica justament és aquesta: Està molt bé que estiguem en una primavera pedagògica, però qualsevol innovació que s’hi introdueix ha de preveure com ho avaluarem i per què. No es pot esperar anys, perquè o no es farà l’avaluació o no es farà bé. El mètode científic requereix una hipòtesi de partida.

Alguns canvis són molt radicals, com ara tirar parets a terra o carregar-se les assignatures. No convindria trobar solucions menys dràstiques, per si de cas t’equivoques? O almenys, provar-ho una mica…

El que em preocupa és la Júlia. Aquesta pregunta està feta des de l’òptica d’algú que, com a adult, es mira la seva història i pensa que serà útil a l’alumna. “Vostè està disposat a fer amb mi una reflexió de quatre hores sobre com serà el món el 2040 i, per tant, quines característiques hauria de treballar durant aquests 15 anys. Si és així, quan arribarem a la conclusió que aquesta persona ha de ser creativa i flexible, aleshores parlarem de com aconseguir-ho. Si es passa quinze anys mirant al clatell del seu company, posats tots en ordre i escoltant un professor, no sortirà ni flexible, ni creativa, ni innovadora. Es continua estudiant les assignatures tal com es van crear en l’època de l’enciclopedisme, que separava les ciències. Si ara ja sabem que tots els grans reptes de la humanitat són interdisciplinaris, té sentit explicar les disciplines com si poguessin desenvolupar-se soles? Aquestes són les preguntes rellevants. Si arribem a la conclusió que sí, continuem amb les disciplines. Sempre que parlem en funció de la Júlia, no dels nostres esquemes.

O sigui que ens cal trencar l’esquema propi?

Quan vaig liderar el projecte Horitzó 2020 –del 2009 al 2016– primer vam fer un diagnòstic. Després vam plantejar un somni. A continuació vam obrir un procés participatiu. Després vam dissenyar el que volíem fer: model de persona, metodologia…  Més tard, vam arribar a la conclusió que per fer això calia un espai físic diferent. Després vam decidir fer unes experiències avançades –perquè s’aprèn fent– i, un cop avaluades, les vam estendre.

Volem fer canvis a l’aula, però no podem començar pels canvis a l’aula. Un dels errors importants que es cometen de vegades és que es planteja el canvi de l’educació a partir dels espais. El que canviem és l’escola mateixa, no només una aula, ni la suma de les seves trenta aules. Una escola és molt més: la cultura, l’organització, la mirada, la metodologia, també l’espai i el mobiliari. Hi ha, primerament, un canvi cultural en les persones que cal dissenyar com un procés que durarà temps. Fan falta uns directius capaços de liderar aquest procés, que permetin la participació de la comunitat educativa, que no improvisin.

“Imaginem una nena que aquest setembre ha començat l’escola amb tres anys. La tindrem a l’escola durant quinze anys. Suposem que va a la universitat i fa un màster… Si som professionals de l’educació de veritat, hem de preparar-la per al 2040”

Així doncs vau començar per prototips i no amb tothom a la vegada. 

Amb tothom alhora és impossible. Els qui ho han intentat han quedat aturats, perquè és excessiu. És molt difícil.

Editem el web Branding Escolar perquè entenem que una escola, agradi o no, és una marca. I si és marca, caldrà que es diferenciï de les altres escoles, que tingui un projecte propi. Li sembla així? En què ha de consistir el projecte d’un centre per diferenciar-se?

Tens raó que hi ha d’haver diferenciació i que cal explicar a les famílies què és el que cada escola ofereix. Però això és una novetat. En els últims 25 anys, de fet, les escoles eren pràcticament totes iguals i la gent escollia per la proximitat. Això està canviant. Les famílies tenen una seriosa preocupació pel projecte que l’escola ofereix. Tanmateix es troben, quan van a les portes obertes, que tothom els explica més o menys el mateix i amb paraules que no saben ben bé el que volen dir. Les escoles han d’invertir temps a definir el projecte i no deixar-se portar per modes. Han d’explicar-lo amb un llenguatge planer, un llenguatge comunicatiu, no un llenguatge tecnicopedagògic, que es pot construir primer, però que després cal traduir en un altre que expliqui què vol ser aquesta marca, quin tipus de persona busca, com ho farà. Estarem d’acord que aquí cal ser molt coherents. Em trobo marques amb colors molt llampants i quan entres a l’escola i et cau l’ànima als peus. No es pot jugar al màrqueting fàcil o al màrqueting buit. Alguna escola hi pot caure: fer una inversió de marca incoherent amb la realitat. La marca ha de ser coherent amb la comunicació i sobretot amb el projecte.

