D’innovació, en educació, n’hi ha hagut sempre. Podríem citar mestratges innegables en el darrer segle, que han fet progressar molt la pedagogia. Abans, però, no totes les escoles pretenien ser innovadores: la majoria aplicaven unes rutines educatives adquirides al llarg dels anys.

Ara mateix, en canvi, el món educatiu viu un moment de crisi en el qual la innovació és vista com el valor primordial. Potser és que s’ha perdut l’esperança en reformes educatives polítiques, tan subjectes a la ideologia del partit del govern. Tant fan les causes. El cert és que cada centre s’ha fet la pròpia reforma. Moltes escoles viuen una gran febrada de renovació. S’han tirat parets a terra, s’han suprimit les assignatures i els exàmens, s’han canviat els pupitres per catifes, els llibres per tablets, la ciència pel mètode, els exercicis pels jocs… De cop i volta, ens cal innovar en moltíssims àmbits –fins i tot contradictoris– tots alhora i amb urgència! Sembla que el nou només pel fet de ser-ho ja tingui més valor que el preexistent. Es posa més èmfasi en els instruments que en els seus fins: la tecnologia i la metodologia esdevenen més importants que el mateix coneixement. I tot es justifica pel lema fal·laç que estem preparant els alumnes per a professions que encara no existeixen (quan en realitat els estem formant per a la vida, que és molt més que ser treballadors productius).

El sentit comú i la coherència ens han de dur a una visió ponderada de la innovació. No tot el que s’anomena innovació és bo, ni tampoc totes les bones idees tenen a posteriori una bona posada en pràctica. La qual cosa no comporta alinear-se amb l’immobilisme ni el tradicionalisme: la innovació pedagògica fa progressar l’educació, quan demostra el seu resultat. Seria tan il·lògic tancar-se a la innovació contrastada, com irresponsable provar riscos innecessaris en l’educació dels fills. M’agrada sintetitzar-ho dient que ens cal estar en la segona fila de la innovació, en la primera de la qualitat.

Ho aclareixo, per si de cas: que els reaccionaris que voldrien una escola sense electricitat no em comptin entre els seus. Jo també faig servir Kahoot a classe. Mai no consideraré el mal ús d’una tecnologia prou argument contra el seu bon ús. És més, globalment sóc optimista. Malgrat tot, molt del que s’està fent es fa bé. I estic convençut que, després del temporal, tindrà més fàcil rectificar qui ha errat el rumb que aquell que no s’ha mogut.

No judicaré, perquè no em correspon de fer-ho, l’encert de cada canvi didàctic o metodològic. Sé, perquè ho he vist, que, al costat d’algunes ximpleries i imitacions acrítiques i superficials, hi ha moltíssimes escoles (segurament poc sorolloses) que fa molt de temps que duen a terme una innovació real. Em limitaré, doncs, a parlar de la innovació educativa només des del punt de vista dels centres en tant que marques, des de l’òptica del seu brànding.

MÀRQUETING INNOVACIONISTA

En els darrers anys alguns factors, com ara la crisi o la baixa natalitat, han forçat les escoles a cercar nous alumnes i a fer-ho de forma més professional. S’ha evidenciat que per omplir el col·legi no n’hi ha prou de fer les coses bé, que cal que es visualitzi. És precisament per això que sovint la passió innovadora ha vingut dictada pel màrqueting, per la necessitat de captar més alumnes, més que no pas per la conveniència real d’un canvi. El sil·logisme és molt elemental: “Si som innovadors, serem més atractius i tindrem més alumnes”. És una temptació molt fàcil. “Innovador” ha esdevingut una paraula màgica, l’adjectiu miracler aplicable a qualsevol experiment didàctic, sigui realment nou o no, i aporti o no aporti valor.

No podem oblidar, però, que aquesta tendència innovacionista pot comportar, per part de no pocs pares i mares, por a l’experimentació. En molts casos, demolir parets no els inspira gaire confiança. Preferirien, amb un sentit comú evident, no fer provatures amb els seus fills. I sí que ocasiona, en canvi, oposició en una part del professorat, especialment entre els més veterans, que veuen com tot el que havien fet al llarg de la vida de cop i volta sembla inútil. Uns i altres poden esdevenir un punt crític intern a cada escola, una rèmora per al canvi, de vegades amb raó i altres cops per poca visió i capacitat de millora. Tant a uns com altres, caldria tenir-los presents.