El professorat és clau per a la marca i la reputació d’una escola i, per descomptat, per al canvi. Però de vegades se’l veu cremat. Com es pot fer perquè es reil·lusioni?

Hi ha un tema de base previ a això. A Reimaginando la educación ho explico. Tenim un problema a l’educació que es diu “activitis”. El pensament de fons és que els nois s’eduquen fent activitats; aleshores les escoles s’han convertit en una màquina d’activitats, que evita que estiguin aturats. Es pensa que, com més activitats i més maques, més ben educats. És justament al contrari. Si el nostre objectiu és educar persones, hem d’entendre que les persones no s’eduquen fent activitats, sinó reflexionant sobre les activitats que han fet. L’escola es desgasta muntant activitats i després no li queda temps per a la reflexió: “Quin sentit té el que he fet?, Com m’ha afectat?, Què hi he vist?…” Fem una activitat i no ens ha quedat temps per parlar-ne? Doncs hauria estat millor no fer-la tota i deixar mitja hora per reflexionar. Aquest activisme ens ha fet molt mal. Als últims vint-i-cinc anys hem convertit l’escola en activista de tot: perquè sàpiguen circular pel carrer, perquè mengin bé, educació sexual, sentimental…

“Si el nostre objectiu és educar persones, hem d’entendre que les persones no s’eduquen fent activitats, sinó reflexionant sobre les activitats que han fet”

Qualsevol cosa que passi al carrer, un conflicte, acaba petant a l’escola…

Exacte. I els educadors, que som de molt bona pasta, sempre ens hem anat posant una altra pedra a la motxilla. Això al final va cremant, perquè l’escola en essència, en estructura, en recursos, etc. és la mateixa. D’altra banda, hi ha molts directius que per innovar han tirat per la via fàcil, que és afegir coses. Com si no n’hi hagués prou amb tot el que es fa. Això crema. En el llibre proposo el contrari: reduir activitat. De fet, en l’Horitzó 2020 durant tres cursos vam reduir un 10% d’activitat cada any. Acumuladament és un terç menys d’activitat. L’escola ha de ser una low school: ha de tenir estones de silenci, de tranquil·litat, fins i tot, de perdre una mica el temps. La persona es conforma així. Igual que un nen no és un cervell que s’obre i se li posen uns continguts més o menys caòtics, tampoc no és una suma d’activitats. De vegades ens queixem de l’hiperactivisme dels nens, però és que els primers hiperactius som els adults. Per a mi, la causa d’aquest estrès que té l’escola és la suma d’aquest activisme i de directius que identifiquen el canvi amb afegir coses.

Els directius canvien cada quatre o cinc anys i cada nou directiu afegeix alguna cosa: el Dia de la Pau, el Dia de l’Agricultura… L’escola no fa dissabte mai, no fa neteja. Per això, el primer capítol del llibre és “Atura’t!” Quan un directiu em diu que volen fer un canvi, li responc “Atura’t, amb aquest ritme que portes, no el pots fer, ni tu ni els teus companys. Estàs segur que no podeu deixar de fer alguna cosa?” D’entrada, diuen que no. Però quan fan la llista s’adonen que sí que poden.

Habitualment, el professorat participa prou en les decisions? Es pot exigir que s’impliqui en projectes, sense marge a participar-hi?

Els processos d’innovació i canvi més ben fets, sempre han comptat amb la participació de la comunitat educativa, no només dels professors. També dels alumnes: els alumnes tenen idees! A Horitzó 2020 van participar 11.000 alumnes i les idees més innovadores van ser les seves, no pas les dels professors. I, per cert, les famílies. I els stakeholders: l’escola no pot ser una bombolla.

Els eslògans són poderosos per a la cultura corporativa? Val la pena usar-los internament? Una frase que quedi al cap de la gent, una síntesi…

Jo crec que sí. Sense síntesi no hi ha relat i sense relat no hi ha comunicació. Sempre i quan aquest eslògan estigui construït entre tots. El que no serveix és el màrqueting superficial: la directora amb una agència s’inventen una frase i, molt contents, la posen pertot arreu. La gent de dins, que no hi ha participat, se’n cansa. El construït entre tots és molt poderós. A l’Horitzó 2020, com que érem vuit escoles i veníem d’una tradició en què cadascuna anava pel seu compte, l’eslògan va ser “Entre tots ho farem possible”. Treballar en xarxa és una cosa molt nova. En un capítol explico que l’escola està habituada a treballar ella sola.

Diria que també el professor dins de l’escola està tancat a la seva aula…

Trencant aquesta idea i buscant altres escoles de la xarxa pròpia o d’altres xarxes per posar en comú experiències, bones pràctiques, el que funciona i el que no ha funcionat, els altres aprenen i tu també. El treball en xarxa és important. En definitiva, els eslògans serveixen sempre que s’hagin construït entre tots i expressin allò que col·lectivament volem fer.

“El fre principal és el marc mental dels directius. Els costa molt trencar-lo. Voldrien fer un canvi que no els posi en qüestió moltes coses i això és impossible. És el primer problema, entre altres coses, perquè no el reconeixen.”

Un concepte molt actual que empra al llibre és el d’apoderament. Donar poder al professorat pot fer vertigen a alguns directius; encara més, si es tracta d’apoderar els alumnes. No és una bogeria perdre el control?

Un dels problemes de l’escola és la seva rigidesa –això s’expressa, per exemple, en els horaris– i el fet que es basi quasi tot en el control. No parlo només dels directius respecte els educadors: el professor dins de l’aula vol controlar els alumnes. És el món actual el que ja no està sota control. L’escola ha de deixar de ser controladora i ha d’anar creant espais de llibertat, evidentment dintre d’un marc. Però això és possible. La nova cultura de l’escola és posar-se d’acord en aquest marc. Un cop definides les regles del joc, hi ha moltes maneres de fer les coses, amb un marge ampli a la creativitat, l’experimentació, a aprendre fent i crear aleshores una atmosfera de compartir. Cercar el que jo en dic la flexibilitat.

Endegar un canvi cultural sense haver-se guanyat la gent abans, ens assegura el fracàs. Però cal esperar a convèncer tothom per dur-lo a l’acció?

És interessant la pregunta. Igual que l’escola és activista i té una cultura controladora, té també una cultura de consens. S’ha pensat sempre que, si no hi ha consens, no es pot avançar. El consens és profundament paralitzador, perquè és un impossible. Quan es parla de consens es pensa gairebé en unanimitat. En la nostra societat, on ja no hi ha uniformisme, la unanimitat no és possible.

A Reimaginando la educación parla de crear una coalició per al canvi.

En el procés participatiu, cal construir una majoria que estigui pel canvi, que creï una coalició. Això no és consens ni unanimitat. És un marc comú en el qual hi ha una coalició majoritària que es posa a caminar i convida els altres. Es tracta doncs de crear una coalició per al canvi, cercant que sigui el més àmplia i gran possible.

Majoritària? No d’uns pocs. No una elit…

Majoritària, sí. És que de fet, el que busca el procés participatiu és construir la coalició. Oberta, flexible, que convida, però que no busca pas la unanimitat.

Així, doncs, sempre quedarà gent fora del canvi?

I tant! Però això és així a tot arreu, també a les empreses, oi?

Llegint-lo sobre la conveniència de somiar, m’ha recordat l’entrevista que vam fer a Xavier Oliver, que ens insistia el la importància de somiar plegats (Marques que somien). Com s’aconsegueix que el somni sigui col·lectiu i no, per exemple, de l’equip directiu? Com es transmet la il·lusió?

La primera condició és atrevir-se a somiar. L’escola està tan enfocada a l’acció que fins i tot no es dóna permís per somiar. Venim d’una cultura on somiar no era ben vist: somiar és perdre el temps, cal ser pràctics. Això, a més coincideix en la segona meitat del segle XX, en la dèria de cercar l’especialització. Així, en el món de l’escola el somni es veu encara com una pèrdua de temps. Coincideixo amb Xavier Olivé: si no somiem, si no visualitzem que pot haver-hi un futur diferent, no canviarem mai.