Renovar la metodologia educativa és molt més complex que no sembla: consisteix sovint a emprendre un canvi cultural. I tot canvi cultural mal fet, fereix persones i crea oposició. En no pocs casos, s’ha pretès que s’endeguessin projectes radicals, sense tenir en compte que la tradició cultural interna de l’escola podia dilapidar aquest esforç innovador. Abans de començar els projectes, caldrà fer-se moltes preguntes: Com és culturalment l’escola? Hi ha molta competitivitat entre el professorat? Són molts o pocs els que viuen acomodats en una rutina? Es tendeix a l’autocomplaença? Hi ha por a equivocar-se, perquè pot haver represàlies? Som col·lectivament optimistes i emprenedors? El professorat té iniciativa i compta amb marge de delegació per dur a terme el que es proposa? Etc. Després d’haver dibuixat un mapa clar de la cultura institucional, s’estarà en condicions de planificat millor la manera de comunicar la necessitat del canvi.

Coincidint amb aquest moviment innovacionista centrat en la metodologia, no són poques les veus que, des de tota mena de posicionaments ideològics, reclamen (no necessàriament com a reacció, perquè no són contradictoris) el retorn a l’educació dels hàbits o, com es diu ja sense ambages, de les virtuts: resiliència, lideratge, assertivitat, etc. són maneres noves d’anomenar el de sempre: fortalesa, magnanimitat, equanimitat… Alguns hi porten tota la vida; altres estan descobrint la sopa d’all. No pot haver canviat tant l’educació, si el més essencial de les persones no ha canviat.

És evident que el que és clau en l’educació no ens ho aportarà la tecnologia. Cada escola té, o hauria de tenir, una manera seva de concebre l’educació, uns valors compartits per aquella comunitat educativa, allò que comunament s’anomena estil propi o ideari: una sèrie de directrius consensuades, que marquen les línies generals de l’escola. Aquest fonament estable és el que en primer lloc s’ha de mostrar de forma atractiva i ha de diferenciar cada centre de la resta, el seu compromís, el nucli de la seva promesa de marca. És que ens expliquem tan malament que no som capaços de construir sobre aquest fonament el nostre màrqueting?

En conclusió (perquè alguna proposta haig de fer al capdavall), aquests són, per a mi, els punts que hauríeu de tenir presents com a escola, per tal de fer innovació educativa sense no caure en l’innovacionisme:

  1. Posicioneu en el centre del vostre missatge la identitat de l’escola. Una bona escola es reconeix perquè la comunitat educativa comparteix unes conviccions i un tarannà propi, que no està subjecte a incidències efímeres.
  2. Prioritzeu el públic intern en la comunicació sobre innovació (una comunicació que ha de ser en totes dues direccions).
  3. Assegureu, abans d’abordar un canvi innovador, que internament s’ha generat una bona predisposició cap a aquest canvi.
  4. Situeu l’alumnat individualment com a beneficiari de la innovació –tant en la realitat com en la comunicació–, pel damunt del profit que en tregui el col·lectiu escolar. Enorgullir-se, per exemple, d’un premi per innovacions que han comportat errors i una formació defectuosa per a alguns alumnes no seria raonable.
  5. Supediteu sempre la innovació a la qualitat educativa. Només és innovació el que realment aporta valor. No digueu que una pràctica és innovadora, fins que no s’hagi demostrat que és millor que la precedent. Centreu, doncs, el vostre argument en els resultats educatius, no en les experiències didàctiques, ni menys encara en els instruments.
  6. Empreu en tot moment un llenguatge que demostri que no heu perdut el seny. I no el perdeu. Les novetats es proven mitjançant prototips (unes hores de classe, alguna matèria, una part de l’edifici…). Si l’experiència és repetidament positiva, la implantareu a tota l’escola.
  7. Si cal rectificar, feu-ho de seguida. No ho endarreriu per por a quedar malament. No intenteu amagar els fracassos: equivocar-se és el pas previ a l’èxit en tota innovació. Corregir els errors us dóna més reputació que no pas diluir-los.

Innoveu tant com pugueu i apreneu de la innovació dels altres, però no utilitzeu mai el mot “innovació” com si fos màgic. Heu de controlar les expectatives que genereu parlant d’innovació. I en cas de dubte, eviteu emprar la paraula “innovador”. La innovació es demostra, no es proclama.

Miquel Rossy