“Les escoles han d’invertir temps a definir el projecte i no deixar-se portar per modes. Han d’explicar-lo amb un llenguatge planer, un llenguatge comunicatiu, no un llenguatge tecnicopedagògic”

Ens suggereix al llibre separar el QUÈ del COM. Per què? Pensar en el COM és dolent? No podria passar que imaginem un QUÈ que no tingui COM? Perquè s’entengui bé, podria posar-ne exemples?

He fet un exercici en moltes escoles i sempre em surt el mateix resultat. Comencem a parlar del QUÈ –un gran somni– i poso en marxa el cronòmetre. Compto els minuts fins que surt aquell que dirà: “Deixem de perdre el temps. Com ho farem això, si no tenim diners, l’administració no ens deixarà, les famílies no voldran…?” Jo li responc: “I tu tampoc vols?” Abans de passar al COM, convé definir bé el QUÈ. La meva experiència a l’Horitzó 2020 és la contrària. Vam dedicar un any al somni. Molts deien que després del somni, amb el COM, vindrien les complicacions. No, el que és complicat és definir el somni. Un cop hi ha un gran somni, es troba el camí. L’escola ha d’atrevir-se a somiar, ha de dedicar-hi temps, construir un futur diferent. Després, si ha creat una coalició per al canvi, trobarà els camins, els coms.

Ens parla de sostres de vidre, barreres per al canvi. A l’Horitzó 2020 quins són els sostres de vidre que més va costar trencar i que estigui satisfet d’haver-ho aconseguit? Es queda amb sostres que no ha trencat?

L’escola té un gran sostre de vidre que no es veu, contra el qual xoquen moltes persones. Hi ha molts innovadors que comencen en la seva aula i van fent fins que els companys o bé la direcció o les famílies els aturen. Els frens principals per a qualsevol canvi com el plantejo no vénen de la manca de diners ni de temps, no vénen de problemes amb l’administració o amb les famílies. El fre principal –que penso que a l’Horitzó 2020 el vam superar, però ara que he pogut visitar centenars d’escoles a més de 16 països me l‘he tornat a trobar– és marc mental dels directius. Els costa molt trencar-lo. Voldrien fer un canvi que no el posi en qüestió –per exemple, un directiu que pensa que els horaris no els pot modificar –i això és impossible. Aquest marc mental és el primer problema, entre altres coses, perquè no el reconeixen. A moltes organitzacions els proposo començar per aquí, amb seminaris per a directius, on emergeixin els marcs mentals que tenen, perquè els puguem posar en qüestió. Aquest és el veritable sostre de vidre.

Quins projectes té en l’actualitat.

Hem fet un petit equip, que ens diem Reimagine Education Lab, per posar-nos al servei dels equips directius que de veritat volen un canvi i no saben com fer-s’ho. Perquè, certament, és complex. Hem definit una metodologia del canvi, que no imposa res; fa les preguntes oportunes perquè, respectant la història i el projecte de cada centre, es dugui a terme el procés del canvi; els acompanyem en aquest procés, hi introduïm eines d’avaluació, eines per definir el model de persona, la reflexió metodològica. En definitiva, posem l’experiència que hem tingut al servei d’equips que o bé ja han començat el canvi i demanen ajut o bé encara no han fet i són molt conscients que necessitaran algú al costat. Això, tant amb escoles, com amb universitats. Perquè aquesta és una altra assignatura pendent: el nostre país té una primavera pedagògica, de la qual estem encantats, en canvi, les universitats encara no s’hi han sumat.

Així, doncs, que es vagin preparant…

Però no només pels alumnes que pugen. És que el món ha canviat. A la universitat li ve un vertader tsunami en els cinc anys vinents, que fins i tot farà que hi hagi universitats que desapareguin: l’encreuament entre globalització, tecnologia, coneixement disponible, alumnes amb un altre tarannà. Estem ajudant universitats que endevinen això i volen anticipar-se al canvi.